Crisi financera, pandèmia, colls d’ampolla en el subministrament, emergència climàtica, guerra, etc. Una successió de fortes sotragades que ens exhorta a aturar-nos a pensar si cal reformular paradigmes. Això és el que cobeja el projecte internacional REAL, que escomet el repte de proposar noves vies d’actuació econòmica per transitar cap a un postcreixement en què el benestar dels ciutadans i la salut del planeta es puguin garantir.

REAL és un projecte liderat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB (ICTA-UAB) i la Universitat de Lausana (Suïssa). Durant els pròxims sis anys, els investigadors de l’ICTA-UAB Giorgos Kallis i Jason Hickel, juntament amb la professora Julia Steinberger, de l’Institut de Geografia i Sostenibilitat de la Universitat de Lausana, duran a terme una recerca d’exploració de vies de postcreixement. Com assenyala Giorgos Kallis, autor de llibres com Límits (Ed. Arcàdia) i Decreixement (Icària Editorial), “s’ha generalitzat la certesa que el model econòmic vigent des de després de la Segona Guerra Mundial ha arribat al límit” i que “podem veure com les economies del nord desenvolupat s’estanquen i com seguir creixent xoca amb les necessitats del planeta, que afronta una emergència climàtica”. Així doncs, en aquesta tasca de repensar el model, s’ha de veure “com podem garantir una vida digna per a tothom, tot reduint l’ús d’energia i de recursos, amb la reorganització dels sistemes globals de producció i subministrament d’aliments”. Una nova proposta “en què cal assegurar la justícia social”, i per això són fonamentals eixos com garantir l’accés universals als serveis bàsics, el repartiment del treball o la renda bàsica. El projecte, que ha rebut per part de l’European Research Council (ERC) una beca Synergy de 10 milions d’euros, cerca confirmar, a través de simulació, que “és possible fer realitat la hipòtesi de què partim, que és assumible deixar de créixer si no es destinen molts recursos a coses supèrflues, com ara els combustibles fòssils o l’automoció, que caldria redimensionar, i s’adrecen al benestar directe, que donen la sanitat o l’educació, entre d’altres, però tot això cal posar-ho en números.”

Les polítiques d’aquesta era del postcreixement, exigirien “una democràcia més directa, en què el ciutadà pugui tenir la sensació que el seu compromís té uns efectes tangibles: votes perquè aquell projecte efectivament es materialitzi”. Decidir per regular, per intervenir: “Més direcció econòmica no vol dir necessàriament nacionalitzar, com hem vist arran de la invasió d’Ucraïna, en què els governs han intervingut en el mercat de l’energia, quan es donava el contrasentit que el conflicte oferia més benefici a les companyies energètiques, d’una banda, i penalitzava amb tarifes molt altes el consumidor.”

El projecte inclourà en les seves fases finals processos de participació ciutadana, “per recollir idees que no només provinguin de la comunitat científica”, a Catalunya, Suïssa i Sud-àfrica. Precisament, un dels objectius del projecte és “aconseguir la convergència entre el nord i el sud globals, i en cada país, a un nivell d’ús dels recursos que sigui suficient per a un desenvolupament humà elevat però compatible amb els límits planetaris”, diu Jason Hickel, antropòleg econòmic de l’ICTA-UAB. Creu que cal invertir el procés que s’ha esdevingut des dels temps colonials fins ara, d’un flux econòmic del sud al nord però no pas a la inversa. Al seu parer, caldria arribar a un intercanvi realment equitatiu i promoure a les economies en vies de desenvolupament uns patrons que superin l’afany de creixement.

Per a l’economista ecològica Julia Steinberger, “aquest projecte és simplement revolucionari, perquè és la millor oportunitat d’explorar les idees transformadores necessàries per protegir la humanitat de les crisis entrellaçades de les pròximes dècades. Cal reorientar l’economia perquè deixi de dependre del creixement arriscat i s’orienti al floriment humà”.