Música
ADRIÀ GUAL
LÍDER DEL GRUP THE EXCITEMENTS
“Això de tocar amb actitud ja ho deia Beethoven, no és cosa dels Stooges”
Del ‘trap’m’agrada que molesta els vells, que és el que se suposa que ha de fer. No tinc res en contra de cap música, jo, de fet
Recordo de petit veure Pau Riba per casa, amb una ungla pintada amb boli Bic, i pensar: “Quin senyor més estrany...”
Catalunya no ha tingut mai una tradició especialment corpulent pel que fa al soul i rhythm & blues, però, no obstant això, The Excitements, grup fundat l’any 2010 per Adrià Gual –amb qui ens trobem en un restaurant de Gràcia– i Dani Segura, es mantenen com una de les formacions musicals catalanes més internacionals. El septet, que a finals de l’any passat va publicar el seu primer disc amb Kissia San, francesa d’origen somali, com a cantant, actuarà el 5 de novembre a la Sala Apolo de Barcelona; però abans viatjarà a França per visitar, aquest pròxim diumenge, Brétigny-sur-Orge en el marc de la gairebé centenària festa del diari L’Humanité (esdeveniment pel qual, en dècades passades, van passar Pink Floyd, Deep Purple o The Who), i, ja al mes d’octubre, la sala New Morning de París. Una explosiva compareixença, el juny passat, en la segona semifinal d’Eufòria, per cert, ben segur que va fer sumar uns quants espectadors a la seva causa.
Aviat farà un any van publicar ‘Keepin’ on’, el seu primer disc amb Kissia San de cantant. La marxa d’una cantant, per a un grup, és més traumàtica que la de, per exemple, un saxofonista o un bateria?
Sí, i tant!, ha estat així amb The Excitements i puc imaginar-me que sigui així amb tothom. Un cantant, al capdavall, és en qui la gent es fixa més. I, de fet, hi ha mitjans que, si no els portes la cantant, són més reticents a fer-te entrevistes com aquesta.
Són de Barcelona però la cantant és de París.
Exacte. Parla una miqueta, només una miqueta, de castellà, i, normalment, ens hi comuniquen en anglès. Durant el confinament es va proposar aprendre català i va demanar-me que li enviés un curs en línia, però jo, de fet, també m’hauria de posar amb el francès, ja que França sempre ha estat un país on toquem bastant.
Us ha fet canviar com a banda, la incorporació de la Kissia?
Sí, de fet nosaltres ja volíem fer un gir que amb l’anterior cantant [Koko-Jean Davis], pel seu perfil, no hauríem pogut fer. Bàsicament, doncs, vam buscar algú que s’ajustés al que volíem, que era una cantant que no perdés la força però que tingués més pes, fos més cantant. Canvis com aquest, com dèiem, solen ser delicats, i és normal que algú ens vingui a veure als concerts tot pensant: “Vejam, aquests, què han fet.” Però hi ha també qui ens diu, sense desmerèixer gens ni mica la cantant d’abans, que ja l’ha oblidat. La Kissia, a més, és una persona molt propera, una antidiva.
Van tenir més opcions damunt la taula?
Sí, vam provar cinc o sis persones. Cantants d’aquí, de Madrid... Fins i tot en van venir dues expressament de Londres, la qual cosa, vist el que va passar després amb la covid i el Brexit, hauria estat un problema, si les haguéssim triat. Eren, en tots els casos, gent artísticament molt vàlida, però no podien comprometre’s amb The Excitements al 100%, la qual cosa és un inconvenient. Hi ha grups que, segons les agendes, fan els concerts amb tres músics o amb sis, que comparteixen la banda amb mil altres projectes i que canvien un dels músics si aquest no pot anar al bolo... En el terreny en què ens movem nosaltres, però, aquestes coses són impossibles de fer.
Quins nous camins van proposar-se explorar?
No volíem arraconar el rotllo clàssic, que és el nostre, però volíem evolucionar cap a una cosa una mica mes soulful, amb més de pes. El que fèiem fins ara era molt uptempo, i amb el pas dels anys ens hem adonat que no cal. Havíem tingut força discussions sobre si realment calia córrer tant, perquè una cosa és ser canyero i una altra de molt diferent, haver de tocar molt ràpid. Vam canviar de productor [el disc l’han produït Neil Sugarman amb Marc Tena], i aquest ens insistia en la idea que el que calia era sobretot sonar compacte. Si escoltes molts discos clàssics t’adonaràs que, al capdavall, no van tan ràpid, els músics, però, tanmateix, tenen una força extraordinària. Si vols sonar amb canya has de tocar amb canya, no pas més ràpid.
La pandèmia va posar en perill un projecte com el seu?
La situació va ser molt fotuda. Alguns components, com en Dani, van haver de marxar, i, per mi, aquesta ha estat la marxa més dolorosa de tots aquests anys, ja que ell hi era des del primer dia i va formar The Excitements amb mi. La resta, entre alguns que donen classes i d’altres, com jo, que vam aconseguir una d’aquestes ajudes als autònoms, vam poder més o menys aguantar, però tot plegat va ser difícil. Vam anul·lar força concerts, com els d’una gira europea que vam haver de tirar enrere.
