Encara costa d’entendre com va caure una entitat com Silicon Valley Bank.

El problema d’aquest banc ha estat morir d’èxit, perquè estava molt poc diversificat, centrat en empreses tecnològiques de Silicon Valley. Tenia tants dipòsits que no tenia prou projectes en els quals invertir. Deixava diners a empreses tecnològiques, en comprava alguna, etc., però li sobraven molts diners. Què va fer amb aquests diners? Doncs el que qualsevol gestor prudent faria, comprar deute públic dels Estats Units. Però quin ha estat el gran problema que ha tingut? Si hi ha pujades dels tipus d’interès, el deute públic, dels EUA o de qualsevol estat o empresa, baixa de valor, perquè hi ha una diferència entre el preu i la rendibilitat.

Això li pot haver passat a altres bancs?

Tots els bancs, i fons, que han comprat renda fixa tenen pèrdues latents quan el tipus d’interès puja, i moltes d’aquestes pèrdues no estan aflorades, perquè la comptabilitat permet que si un banc té un actiu que mantindrà a venciment, per evitar fluctuacions, atès que acabarà al final amb aquell valor fixat, se li deixa que comptabilitzi a preu de cost, com si fos una cosa lineal, sense haver de comptabilitzar dia a dia a valor de mercat. Això és una cosa que es revisarà, ja que, si bé és cert que s’ha implementat per evitar volatilitats, té un efecte negatiu, que és que amaga pèrdues latents en cas de pujada de tipus d’interès. No se sap realment com està el balanç, perquè no tens obligació de fer constar que això val molt menys del que havies pagat en el moment de comprar.

La presidenta del Banc Central Europeu (BCE) assegura que els bancs de l’eurozona tenen una elevada capitalització i una liquiditat robusta.

Jo també ho crec. Els bancs europeus, en general, i pensem en els espanyols, són bancs que en principi són solvents. Han invertit en renda fixa, però la qüestió és la proporció. Si tu del teu balanç tens un 5% de renda fixa, doncs perds sobre aquest 5%. Els bancs d’aquí han estat molt més prudents i cal recordar que als EUA l’administració Trump va imposar menys requisits de regulació als bancs regionals (aquest ho era), tot i ser una cosa monstruosa. La regulació, tot i que els bancs es queixen que en tenen massa, és la que toca, perquè són entitats massa febles en el seu balanç, que és un balanç molt endeutat; no hi ha cap banc que pugui suportar una cua de dipositants demanant els seus diners.

I sempre hi ha la discussió sobre l’ètica.

Als Estats Units, es va dir als dipositants que encara que tinguessin fons superiors als 250.000 dòlars, els rescatarien. Pots pensar: qui són els dipositants aquí? La mitjana de dipòsits són de milions de dòlars, així que, a un que tingui 10 milions de dòlars, se l’ha de rescatar? I qui pagarà això? Cal anar en compte que no es generi un risc moral: com ja sé que em rescataran, faig el que sigui, tant és, perquè ja vindrà un banc central i em rescatarà. Cal vigilar, perquè és massa perillosa la tendència de dir que no ens preocupem, que ja vindrà l’estat i em rescatarà. Val a dir que, a la Unió Europea, el mecanisme de resolució ja preveu que si cal ajudar, hi haurà algú que perdrà diners, començant pels accionistes, seguint pels bonistes, etc. No és rescatar tothom.

El cas Deutsche Bank ens mostra que és difícil esvair la desconfiança en un sector opac.

Hi ha tota una part, el que s’anomena banca a l’ombra, el shadow banking, tot allò que està fora de balanç, que desconeixem. Són operacions que no es reflecteixen, que poden ser assegurances, reassegurances, fins i tot amb derivats, que no cotitzen, que s’han fet ad hoc per a una operació concreta, i que potser poden fer perdre bous i esquelles. Els volums que hi ha són tan superiors al que és l’economia real que ha d’haver-hi molta gent que especula sobre això, en operacions molt arriscades. Es com si tinguéssim una empresa que té vinyes i una altra que necessita raïm per fer vi, i aleshores fem un derivat sobre això i comprem a futur. Si la collita és d’aquí a cinc mesos, jo compro a un preu determinat un quilo de raïm. Això té molt sentit, perquè el que compra el raïm ja sap el preu de cost i, per tant, pot establir una política de vendes, i el que té la vinya està tranquil perquè sap a quin preu vendrà i pot fixar els seus costos: si ha ensulfatar, quants veremadors ha de contractar, etc. Té sentit per a les dues bandes. Però imaginem que hi ha algú que especuli sobre el preu del raïm d’aquí a cinc mesos i entri en aquest mercat, tot i que no tingui vinyes ni necessiti el raïm per fer vi. Si només tenim 100 hectàrees de vinya i tenim derivats sobre un equivalent a 1.000 hectàrees de vinya, resulta que qui està jugant amb aquest mercat és deu vegades més gran que el mercat d’economia real que hi ha sota. L’operació té sentit per a qui té vinya o vol comprar raïm per fer vi, però si no és purament especulativa.

