Política

Ho tornarien a fer

Avui fa cinc anys de l’1-O, quan la comunió entre la classe política i la societat civil va ser clau per posar urnes

Sis homes i dones que hi van tenir un paper cabdal retiren la confiança als polítics però repetirien la gesta

Encara ara, 1.826 dies després, se’ls eriça el pèl amb aquella heroïcitat

Tres milions de persones mobilitzades per votar, els líders de l’independentisme repartits entre la presó i l’exili i prop d’un miler de ferits. Al balanç numèric s’hi afegirien més de 4.000 represaliats i un munt de tribunals. Són els companys de ball d’un referèndum que romandrà per sempre en la memòria col·lectiva. Avui fa cinc anys de l’1 d’octubre del 2017, el dia que Catalunya va remar contra vent i marea per poder votar. I caram si ho va fer, malgrat la brutalitat emprada per la policia espanyola, sota la batuta de Mariano Rajoy. Cinc anys després d’aquella jornada heroica, amb un triomf aclaparador del sí a la independència –el vot unionista no s’hi va sentir apel·lat–, parlen alguns dels actors principals de la cita. Són homes i dones que, en comunió amb la classe política, van fer possible la gesta. Encara ara, 1.826 dies després, se’ls eriça el pèl quan recorden l’èpica.

Adrià Castellví va arribar aquell dia, a primera hora, a l’institut Pons d’Icart de Tarragona. Castellví va acabar presidint una mesa. Entre vot i vot anava seguint les terribles imatges de l’INS Tarragona. “Una carnisseria”, diu. La gent va reaccionar creant barricades amb contenidors. “La policia va intentar tres cops entrar a l’institut però no ho va aconseguir”, rememora. Té gravada aquella barreja d’emoció i nervis: “La determinació popular d’aquell dia va ser molt emotiva però també temíem l’entrada dels agents. Estàvem tots amenaçats amb multes de 30.000 euros.”

Ara fa cinc anys, aquest jove de 28 anys, segons confessa, “confiava molt poc en CDC i els seus derivats, però tenia molta esperança en ERC, de qui esperava que ens duria a la independència”. Ara es declara “decebut” per tots i molt especialment per Esquerra. I no només pel fet que un lustre després Catalunya no hagi fet cap pas ferm per esdevenir un nou Estat. Està emprenyat, sobretot, “perquè és la mateixa Generalitat qui ha reprimit i perseguit els independentistes, i això és molt dur de pair”. Si en un període breu de temps es convoqués un nou referèndum, Castellví vaticina que moltes persones que l’1-O van posar la cara “ara no ho farien i es quedarien a casa perquè no es fien d’aquesta classe política”. “Jo no em jugaré la vida perquè em deixin tirat. Ara bé, amb canvis de molts tipus, i tant que ho tornaria a fer”, conclou.

L’Anna Llibre es refereix a aquella jornada com “un dels millors però també dels pitjors dies de la meva vida”. La va seguir des d’un punt de votació del barri del Cros, a Argentona, on va arrencar com a gestora de cua. L’emoció de sentir-se protagonista d’una jornada històrica es barrejava amb el temor que li despertaven els preparatius. “Ens van citar a una reunió on se’ns va explicar la defensa i la resistència pacífica, ens van donar telèfons d’advocats…” Un cop va començar la votació, i amb les imatges de les càrregues saturant les xarxes, Llibre va rebre l’ordre de situar-se prop de les urnes “per si havíem de sortir corrent amb les paperetes”. Amb un bomber, ho van fer. “Tots dos vam saltar la tanca de l’escola, amb l’urna, i ens vam escapar amb una furgoneta. Ignoràvem els semàfors fins a arribar al parc de bombers. Un camió de bombers ens va dur fins a l’ajuntament. La gent ens aplaudia pel carrer”, recorda emocionada. Ara es declara “molt decebuda i enfadada” amb la classe política: “No vaig anar a la manifestació de la Diada i penso, sincerament, que no hi hauria d’haver anat ningú”, diu com a resum del seu malestar. “Ens han enganyat, han jugat amb nosaltres –continua– mentre ells es llencen les cadires pel cap, s’apugen els sous i cobren dietes sense sortir de casa.” L’Anna Llibre reclama “uns nous lideratges polítics que puguin reactivar la ciutadania que va fer possible l’1-O i que ara està aturada”. “La gent hi és, ningú no s’ha retirat. Amb altres líders al capdavant, i tant que hi tornaríem. La millor lliçó d’aquell dia va ser comprovar que la força d’un poble ho pot tot”, conclou.

