Sí que ho és. Si en el dia d’avui no hi ha un govern a l’Estat de dreta extrema i extrema dreta, és per l’independentisme català i basc. I això obre un escenari com el que ens estem trobant, on de plantejaments que abans de l’estiu resulta que era impossible parlar-ne perquè se’ns deia que eren anticonstitucionals o il·legals, ara se n’està parlant. Hi ha una oportunitat per abordar coses que, des del 2017, l’Estat espanyol s’havia negat a tractar i ara són tema de debat polític. Si ho són de negociació ja es veurà, però de discussió ja ho són. I això fa que tots els agents polítics s’estiguin pronunciant, des dels partits d’àmbit estatal fins als jutges.

Els constitucionalistes ens diuen que no hi ha una gran dificultat jurídica perquè això es pogués resoldre i de manera relativament ràpida. Com passa amb totes les amnisties arreu del món, tot depèn de la correlació de forces i les circumstàncies.

El març del 2021, els aleshores quatre partits independentistes amb representació al Congrés ja van registrar una proposició de llei orgànica d’amnistia. Per tant ja hi ha un text amb un consens molt ampli que va ser fruit de mesos de treball i ara és un punt de partida. Sobre l’abast, parlem d’un perímetre de 4.200 represaliats, però, com a tot arreu, només n’afectaria una part, ja que en aquest total hi ha, per exemple, 1.600 persones que van ser víctimes de violència policial. I aquests casos no són amnistiables, ja que no han estat condemnades per res. S’aplicaria doncs a aquells represaliats que han patit persecució penal i els que són víctimes de processos administratius i comptables, i que s’enfronten a inhabilitacions, multes, etcètera. Ara bé, l’amnistia no resol la repressió, perquè totes aquelles persones que són víctimes de violència policial tenen tota la legitimitat a continuar amb les causes obertes.

Una amnistia no és una pipa de la pau entre dos bàndols. Per a això ja hi ha els processos de pau. Perquè aquí no tenim dos bàndols, tenim 4.200 persones represaliades per haver exercit drets fonamentals, i persones que han violat aquests drets fonamentals en un acte d’Estat. No són dos conjunts homologables. Cal recordar que hi ha 1.600 víctimes de violència policial, 1.500 víctimes de processos penals i 1.200 de procediments administratius i comptables i, per contra, ni un sol policia condemnat.

L’amnistia, tal com s’entén internacionalment, és una restitució dels drets fonamentals, i el que fa és reconèixer que allò que s’ha considerat com a delicte en realitat no ho és, sinó que és un exercici de drets fonamentals. I per a nosaltres aquesta és la càrrega política forta que té, perquè indirectament reconeix que allò que es va fer no era delicte. Per tant, està avalant que aquells fets es tornin a produir sense que puguin ser perseguits.

Una legitimació indirecta. Hi ha un cas que es considera molt paradigmàtic en l’àmbit dels estudis internacionals sobre l’amnistia, com és la que va concedir França el 1988 a Nova Caledònia. Va ser una amnistia que va suspendre els fets delictius i, a més, explícitament obria la porta a exercir el dret a l’autodeterminació, que era pel que havien estat perseguits prèviament els afectats. No totes són tan clares, però el que sí que és evident és que totes les amnisties en l’àmbit internacional el que acaben reconeixent és que aquells fets que es perseguien deixen de ser delicte. I això és una legitimació indirecta de la possibilitat que es puguin repetir sense que siguin objecte de repressió penal o administrativa.

Que el poder judicial de l’Estat espanyol encara no ha fet la seva transició democràtica, és una evidència plenament compartida per la societat catalana. Es mou en una altra galàxia del que és habitual en un estat de dret. Dit això, que el Suprem estigui pendent de decidir sobre uns indults d’una sentència condemnatòria basada en un delicte que avui ja no existeix, és d’un surrealisme gairebé esperpèntic.

Efectivament. L’amnistia és, i d’aquí prové la seva força política, un acte polític de l’estat de dret on s’autoesmena. La reacció del poder judicial revela que ha entès perfectament el poder polític d’una amnistia. I ens podem trobar en un escenari on les Corts espanyoles ho aprovin i hi hagi una resistència d’aquest poder a aplicar-la o que hi presentin recurs. I això és perfectament possible perquè, des de fa anys, aquest estament judicial treballa contra l’estat de dret, i no per garantir-lo.

Des d’Òmnium sempre he reclamat aquesta unitat i hem treballat perquè hi fos. Dit això, qualsevol que segueixi la informació política deu ser conscient que aquesta unitat, ara mateix, no hi és. El que ens sembla més rellevant, però, i és una excel·lent notícia, és que en aquesta negociació, malgrat no haver-hi unitat estratègica, sí que hi ha coincidència estratègica. I això ha permès posar sobre la taula el tema de l’oficialitat del català al Congrés o a Europa, i dubto que la gent sigui molt conscient de si és mèrit de l’un o de l’altre.

És un moment clau del curs polític per tornar a mobilitzar els carrers amb una demanda que disposa d’un consens molt ampli com és que Catalunya pugui decidir el seu futur. Per a Òmnium això és el que ha de ser la Diada. La ciutadania té dos instruments fonamentals per fer pressió política: un és a través de l’exercici de participació política, és a dir el vot, i l’altre és la mobilització continuada i permanent.

Les urnes han tornat a fer visible que el conflicte polític a Catalunya existeix. I també han tornat a fer veure que l’Estat espanyol és ingovernable si no l’aborda. La Diada és l’ocasió de tornar a sortir al carrer, perquè si no hi ha pressió al carrer és difícil que la negociació pugui optimitzar la part de la força que li ve dels vots. Per això aquesta Diada és extraordinàriament important tornar a mobilitzar-se.

Ni una ni l’altra són qüestions menors. Ens havíem acostumat, i amb massa normalitat, que si un parlamentari a les Corts espanyoles parlava català, immediatament rebria una amonestació. Però això, de normal, no en té res. Ara, però, veiem que això no era tan complicat, quan se’ns havia dit durant anys que era impossible del tot. En el cas d’Europa, tres quarts del mateix. Durant dècades se’ns havia dit que no hi havia marge, quan des d’Òmnium sempre hem recordat que el català és la desena llengua en nombre de parlants de la Unió Europea i, a més, és oficial en diversos dels seus territoris. Per tant, és incomprensible que avui no tingui el rang de llengua oficial. És una qüestió que cal resoldre i no només des del punt de vista simbòlic, sinó també pràctic per l’impacte que pot tenir en àmbits com l’etiquetatge de productes, per posar un exemple.

Aquest és un tema que ens el prenem molt seriosament. Aspirem a la nació completa, i hem enfortit la nostra relació amb entitats d’arreu dels Països Catalans per treballar conjuntament per enfortir-nos, perquè el que està passant és extraordinàriament greu.