La pujada de tipus és una paradoxa: per controlar la inflació, es generen pèrdues en actius.

És cert, però tots els gestors de carteres saben, quan els tipus d’interès estan molt baixos, després pujaran i perdràs. Ara bé, quan passa això, què cal fer? Situar-se molt més en liquiditat o en actius a molt curt termini, perquè com més llarg sigui el termini, més hi perdràs. El Silicon Valley tenia gran part de la cartera a mitjà i llarg termini, i en fer això agafava un risc brutal. És cert que pots tenir més rendiments, però serà en cas que les coses vagin bé. Si pugen els tipus de forma severa, les teves pèrdues són molt més importants. No ha estat una sorpresa, tothom sabia que quan pugessin els tipus tot baixaria, i no només la renda fixa, sinó també la borsa o el sector immobiliari. Afecta globalment tota l’economia i hem de recordar que la inflació va començar abans de la guerra d’Ucraïna, però el que passava és que els bancs centrals anaven dient que això era provisional, una mica per la qüestió psicològica, perquè de vegades és més important l’expectativa d’inflació que la mateixa inflació.

Creu que la política monetària, tant del BCE com de la Fed, restarà alterada després d’aquests episodis?

S’ho replantejaran però no per aturar-la. Podria ser que s’alterés en el temps, tot i que el BCE no ho ha fet en un primer moment. Jo crec que esperaran, i si la inflació continua estant al 5-6% alguna cosa hauran de fer per abaixar-la al 2%. Si no ho fan de manera decidida, donarien un missatge negatiu al mercat, com dir que llancen la tovallola perquè tenen por. La Fed, que ha continuat amb l’increment, potser vol donar el mateix missatge que el BCE i els seguirà apujant a l’expectativa del que passi. El que és evident és que l’única cosa que sabem fer per lluitar contra la inflació és apujar els tipus d’interès, no sabem fer res més. Malauradament, la inflació als Estats Units i a la Unió Europeu no és la mateixa. Als Estats Units és una inflació de demanda per a la qual la medicina d’un augment de tipus és la ideal, però aquí a Europa, malauradament, tenim una inflació de costos, i la medicina d’augmentar els tipus d’interès no fa res més que afegir llenya al foc. Per desgràcia, però, no ho sabem fer d’una altra manera. Has de crear una mica de recessió per tornar a fer que els preus baixin.

Fa mesos que es demana a la banca que remuneri els dipòsits. Per què s’hi resisteix?

És cert que la banca neda més fàcilment amb tipus d’interès alts. Tots demanem que remunerin els dipòsits, però cal anar amb compte amb un tema. La banca, d’una banda, rep dipòsits i, de l’altra, deixa préstecs. Esperarà a remunerar dipòsits fins que li vencin la majoria de préstecs que els bancs encara tenen amb tipus antics. És clar, només veiem els tipus nous, però el préstec que es va demanar, o renovar, el maig del 2022, era encara amb tipus baixos. Han d’esperar que vencin per poder renovar amb tipus més alts. No s’arrisquen a tenir una cartera que està en bona part en tipus anteriors, perquè malgrat que els nous préstecs són tots més cars, encara els en queden d’antics. Si comences a remunerar dipòsits abans que et vencin els préstecs antics, et cauen els marges.

Amb UBS-Credit Suisse es crea un altre megamonstre bancari. Anem cap a un panorama de pocs jugadors en el sector?

Hi ha una qüestió de competència, que evidentment trontolla, si tens pocs jugadors. En el cas de la banca espanyola, només que hi hagués un dels grans que remunerés dipòsits, els altres es veurien abocats a fer-ho. És cert que amb la creació de grans bancs a partir de fusions es limita la competència, però també és cert que des del punt de vista de solvència, pot arribar a ser més important.