Hem treballat molt perquè la sardana torni a ser allò que creiem que ha de ser. Sí que és veritat que, tal com diuen, la sort no és de qui la busca, sinó de qui la troba i, en aquest sentit, fenòmens com el Coti x Coti de The Tyets ens ha vingut molt bé per assolir allò que volíem que passés, que és arribar a gent a la qual normalment no arribàvem. Però la sardana en si té salut estable i sempre és allà mateix. Quan la gent es va fent gran, els fills li marxen de casa i queda sola, una bona manera de passar l’estona és anar a ballar sardanes. El Coti x Coti ens ha trastocat l’escenari i, sobretot, ens ha afavorit.

No sé si és una flor d’estiu, perquè tot just som primavera [riu], però el que tenim clar és que hi ha un canvi de paradigma. Ara ens trobem que hi ha gent que vol aprendre a ballar sardanes per fer-ho en un concert de The Tyets o en una discoteca. Fins ara l’interès per aprendre’n venia de la gent que volia ballar a les places i als aplecs, només. I ballar sardanes és com aprendre a anar en bicicleta: quan en saps és per a tota la vida. Cal veure si The Tyets o altres grups com ells obren un camí per atraure més gent al món de la sardana. Es tracta d’insuflar el cuc de la sardana, perquè és com una droga. Quan la tastes, ja hi quedes enganxat i és molt difícil que la puguis deixar. A la crítica constant que ens fan que no hi ha joves que vulguin ballar sardanes, sempre responc que sí que n’hi ha, i precisament els joves que l’han descobert en queden enamorats i recorren aplecs, ballades i tot el que trobin. Potser sí que al final la flor serà d’estiu, però la seva aroma ha vingut per quedar-se.

O ni això, perquè la gent es limita a aixecar els braços i a moure els peus. Però, més enllà del concepte, si nosaltres volem que les sardanes siguin pures i es facin com s’han de fer i s’han fet tota la vida, les perdrem, perquè avui dia la puresa està en decadència. Necessitem aquest tipus de revulsiu que faci que ballar sardanes no sigui com ha estat durant molts i molts anys. Jo sempre recordo que la sardana tal com la veiem ara no és com va néixer inicialment. La sardana va sorgir perquè el ball pla i la sardana curta eren balls en què manava una persona i tothom havia d’anar darrere seu i fer allò que deia. Les primeres sardanes van venir a revolucionar aquest món tancat i en deien “sardanes republicanes” perquè n’hi havia un que comptava però tothom les ballava com volia i la rotllana podia ser més o menys ampla segons els integrants… No hi havia les regles actuals, però quan es va popularitzar a principis del segle XX es va veure la necessitat d’institucionalitzar-la i crear tot un corpus de regles per estructurar-la. Això va anar molt bé llavors, però la societat ha canviat i ja no és la mateixa. Hem de tornar als orígens, a la sardana republicana, i a ballar-la per passar-ho bé. Si les sardanes no s’acaben bé, o no es compten bé, no passa res, de debò. Sí que hi ha gent que pensa que això desvirtua l’essència del ball, però aquí el que importa és la sardana, que la gent se la senti seva i la disfruti. Repeteixo, el més important és que la gent s’apropi a la sardana, la descobreixi i se la faci seva, perquè només apropant-s’hi l’acabarà estimant.

Però no es tracta només de fer canvis. La sardana s’ha de continuar tocant com es toca i ballant com es balla, però hem de trobar camins que ens portin a la gent que no la coneix perquè en el món on es mou no hi és present i no ho seria mai. La sardana té moltes maneres de ser ballada. Per exemple, quan tu parles de colla, la majoria de la gent pensa en les persones que ballen sardanes, en totes. I no és així, perquè la colla és una formació que balla segons unes normes acadèmiques i fent competició. La gent que balla sardanes és gent que balla sardanes. Hem de millorar i cuidar la sardana tradicional, sense cap mena de dubte, però això no ens ha d’impedir que treballem perquè la gent, tota mena de gent, se senti cridada a ballar la sardana a la plaça. Fa de mal comparar, però seria com si diguéssim que el futbol que fa Messi i el que es juga al carrer és el mateix. L’objectiu principal de la sardana és que la gent s’ho passi bé.

El repte principal és nodrir-se de la gent nova que s’hi acosta i entendre tota la gent del món sardanista que es mou en alguna de les més de 400 entitats que fan activitats arreu del país. L’única manera que tenim d’incorporar nous públics és acostar-los la sardana i ajudar-los a ballar-la. Hem de trencar amb el costum de fer fora de la rotllana aquells que s’hi incorporen per primera vegada i no ho fan del tot bé. Els hi hem de mantenir i animar-los a perfeccionar la tècnica, perquè ningú neix ensenyat. Hem de ser proactius en tots els sentits. Un altre repte és continuar treballant perquè la sardana sigui considerada patrimoni de la humanitat, un camí que se’ns està fent molt i molt llarg. Un tercer gran repte és que tingui més presència en els mitjans de comunicació. I un quart, que hi hagi més professionalització entre els membres.