En som prou conscients, a Catalunya, de la repercussió de The Excitements en el circuit europeu de la música ‘soul’?
No ho sé, no te la sabria contestar, aquesta pregunta. És cert, per exemple, que per Europa sempre hi hem tocat bastant i que al Mojo [prestigiosa revista musical anglesa] ens van fer una ressenya, la qual cosa, en aquell moment, només havien aconseguit Ojos de Brujo... A vegades és estrany, en canvi, el que passa aquí. Però no ho sé, realment no ho sé.
Recordo sentir dir una vegada a Gay Mercader, l’històric promotor català de concerts, que els grans noms de ‘soul’ mai no han funcionat gaire, al sud d’Europa. Smokey Robinson o Gladys Knight, per exemple, quan fan gires, mai passen per aquí. I quan, fa uns anys, Al Green va actuar per primer cop a Barcelona, la venda d’entrades va ser extraordinàriament fluixa.
Podria ser. Depèn del moment, suposo, però. Irma Thomas fa uns quants anys va omplir i Martha Reeves, en fa menys, diria que també. Sharon Jones i Charles Bradley també arrossegaven força gent, però, en tot cas, és cert que si entre els grups d’aquí hi hagués una escena, hauríem d’estar tots interconnectats i emborratxant-nos plegats. I no és així.
Com veu les coses en relació amb quan van començar, fa dotze anys?
Hi ha una part del públic que s’ha fet gran, això és un fet. Sí que a cada lloc on vas és diferent, però. A França, per exemple, als concerts encara hi van molts nanos, moltíssims. Però els nanos estan per una altra cosa. I han d’estar-hi, per aquesta altra cosa. No passa res, és normal!
Li llegia dir en una entrevista que mo tenia res en contra del ‘trap’.
I tant que no, només faltaria! No tinc res en contra de cap música, jo, de fet. N’hi ha que t’agradaran més i menys, però que tothom faci el que li doni la gana. A mi, el reggaeton, o la música electrònica, no m’agrada. I el trap… bé, tampoc, però té una cosa que sí, que és que molesta els vells, que és el que se suposa que ha de fer. Tinc amics que em diuen sovint: “El trap... quina merda, tu!” I jo els dic: “Tío, estàs utilitzant exactament les mateixes paraules que aquells de qui et queixaves perquè deien això mateix del punk.” I em contesten: “Home, no comparis, no és el mateix...” Però és clar que és el mateix! Tot va de tocar els collons a la gent gran. El que passa, però, és que ara els vells ja som nosaltres!
No s’han apartat mai de la línia clàssica, però, The Excitements. No s’han sentit mai temptats de jugar amb bases electròniques o amb això que se’n diu ‘ritmes urbans’?
No, no... Si a més de tenir una feina precària haguéssim de fer coses que no ens agraden... maleïda la gràcia, no? A més, quan proves d’acontentar tants públics diferents, al final no acabes acontentant ningú. Ara he recordat quan, pobres, van fer que Sergio y Estíbaliz sonessin més rockers... Va ser molt grotesc.
Té algun parentesc amb Adrià Gual i Queralt, dramaturg, escenògraf i impulsor de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic?
Sí, era el meu besavi.
Algun antecedent musical, a casa?
La germana del meu avi, que era professora de piano. El meu pare, pobre, desafinava força. Sí, però, que va estar una temporada fent la producció dels concerts de Gay & Company a Madrid, en una època en què hi vam viure, quan jo era molt petit. Concerts de Genesis, Jethro Tull... tota aquesta penya. I va ser també mànager d’en Pau Riba durant quinze dies. O una cosa així. Recordo de petit veure’l per casa, amb una ungla pintada amb boli Bic, i pensar: “Quin senyor més estrany...”
James Brown posava multes als seus músics quan fallaven una nota. Cal aquesta disciplina per fer sonar impecable una banda de ‘soul’?
Bé, no som la banda del James Brown, eh! Sí, però, que durant una època vam haver de posar multes, però no pas per tocar notes equivocades sinó per arribar tard a assajar, la qual cosa va acabar sent un problema que ens trastocava a tots. Pel que fa les notes, a mi no em preocupa que un músic fiqui la gamba. Em preocupa molt més que no hi hagi actitud. Veig moltes bandes amb un cert renom, i no diré noms, que toquen perfecte però davant les quals tens la sensació que, a l’escenari, no hi està passant res d’especial. En té la culpa, crec, la mena d’educació que es fa en moltes escoles i conservatoris. Recordo tenir un guitarrista que ens deia sovint que, al conservatori, t’ensenyen molt a tocar però no tant a fer de músic.
Hi ha aquella anècdota de quan a Tete Montoliu li van posar un disc en què els músics ho feien tot perfecte, i quan li van demanar l’opinió va dir: “Sí que sona bé. Sona tan bé, realment tan bé... que no m’agrada gens!”
És clar. Això de tocar amb actitud ja ho deia Beethoven, no és cosa dels Stooges. Un error és tolerable, però la falta d’actitud, no.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.