On són les urnes?

Aquest va ser un dels grans maldecaps de les forces de seguretat espanyoles, els dies previs a la consulta. Doncs bé, la majoria estaven ben repartides i custodiades per la gent del carrer. El maleter del Pere Bernat, un veí de Badalona, va ser l’aixopluc d’unes quantes. “Se’m posa la pell de gallina quan hi penso”, subratlla. D’aquella gesta en va treure una gran lliçó: “Va quedar demostrat que quan tots anem a l’una podem aconseguir qualsevol cosa, i que la determinació de la gent és clau per arribar allà on volem.” L’èxit, segons ell, també s’explica pel fet que “tothom va actuar per sobre de les ideologies i units per un objectiu molt concret”. Aquest aprenentatge, a grans trets, ha calat entre la societat civil, segons aquest badaloní, però no pas “entre la classe política, que no només és incapaç de superar les diferències sinó que a sobre ens han deixat a tots venuts”. Bernat creu que el sentiment de desencant “està estès”, però ni per un segon dubta quan se li demana si la gent ha tirat la tovallola: “Ningú no ho ha fet tot i ser més conscients de les dificultats que un procés així comporta.” Ho tornaria a fer? “Sense cap mena de dubte, però ens calen líders que aglutinin de nou la gent.”

Amb la mateixa determinació respon la Xènia quan se li pregunta si li queden ganes de repetir la proesa. “Sí, sí i sí, ho tornaria fer, però amb qui vulgui anar-hi de debò i qui vulgui lluitar per la independència dels Països Catalans.” Ella va estar al cent per cent implicada en l’organització de la consulta, fins al punt que de les 72 hores prèvies només en va dormir un parell. El batibull d’emocions va ser “tan bèstia” que en acabar el dia “no podia parar de plorar”. Defineix l’1 d’Octubre com “un moment històric i irrepetible” i com “l’expressió més bèstia d’autoorganització popular mai viscuda”, alhora que critica els partits independentistes “perquè no van estar a l’altura de la gent”: “Tot i que me’ls vaig arribar a creure en algun moment”, reconeix. “No tenien res preparat per al dia després; ara veig que no s’ho van creure”, manifesta.

La Núria també va estar implicada en cos i ànima en l’organització, fent en tot moment “el que tocava o el que podia”. Va anar tant de bòlit que no va votar –és l’espina que té clavada–. De l’1-O remarca que “va ser un exercici d’autoorganització popular immens”: “El paper del poble és determinant. Teníem un estat en contra, una repressió brutal, unes institucions catalanes que en molts casos no van travessar línies vermelles, i tot i així el vam fer, i molt bé.” Ni un sol dubte: “Sí, i tant que ho tornaria a fer. Qualsevol oportunitat d’avançar cap a la independència i cap a una millora de la justícia social s’ha d’aprofitar.” Ara bé, si es repetís l’èpica, la Núria pararia més atenció “en les cures col·lectives”: “Vam passar nervis, por o desconcert i recordo l’1-O tornant cap a casa sola. Mirat amb retrospectiva, crec que el tema de les cures hauria hagut de venir més endavant, i no va arribar mai. Segurament fruit d’una cultura patriarcal que invisibilitza les emocions, les maltracta i no les té en compte.” Finalment, valora “les companyes de viatge immillorables que vaig tenir”: “Amb persones així, les vegades que calgui.”

Ve de la plana 5

Els llibres acabaran explicant que l’1 d’Octubre va ser un punt d’inflexió en la història de Catalunya
Abel Pié
ADVOCAT QUE DEFENSA ENCAUSATS
La gent del carrer hi és, però estem decebuts. Amb altres líders al capdavant, i tant que hi tornaríem
Anna Llibre
VA PROTEGIR URNES A ARGENTONA
L’1-O va servir per demostrar que quan tots anem a l’una podem aconseguir qualsevol cosa que ens proposem
Pere Bernat
VA GUARDAR URNES AL MALETER
És el govern català qui ha reprimit moltes persones independentistes, i això realment és molt dur de pair
Adrià Castellví
PRESIDENT DE MESA A TARRAGONA

