Tess Hache és, a banda de Magdalena Piñeyro, que és canària, una de les influencers més importants i és catalana. Va parlar de la grassor i el desig, un tema molt tabú entre nosaltres perquè sembla que les dones grasses no puguem ser desitjades. Una altra ponent que vam tenir, per exemple, va ser l’Arantza Muñoz, que va parlar de què és ser grassa, neurodivergent i queer.

Les dietistes i nutricionistes Ingrid Lázaro i Hadia Bakkali van parlar de les principals dificultats amb què es troben les persones grasses quan van al metge. A mi, fora del metge de capçalera, em fa por quan em deriven a un altre centre o a un hospital que no conec a fer-me alguna prova. Però saps què: l’especialitat on les dones grasses patim més i ens sentim més maltractades és a ginecologia. Els ginecòlegs són els que més violència empren cap a nosaltres. S’haurà de fer algun estudi respecte a això.

Bakkali va dir que estar grassa no és només una qüestió de què es menja i de si es fa o no esport. Hi ha 120 variables que influeixen perquè una persona estigui grassa, entre aquestes, la genètica, la situació econòmica..., però és clar, posar l’enfocament en què menges i si fas o no esport serveix per culpabilitzar-nos. Però la culpa no és nostra; nosaltres no som culpables del sistema capitalista, del sistema patriarcal que influeix en tot, però ens en culpen, ens culpen d’estar grasses. I la culpa fa la vergonya i la vergonya ens silencia. Per això hem estat callades durant molts anys. Però la realitat –i els metges i l’OMS ho saben– és que hi ha persones que som grasses que tenim unes analítiques perfectes, mengem sa i fem esport. Aleshores què passa? El que passa és que molestem.

Hi ha molts mites al voltant de la salut i l’estar gras que cal anar trencant. Hi ha una frase que sempre se’ns repeteix i és: “T’ho diem per la teva salut!, perquè la idea general és que estar gras és estar malalt. Però hi ha estudis que demostren –i en aquestes jornades en vam parlar– que les persones que tenen sobrepès són les que més temps viuen. També que les persones obeses i les que estan molt primes molt primes viuen més o menys el mateix. I una altra cosa: no hi ha cap malaltia que patim únicament les persones grasses. Per què, doncs, aquesta persecució? Perquè de colesterol i diabetis també en tenen les persones primes! No nego que potser nosaltres tenim més números..., però potser cal més investigació. Jo crec que no ens ho diuen per la nostra salut, ens ho diuen perquè la nostra presència molesta.

Nosaltres qüestionem l’IMC (índex de massa corporal), una fórmula de mesurament del segle XIX que és el que encara fan servir els metges –amb l’aval de l’OMS– per valorar si tu ets saludable o no, si el teu pes és correcte o no. Cal explicar que l’IMC no el va crear un metge ni es va fer amb paràmetres de salut, sinó que el va crear un matemàtic amb la intenció de fer una mitjana de com eren els cossos dels homes blancs europeus (ni dones ni altres races). I és el sistema establert.

No. El cas és que el sistema IMC va ser el que en el segle XX farmacèutiques i companyies asseguradores van adoptar per fixar paràmetres, que els va servir per començar a cobrar més a les persones grasses. I a partir d’aquí es va començar a aplicar a la sanitat amb l’aval de l’OMS.

Vam fer un tastet d’un taller que fem des de la cooperativa Trama: sobre la imatge de la dona jove blanca i prima que és el cànon que hem de seguir totes.

Parlem històricament de com les dones hem estat sempre objecte d’aquestes violències..., des de la societat xinesa, que embenava els peus a les dones, fins a la imposició de les cotilles... Hi va haver una època en què tenir tuberculosi era atractiu! Parlem de com aquests cànons han influït en la nostra salut i com sempre la bellesa està relacionada amb el cànon europeu sense tenir en compte altres races o altres ètnies.

Jo crec que europeu. Al final també vam ser nosaltres des d’Europa els qui vam marcar els cànons de com havien de ser, també, les dones a Amèrica.

Perquè és el que interessa al capitalisme. El capitalisme ha estat molt intel·ligent perquè el que ha fet és canviar el nom de les coses. Per exemple: ara es comença a dir menys “dieta per aprimar-se” i a dir més “dieta per fer salut”. S’ha creat una moralitat sobre la salut que el que fa és donar per fet que les persones amb salut són persones més vàlides i el missatge és: si t’aprimes tens salut. És el regne dels gimnasos, de les pastilles per aprimar-se, de les cremes anticel·lulítiques..., no s’acaba mai. Avui quan pensem en el capitalisme ja no pensem en un home gras amb un cigar, sinó en un home cuidat, amb les seves cremes, les seves operacions, l’esport, les dietes...

