L’Associació d’Empreses Elèctriques (ASEME) ja fa cinquanta anys que defensa els interessos dels distribuïdors locals d’energia. El seu president, Oriol Xalabarder, ens parla del repte que suposa afrontar la transició energètica.

Les mesures de la UE i el govern central per controlar els preus, tenen recorregut?

Les mesures de la UE pel que fa als preus són de cara a la galeria i han posat entrebancs als topalls que volia aplicar Espanya, que no té problemes de subministrament. Ara demana estalviar un 15% d’energia, però per fer aquesta recomanació no cal enfrontar-se a un gran problema, com l’actual, sinó que l’ha de fer sempre. La mesura bona és limitar el preu de tecnologies que no fan servir el gas en la producció. Pel que fa a l’impost als beneficis, a veure com surt, perquè si és sobre facturació es pot donar el cas que la comercialitzadora, si ha hagut de comprar l’energia cara, no hagi guanyat marge, tot i que li augmenti la facturació.

Anem cap a una altra mena de mercat elèctric, que supera el model marginalista?

És clar que ens dirigim cap a un mercat basat en les renovables, amb, d’una banda, mercats d’energia en què s’han de garantir uns preus mínims per assegurar que se segueix invertint en instal·lacions de generació i, de l’altra, mercats de flexibilitat, en què es pagarà per oportunitat de produir o de consumir. En un futur amb emmagatzematge, el consumidor productor prendrà energia quan sigui barata i l’abocarà a la xarxa quan tingui un preu interessant. En fotovoltaica, per exemple, si produeixes més a l’estiu, aquest excedent l’hauràs de traslladar a l’hivern, quan el consum s’eleva.

Anem prou de pressa en autoconsum?

Es parla molt d’eficiència, i el que cal és promoure l’autoconsum, facilitar les autoritzacions, sobretot en el camp de la indústria i en el de les comunitats energètiques. A l’administració no se li demana ara més subvenció, sinó més agilitat en els tràmits.

I el desenvolupament de la xarxa de recàrrega del vehicle elèctric?

Anem molt a poc a poc. No hi ha hagut entesa entre l’administració i el gran distribuïdor, tot i que interessa cercar increment de demanda per altres vies. El concepte d’electrolinera ha fet mal. S’ha de pensar que es recarrega quan el cotxe està aturat, no en ruta.

Demaneu un nou model de retribució a la distribució elèctrica.

És una lluita històrica de la distribució mitjana assolir una millor retribució, que ara, per qüestions comptables, és un 50% menor que la de les grans distribuïdores. Si l’administració vol que fem front a les inversions per digitalitzar i complir amb tots els requisits de la transició energètica, cal que se’ns garanteixin unes rendibilitats adequades.

Està avançant prou ràpid, la digitalització?

Pel que fa a la xarxa, com que no hi ha una retribució directa prou clara, es fa difícil decidir inversions.

Quin és el futur de les comunitats elèctriques?

En tot cas, el que no és necessari és afegir-hi regulació, amb la que hi ha es poden fer prou coses. El que fa falta és conscienciar la gent, que sàpiga que a més de rebaixar el rebut de la llum, contribueixen a mitigar el canvi climàtic. En els casos en què ja s’ha consolidat una comunitat, els que en formen part n’estan molt contents, i en el cas de les que són obertes, hi ha llistes d’espera.

Quina és la realitat actual de la distribució local?

Tenim una gran oportunitat de creixement en tot allò que té a veure amb la transició energètica, perquè som els que estem més a prop dels ciutadans. Podem tenir un paper molt important en la tasca d’agrupar-los, crear comunitat energètiques. És cert que a algunes empreses, que venen d’un model de negoci conservador, de més de cent anys, els costa adaptar-se. El ministeri ens veu de vegades com un actor antic, i no és així, som empreses modernes, de futur. D’altra banda, el sector de la petita i mitjana distribuïdora ara és molt estable, no s’hi observa una pressió de fusions i absorcions que sí que es va registrar fa unes dècades.