Ara s’ha estancat una mica. Tot i això, he de dir que fa cent anys ja es deia que la sardana moria perquè només la ballaven vells. Crec que hi ha un moment a la vida –acostuma a coincidir amb una època en què tens certa edat i se t’ha acabat sortir de nit– en què trobes en la sardana un espai on continuar disfrutant del temps lliure. Un entreteniment de cap de setmana que també es pot allargar entre setmana perquè ja estàs jubilat. Curiosament, aquella gent jove que creia que la sardana era una cosa de vells, després, quan ha tingut certa edat, ha garantit el relleu dels que han marxat. Per tant, la gent que balla sardanes es va renovant.

Res més lluny de la veritat! La sardana té corda llarga, i et diré més, hi ha una dada indiscutible: cada cop hi ha més ballades i altres actes vinculats a la sardana. Ara mateix n’hi ha 3.000 a l’any! I això tenint en compte que de dilluns a dijous n’hi ha ben pocs de programats. Et pots trobar sense problemes que en un mateix cap de setmana hi hagi 25, 30 o fins i tot 50 activitats sardanistes al territori. Si la sardana fos a l’UCI, segur que no tindríem aquest escenari, sens dubte. I això que no hi ha públic, amb les dades a la mà, ho podríem discutir.

Encara falta temps per veure com evoluciona. La pandèmia ens ha passat factura i hi ha hagut canvis que han afectat de ple l’estructura dels cursets. Sense anar més lluny, la Diputació de Girona feia sessions gratuïtes en moltes escoles, però la veritat és que, quan acabaven, al centre no hi havia gaires resultats i no veies els infants a la plaça ballant sardanes. Ara la mateixa Diputació continua oferint l’aprenentatge, però des de fa dos anys hi incorpora el copagament de manera simbòlica per fidelitzar els interessats. Encara és aviat per veure si passar de la gratuïtat absoluta i sense cap compromís a la participació pagant un euro ha canviat o no el panorama. De mica en mica, es va recuperant l’interès i més escoles es van apuntant als cursets. Fins a aquest any eren quatre sessions d’aprenentatge i hem aconseguit que la Diputació de Girona accepti allargar-les a sis.

És veritat que els mitjans, i sobretot els públics, tenen un caràcter social de corretja de transmissió de les tradicions d’un país i que ser present en la programació sempre és un avantatge. Si ens comparem amb els castellers, és cert que han tingut una projecció molt forta, però perquè tenien mitjans econòmics al darrere que els han ajudat a fer-ho possible, cosa que els sardanistes no hem tingut. Que els mitjans haurien d’haver apostat més per la sardana? Sí, però no en tenen tota la culpa i estem obligats a fer autocrítica. Fer un programa de televisió, per exemple, és molt car i sense la promoció privada d’una o diverses empreses al darrere és pràcticament impossible. I, tot i això, tenim la sort de disposar de les ajudes de les administracions, que sempre són molt benvingudes. No sé si tinc raó o no, però jo poso la sardana al mateix nivell que la llengua. La llengua de Catalunya és el català i la dansa de Catalunya és la sardana i la música de cobla. Altres gèneres musicals es poden trobar arreu del món; de sardana, però, només en territori català. Si no la defensem nosaltres, ja em diràs qui ho farà.

El compromís d’actuar amb la màxima celeritat si se’n detectés un cas. Malauradament, qualsevol entitat hi ha d’estar preparada, hi creiem fermament i cal dotar-nos dels instruments necessaris. Actualment també estem treballant en un altre protocol per garantir la paritat i fomentar l’accés de dones a les cobles. No és fàcil, perquè per tradició o per costum les dones no han trobat el seu lloc en aquestes formacions musicals, però això no ens atura i hem de trobar la fórmula de l’èxit.

Malauradament, després dels esforços ingents per presentar la candidatura, no hem avançat gens. El fet de no ser un estat i pertànyer a Espanya significa adaptar-se a les seves normes i, quan li interessa, les canvia. Abans només calia que obtinguessis el suport autonòmic perquè des de Madrid elevessin a la Unesco la petició. Ara s’han inventat que la candidatura que no pugui ser defensada per més d’una autonomia ha de passar a la cua. Això ens va passar després de tres anys que no s’hagués mogut res! Tot i això, no hi vam pas renunciar i vam començar a treballar per una altra banda. La sardana es balla també a Andorra i a la Catalunya del Nord, per tant vam posar en marxa una proposta de candidatura internacional que vam creure que havia de liderar Andorra, perquè tant a França com a Espanya hi havia més competència. Però nosaltres no som allà i és molt difícil pressionar el govern andorrà fora de les seves fronteres. Si, a això, hi afegeixes que una de les dues entitats de foment de la sardana del país ha plegat i l’altra ha dedicat tots els esforços a superar la pandèmia, doncs l’escenari no és el més adequat. Amb França també hem tingut contactes i molt bones paraules, però de moment no s’ha mogut res. Continuarem empenyent Andorra perquè encapçali la petició i confiem que, si s’hi decideix, França també ho farà. Nosaltres ja hem fet la feina que s’havia de fer. No renunciem a cap dels camins oberts, però som conscients que hi ha molts entrebancs difícils de superar.