Feina més enllà de l’1 d’Octubre

Organitzar una fita com el referèndum de l’1-O comporta moltíssimes hores de feina prèvia i la renúncia a moltes estones de son i descans. Algunes persones van treballar de valent les setmanes i les hores prèvies i d’altres van veure com la seva feina s’intensificava les jornades posteriors. És el cas de l’Abel Pié. Aquell dia era el degà del Col·legi d’Advocats de Manresa. Va ser una de les persones que dies abans de la votació ja van liderar amb una seixantena de voluntaris un servei d’assistència jurídica, gratuït, atès que es temien que seria molt demanat. Les càrregues policials d’aquella jornada encara ara li donen feina. Hi ha causes que segueixen obertes, cinc anys després. És, probablement, el testimoni que fa una lectura més positiva del que va representar aquell dia, vist amb la perspectiva d’un cert temps. “Els llibres acabaran explicant que l’1 d’Octubre va ser un punt d’inflexió en la història de Catalunya”, afirma absolutament convençut. Creu que un lustre és temps insuficient per avaluar la jornada amb prou perspectiva i que només amb el transcurs del temps “s’acabarà entenent el que ha significat aquell referèndum”. Recorda també que els processos d’independència “són llargs” i no té cap dubte que si es repeteix una mobilització d’aquelles característiques, ell hi serà.

L’“«a por ellos»” del rei

Anna Serrano

L’emissió d’opinions o pronunciaments polítics no figura, en cap cas, entre les tasques del rei, regulades en l’article 62 de la Constitució Espanyola. De fet, de tot el títol II de la Carta Magna, sobre la corona, es desprèn una exigència de neutralitat política que Felip VI va fer saltar pels aires en el missatge institucional emès a les 9 del vespre del 3 d’octubre del 2017. En una intervenció inèdita i impròpia de la monarquia, dos dies després de l’1-O i en la mateixa jornada de la vaga general, el rei va baixar a l’arena política per proclamar el compromís de la corona amb “la unitat i la permanència d’Espanya” carregant durament contra el govern català i els independentistes. I no només això. Amb el seu missatge, Felip VI va avalar la intervenció de l’autogovern de Catalunya, esgrimint que “és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i el seu Estatut d’Autonomia”. El fill de Joan Carles I no deixava marge ni per a la més mínima concessió i aplanava el camí per a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Ho feia, a més, amb una escenografia estudiada al mil·límetre. Felip VI es va col·locar just davant d’un quadre de Carles III, que va prohibir l’educació en català. En el retrat, el fill de Felip V sostenia un bastó de comandament que recordava una porra. La interpretació estava servida: el monarca donava suport a l’“a por ellos” de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre. Les duríssimes càrregues quedaven reialment justificades, i de les víctimes, el monarca no en va dir ni una paraula. El discurs va ser una benedicció de l’operació policial d’aquell dia, dissenyada pel coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, responsable de l’actuació destinada a impedir el referèndum i que es pot veure a la foto superior saludant un agent de la Policía Nacional.

L’urna es presenta en societat

Xevi Sala

Les van buscar desesperadament i l’Estat les va convertir en el seu primer objectiu. I, per això mateix, van ser el primer i efímer triomf de l’independentisme. Les cares dels que aquell 29 de setembre del 2017 van participar en la presentació oficial de l’urna ho diuen tot. Jordi Turull, aleshores portaveu del govern; Oriol Junqueras, aleshores vicepresident, i Raül Romeva, aleshores conseller d’Afers Exteriors, reflectien l’estat d’ànim de tot un país a les portes de la festa de la democràcia. El desafiament a l’Estat es començava a materialitzar. Gràcies a una calculada teranyina ciutadana, les urnes van escapar de la lupa policial i la seva aparició als col·legis electorals va deixar en ridícul els serveis secrets espanyols. N’hi ha que encara les guarden a casa com un heroic trofeu d’una jornada inoblidable. Una setmana abans, milers de persones es manifestaven per tot Catalunya contra les accions suposadament preventives de la Guàrdia Civil contra institucions catalanes. A Manresa acabaven davant la caserna amb una votació simbòlica amb urnes de cartró. Les van intentar ridiculitzar, van comparar-les amb contenidors d’escombraries, van especular si havien sortit d’un basar xinès però no les van trobar. Al final, la policia espanyola en va poder empaitar algunes el dia de la votació. Per a la posteritat del ridícul queden les prediccions de Mariano Rajoy: “Que la gent cridada als col·legis electorals es quedi a casa, no hi haurà urnes i no hi haurà cap referèndum.”