Que és diferent de la moda de talles grans. La moda curvy arriba com a molt a la talla 44 i són més grasses que les models normals però tenen les corbes que han de tenir i estan proporcionades. No tots els cossos grassos estan acceptats i la moda curvy és una mica una estafa.

No trobem roba. A mi m’agradaria comprar en botigues de barri però això és impossible perquè la majoria només tenen talles normatives i les talles grans són caríssimes. Aleshores? He d’anar sí o sí a Shein, que ho fabriquen tot a la Xina. Potser va contra els meus principis però és l’únic lloc on trobo talles de la meva mida a preus que puc pagar. Abans hi havia roba a l’H&M però ara ho has de comprar per internet. Missatge: volen els teus diners però no la teva presència física perquè no dones bona imatge.

Un drama. Jo voldria comprar calces menstruals però no en fan de la talla 56.

Doncs no en fan, per molt alternativa que sigui la proposta. I aquí hi ha un altre tema a debatre: que dins els feminismes també parlem del mateix: quan es parla de violències estètiques parlem del que pateixen les dones blanques, joves i primes per estar guapes, però no parlem, per exemple, de les dones amb pèl a la cara, les grasses, les lesbianes que no són superfemenines... Sempre acabem centrant-nos en el mateix perfil. Ja n’estic cansada. I dic dona blanca perquè al final la grassofòbia té a veure amb el racisme.

Hi ha estudis que diuen que va néixer en l’època del colonialisme, de quan es van descobrir uns altres tipus de corporalitats, de l’Amèrica Llatina o d’Àfrica, per exemple, on hi havia dones amb més corbes que les europees; aleshores acceptar els cossos europeus i no els altres era una manera de supremacisme. És a dir, que la grassofòbia té una relació amb el racisme, per això hi insistim tant. Qualsevol dona blanca prima té por de demà aixecar-se i ser com jo. Perquè les dones com jo som assenyalades. La meva vida diària no pot ser normal.

No puc fer una vida normal. Per exemple: quedar amb algú en qui no tinc confiança en un bar a mi em fa por perquè no sé quines cadires em trobaré i si m’hi cabrà el cul o no. Aquest tema en concret em causa molta ansietat. Un altre exemple: al metro, a l’autobús..., quan m’assec els del costat esbufeguen. Laboralment estar grassa també condiciona. Segons la revista de l’Observatori de Recursos Humans, les dones grasses són les més perjudicades en temes d’imatge i en ser rebutjades en el món laboral.

Sí, i ja preveus el que passarà i a vegades deixo de fer coses perquè ja no em ve de gust enfrontar-me a certes situacions. I això per no dir que molta gent em mira malament i m’insulta pel carrer. I m’escupen i tot. Nois que van amb moto i després poden marxar corrents...“Gorda, gorda de merda”, em diuen, m’escupen i se’n van. “Aprima’t”, em criden. Això està generalitzat: com més grassa ets, més problemes. Jo abans era prima –encara mai cap metge m’ha sabut dir per què em vaig engreixar...–, feia molt esport i jugava a futbol. Però recordo encara de jove quan ja estava grassa que no em deixaven entrar en una discoteca. Et donaven qualsevol excusa..., però era perquè estava grassa. Sempre dic que em genera més problemes la grassofòbia que estar grassa. Que estar grassa em genera problemes? Evidentment. Però em fa més mal el rebuig social. A les persones grasses aquest rebuig és el que els provoca problemes de salut mental. Després hi ha el tema del body positive..., que diu que t’has d’acceptar com ets i estimar-te.

Et diuen que t’has d’estimar tal com ets..., però com m’he d’estimar si tot el món em rebutja?

No. Mira, la consellera Tània Verge va venir a les jornades i va fer unes piulades. Saps els que li responien a les xarxes? “Salveu les balenes!” i coses per l’estil. Res està canviant. I al cinema? I a les sèries? Una dona grassa mai és una triomfadora. Hi ha moltes actrius i cantants que quan arriben al cim el primer que fan és aprimar-se. L’Adèle, per exemple. En canvi els homes grassos sí que triomfen: mira en Tony Soprano! Per tant, la grassofòbia també és una discriminació de gènere.

Molt poc, quan és una violència que ens interpel·la diàriament, contínuament i ens fa més dèbils com a dones.