En un context d’elevades taxes d’inflació (7,1 a l’octubre), després d’haver escalat fins al 10,8% al mes de juliol (el seu nivell més alt des de setembre del 1984) i sumat a la pujada meteòrica dels tipus d’interès a què estan referenciades la major part de les hipoteques variables, la pregunta és quant i quan s’haurien d’apujar els salaris perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu.

Experts i agents socials coincideixen que aquesta tendència alcista de preus ha d’anar acompanyada d’un increment dels salaris, però amb la condició que es faci de manera esglaonada.

La presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, en la presentació del balanç econòmic trimestral que elabora el gabinet d’estudis de l’organització, va explicar que no veuen oportuna la congelació salarial. “Creiem que la solució demana pactar increments salarials a tres anys vista per evitar incorporar la inflació extraordinària en un únic any, però sense que els treballadors perdin poder adquisitiu a mitjà termini.”

En la mateixa línia s’expressa la Secretària d’Acció Sindical de CCOO de Catalunya, Cristina Torre, per a qui la reivindicació de pujar salaris no és només una qüestió de justícia social, perquè venim de diferents crisis anteriors amb un acumulat d’una pèrdua del 6%, sinó perquè, a més, s’incrementen les desigualtats i les bosses de pobresa. “Entenem que en alguns sectors d’activitat econòmica és irreal, però per al que no puguem aconseguir directament el 2022 fem clàusules de revisió salarial perquè no hi hagi més devaluació”, afegeix Torre.

Ara com ara, un 25% del total de convenis, disposen d’aquesta eina que evita la devaluació de l’economia dels treballadors.

Per la seva banda, Josep Lladós, professor de la Universitat Oberta de Catalunya i col·legiat del Col·legi d’Economistes de Catalunya, explica que la revisió salarial és ara més complexa perquè com que aquesta inflació no està provocada per l’excés de demanda, sinó per l’oferta i l’augment del preu dels subministraments i les matèries primeres, queda fora del control del govern central, del català i fins i tot de l’europeu, i el que s’hauria d’aconseguir es reduir l’expectativa d’inflació. “Amb un pacte de rendes que definís l’ augment salarial en els propers tres anys i que estigués vinculat a l’evolució a de la inflació subjacent, s’hauria de garantir que la volatilitat que hi ha en els preus internacionals no repercuteixi en els salaris.”

Un bon exemple d’aquesta fórmula és el nou conveni col·lectiu de la indústria metal·logràfica de Catalunya, amb uns increments salarials d’un 4,5% enguany, un 3,5% el 2023 i un 3% el 2024. A més estableix una clàusula de revisió salarial al final de la vigència que garanteix el 85% de la diferència de la suma dels IPC reals dels tres anys i la suma dels increments. La fórmula magistral depèn, doncs, de la difícil tasca de trobar l’equilibri i no alimentar més la recessió o provocar el que es coneix com l’efecte de segona ronda. És a dir, els treballadors demanen salaris més alts amb la finalitat de mantenir el poder adquisitiu, però en el context actual, d’escassetat de subministraments i d’increment dels costos logístics i energètics, aquests increments salarials afegeixen pressió als marges empresarials, de manera que les empreses acabarien apujant els preus, la qual cosa, al seu torn, generaria noves demandes salarials i s’iniciaria una espiral salaris-preus, com la viscuda durant la dècada dels setanta als EUA.

Segons el director d’estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira, les seves anàlisis mostren que a Catalunya, en termes generals, hi està havent una contenció tant en la pujada de salaris com en els marges empresarials, que fa entendre que hi ha el que es coneix com un pacte implícit de rendes, sense que encara s’hagi oficialitat amb una signatura pública entre sindicats i patronal.