Arriben els “piolins”

David Brugué

El setembre d’ara fa cinc anys, al port de Barcelona hi arribaven tres vaixells contractats pel Ministeri de l’Interior per allotjar els agents policials espanyols desplaçats a Catalunya –al ritme de l’infame A por ellos– que en teoria havien de garantir la seguretat. Els vaixells no van ser els únics allotjaments contractats i també es van portar agents a diferents hotels. Els dies previs al referèndum, però, una de les embarcacions es va fer cèlebre perquè uns enormes Ànec Lucas, Coiot i Piuet (Piolín en la traducció castellana) estaven pintats als laterals. El canari va ser qui es va emportar la fama. A partir d’aquell moment els policies que repartirien llenya van ser anomenats els “piolins”. Tan poc seriosa era la imatge que pocs dies després es manava cobrir amb lones els dibuixos, però els que vivien al vaixell no veien la llum i es van acabar retirant. L’enclaustrament dels agents durant dies per augmentar-ne l’agressivitat per part dels comandaments és una de les llegendes negres que sempre han acompanyat els “piolins”. La polèmica va tornar aquest 2022, quan Pedro Sánchez va dir al Congrés: “La diferència és que quan mana el PP envien els «piolins» a Catalunya i amb nosaltres la selecció espanyola pot jugar a Catalunya sense cap problema”. Aquest suposat to despectiu li va fer ploure tot de crítiques, sobretot de sindicats policials i associacions de guàrdies civils.

Començant el dia a cops de porra

Anna Puig

Poc abans de les 9 del matí de fa cinc anys, un centenar d’agents de la Guàrdia Civil van entrar en fila i de manera contundent a la plaça que hi ha a l’exterior del pavelló de Sant Julià de Ramis. Es van fer pas a cops de porra, malgrat que davant de la porta hi havia centenars de ciutadans aplegats. El president Puigdemont havia de votar en aquest col·legi electoral i això havia convocat desenes de mitjans de comunicació. La violenta i aberrant actuació dels agents espanyols es va retransmetre en directe. Ciutadans amb els braços aixecats pacíficament es resistien i els antiavalots s’hi van abocar amb una contundència fora de lloc. Testimonis dels fets expliquen que l’actuació estava calculadíssima. Sabien la imatge que volien donar. Era un avís per a la resta del país. I les imatges, certament, van impactar a la ciutadania, però en cap cas la van frenar. Tot al contrari. I el president Puigdemont va acabar votant, però a Cornellà del Terri. Sant Julià va ser la primera població que va tastar la repressió policial, que es va estendre ràpidament com una taca d’oli. De nord a sud, d’est a oest, a grans ciutats i pobles petits. Sense distinció, les càrregues es van succeir, però la resistència ciutadana va ser èpica. I l’enginy per protegir les urnes, extraordinari.

El president burla el setge

Irene Casellas

No van poder impedir el referèndum i no van poder evitar que el president Carles Puigdemont introduís el seu vot a l’urna. No li ho van posar fàcil: des de primera hora del matí helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolaven Sant Julià de Ramis, on havia d’anar a votar. Però, en una operació digna de thriller, el president i els seus acompanyants van canviar de cotxe en el moment que passaven sota un pont de l’autopista, per marxar en direcció contrària. L’activació del cens universal li va permetre votar a Cornellà del Terri, on no hi va haver cap problema, a diferència del que estava passant a Sant Julià. Allà, els veïns que volien impedir l’entrada de la Guàrdia Civil al pavelló municipal van ser esbatussats i tirats a terra amb la mateixa brutalitat amb què tot seguit els agents van trencar portes de vidre i mobles per impedir la votació. EFE / EPA

Provant de votar en pau...

Toni Romero

Per molts, l’1-0 va tenir més de 24 hores. Havia començat l’últim dia de setembre fent nit a les escoles i punts de votació per evitar que fossin precintats. A trenc d’alba va ser moment de fer veure a les dotacions dels Mossos que l’únic que podien fer era aixecar acta que d’allà no es mouria ningú i d’esquivar els sabotatges de què van ser objecte el sistema de comunicacions i la base de dades. No tots els punts de votació van poder obrir a les nou, però van obrir. Encara faltava l’atac més troglodita, el ball de bastons com el de l’escola Ramon Llull de Barcelona.

