La comu­ni­tat refu­gi­ada sah­rauí als camps alge­ri­ans de Tin­douf comp­ta­bi­litza mig miler de per­so­nes des­a­pa­re­gu­des, pro­ba­ble­ment mor­tes la majo­ria, i 400 morts per les mines anti­per­sona escam­pa­des sobre el ter­reny per l’exèrcit mar­roquí, unes mines que hau­rien ferit dos milers de per­so­nes més. Tal com explica ACN, els refu­gi­ats recla­men la senya­lit­zació o vigilància de les zones afec­ta­des per evi­tar-hi el pas de per­so­nes. A més, la comu­ni­tat sah­rauí reclama la inter­venció de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal per defen­sar els seus drets.

Des que va començar el con­flicte armat fa 48 anys es cal­cula que han des­a­pa­re­gut 445 sah­rauís dels quals uns 350 podrien haver mort. La majo­ria per­ta­nyen als ter­ri­to­ris situ­ats al nord del Sàhara occi­den­tal, on el pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de Fami­li­ars de Pre­sos i Des­a­pa­re­guts Sah­rauís (AFA­PRE­DESA), Abdes­lam Omar Lah­sen, explica que els super­vi­vents denun­cien tor­tu­res i mal­trac­ta­ment. Aquest diu­menge han visi­tat la capi­tal admi­nis­tra­tiva dels cam­pa­ments en ter­ri­tori algerià, Rabouni, una dele­gació de dipu­tats i regi­dors cata­lans en el pri­mer des­plaçament poste­rior a la pandèmia que orga­nit­zava el Fons Català de Coo­pe­ració al Desen­vo­lu­pa­ment i la Coor­di­na­dora Cata­lana d’Ajun­ta­ments Soli­da­ris amb el Poble.

Amb l’ajuda d’experts del País Basc, des de l’any 2013 es duu a terme un procés de recerca de per­so­nes enter­ra­des i d’exhu­mació de cadàvers. “Tenim 15 emplaçaments poten­ci­al­ment sus­cep­ti­bles de con­te­nir cos­sos”, explica Omar. Aquest por­ta­veu dels fami­li­ars de pre­sos i des­a­pa­re­guts, però, denun­cia que el Mar­roc comet crims de guerra perquè ataca civils en zones on hau­rien de poder acce­dir lliu­re­ment els obser­va­dors o el comitè inter­na­ci­o­nal de la Creu Roja. Per tal d’iden­ti­fi­car les res­tes exhu­ma­des s’ha posat en fun­ci­o­na­ment un pro­ce­di­ment de reco­llida de l’ADN dels fami­li­ars de des­a­pa­re­guts per tal de poder com­pa­rar-lo amb el que s’extreu de les res­tes.

Pel que fa a les mines, el secre­tari gene­ral de l’Asso­ci­ació Sah­rauí de Vícti­mes de Mines (ASA­VIM), Daha Bulahi, denun­cia que “el Mar­roc no col·labora per faci­li­tar la mobi­li­tat dels pas­tors o dels viat­gers” tot i que, d’acord amb el dret inter­na­ci­o­nal, els països que hagin escam­pat mines en un ter­ri­tori en con­flicte estan obli­gats a evi­tar mals majors i a “posar senyals per adver­tir del perill o tenir l’espai sota vigilància contínua per evi­tar que per­so­nes o ani­mals s’hi apro­pin”, explica. Els pas­tors de bes­tiar són els més afec­tats però també altres homes, dones i algun nen que topen de manera casual amb algun d’aquests arte­facte explo­sius.

Bulahi mateix va ser víctima el 1994 d’una de les mines. For­mant part dels equips per reti­rar mines, en va tro­bar una a la zona de Tifa­riti: “Tenia un acci­o­na­dor químic, amb dues substàncies sepa­ra­des per un vidre, i quan vaig veure que estava bé la vaig voler llançar i va explo­tar”, relata. El resul­tat van ser dos dits ampu­tats i la pèrdua de l’ull esquerra després de ser eva­cuat d’urgència cap a l’hos­pi­tal d’Alger.

Des d’AFA­PRE­DESA, Omar con­clou que no dema­nen res més que el que diu una inter­lo­cutòria del 2014 de l’Audiència Naci­o­nal “fir­mada per l’actual minis­tre d’Inte­rior, Fer­nando Grande-Mas­laska” que esta­bleix que s’ha de pro­te­gir la població i els drets humans tal com exi­geix Naci­ons Uni­des.