En els darrers deu anys, la despesa en medicació hospitalària de dispensació ambulatòria s’ha doblat i ha passat de suposar el 12% de la despesa en medicaments total el 2011 a un 42% el 2021. “Es tracta d’una evolució que ens preocupa, perquè el seu creixement és molt constant i el ritme és imparable”, explicava Esther Pallerols, directora general de pressupostos de la Generalitat de Catalunya, durant una trobada sobre sostenibilitat del sistema de salut a la 27a edició de la Jornada d’Economistes del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

Gran part d’aquest increment s’explica per la incorporació de nous medicaments innovadors, i un dels grans punts d’inflexió en aquest apartat es va donar l’any 2015, quan va entrar al sistema públic tota la medicació de l’hepatitis C, un tractament nou d’una companyia americana que els primers anys d’implementar-se tenia un cost aproximat de 100.000 euros per pacient.

Ignasi Carrasco, director de l’àrea assistencial del Servei Català de la Salut, explicava a la mateixa trobada que hi ha un increment en la incorporació de tecnologies mèdiques i de medicaments que no està controlada ni validada. “Cal establir mecanismes d’accés de la innovació que siguin ràpids i que tinguin un pla d’avaluació, i cal que s’harmonitzin les seves indicacions i el desplegament per tot el territori, perquè hi ha procediments quirúrgics en certs hospitals sense haver passat per cap avaluació prèvia”, deia Carrasco, que reconeixia que reben una gran pressió per a la incorporació de nous medicaments, en àrees com el càncer i les malalties minoritàries: “Les novetats de les farmacèutiques tenen molta repercussió als mitjans, i generen entre la població expectatives molt grans amb accions de les farmacèutiques que acaben encarint el producte.”

Perquè un producte farmacèutic entri al sistema nacional de salut públic ha de passar per un procés de negociació de preus i indicacions entre el laboratori i l’administració pública, i fins que no s’arriba a un acord el procés és llarg, però ara com ara és la manera com l’administració hauria de garantir un preu perquè els medicaments arribin a tothom.

Carrasco va proposar que millori el rigor en la gestió clínica: “Els professionals són els que tenen la clau, però els hem de facilitar poder prendre decisions i poder gestionar els seus pressupostos perquè se sentin corresponsables i vegin en el cost del tractament una variable més.”

Ara com ara, el 92% de la despesa pública en salut es fa des de les comunitats autònomes. A Catalunya, hi ha un creixement persistent de la despesa de salut; si s’analitza des del 2002, manté un creixement constant del 4,5%. Pel que fa a la composició de la despesa, el gruix es concentra en l’hospitalària i especialitzada (el 63%) i en els darrers anys de vida.