Malgrat els nacionals i la Guàrdia Civil

Toni Romero

Engabiats i enrabiats durant dies als Piolins, alimentats en origen per l’“A por ellos” i esperonats per la consigna del deure patri d’escarmentar els que havien burlat tot un estat i els seus serveis secrets amagant amb èxit urnes i paperetes, els agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola van repartir llenya –en la imatge, a l’escola Joan Bruguera de Girona–però no van poder complir la seva missió, evitar l’1-0, i, sobretot, no es van adonar com de retratats quedaven ells i l’Estat que els enviava als ulls del món. Les porres van fer mal al llom dels votants i a l’ànima de la democràcia.

Eufòria al carrer, fredor al Parlament

Toni Brosa

Durant la desena de segons que van passar entre que Carles Puigdemont, davant el Parlament, assumia els resultats de l’1-O i el mandat de proclamar la República catalana independent i deixava aquesta declaració en suspens per donar marge al diàleg i rebaixar la tensió, la revolució dels somriures va veure culminat el recorregut polític, institucional, democràtic i pacífic del procés sobiranista. La joia va durar poc. La suspensió esgrimia el mandat democràtic, instava Espanya a pactar i Europa a mediar, però també posava el fre al procés polític i als centenars de milers de ciutadans que li donaven suport i alhora mostrava debilitat. En els 17 dies següents a aquell 10 d’octubre, la resposta d’Espanya va ser empresonar els presidents de l’ANC i Òmnium, engegar el corró del 155 i de passada mostrar el Sant Cristo Gros de l’exèrcit, mentre que la d’Europa va ser un silenci sepulcral, còmplice amb tot el que ha vingut després. El 27 d’octubre, el Parlament va declarar la República sabent que l’Estat ja havia desencadenat una repressió que encara dura.

Els carrers seran sempre nostres

Lluís Simon

Dos dies després del referèndum, i davant la violència policial que es va utilitzar per mirar d’aturar-lo, es va convocar una jornada de vaga que seria històrica pel seu seguiment massiu i, sobretot, per les manifestacions multitudinàries a tot el país per condemnar l’actuació de l’Estat espanyol. Hi va haver concentracions i marxes durant tot el dia, però les més grans van tenir lloc a la tarda, sobretot a Barcelona, amb 700.000 persones als carrers segons la Guàrdia Urbana. També hi van haver manifestacions històriques a Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Sabadell i Badalona i a les grans capitals de comarca. La vaga va tenir el suport de la Confederació General del Treball, la Confederació Nacional del Treball, la Coordinadora Obrera Sindical, la Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya, els comitès de defensa de la República, i el 2 d’octubre també s’hi va sumar la Taula per la Democràcia, organització que incloïa en aquell moment l’ANC, Òmnium Cultural, UGT, CCOO, Pimec o CECOT, entre d’altres. Més de 2,2 milions de persones van quedar registrades com a vaguistes. Des dels anys vuitanta que cap altra vaga general tenia una incidència semblant.

La revenja de l’Estat

Xevi Sala

Va ser el llastimós epíleg del que podia haver estat la festa de la democràcia, la prova del cotó de la suposada democràcia avançada de què presumeix l’Estat espanyol. El 12 de febrer del 2019 començava el judici per l’1-O al Tribunal Suprem, 483 dies després que els acusats entressin en presó provisional preventiva, inicialment enfrontats a penes de fins a vint-i-cinc anys de reclusió per l’hiperbòlic delicte de rebel·lió. Va ser només el punt de partida d’una repressió que després aniria més enllà de la via penal i entraria de ple en l’econòmica, amb milionàries fiances reclamades pel polititzat Tribunal de Comptes i amb l’objectiu indissimulat d’arruïnar ciutadans militants de la causa independentista. El president de la sala, Manuel Marchena, va esdevenir un rostre innecessàriament familiar, però, tot i assegurar a l’inici que es respectarien els drets dels acusats, des del primer moment va exhibir el seu veritable tarannà: veient que no li convenia, va prohibir exhibir a la sala vídeos de les càrregues policials. Tot un preludi del que acabaria passant, el relat estava escrit, res podia destorbar la revenja de l’E stat. A la llarga l’indult suposaria només un pegat al conflicte, i la reforma del Codi Penal per al retorn dels exiliats, una insinuació congelada. Com el procés. Les fotografies ens mostren la sala; Junqueras i altres presos el juliol del 2020 tornant a la presó de Lledoners després de la suspensió del tercer grau, i, finalment, el tristament famós magistrat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.