L’octubre del 2021 la taxa d’inflació interanual de l’economia catalana es va situar en un 5,2%, un valor molt per sobre de l’objectiu del 2% del Banc Central Europeu. De fet, la combinació de pertorbacions pel costat de l’oferta (restriccions a les cadenes de valor global, l’impacte de la guerra sobre els preus dels aliments i de l’energia) i pel costat de la demanda (més consum durant la sortida de la pandèmia) va fer que els mesos següents la inflació a Catalunya arribés al 10%. En aquests moments, hem vist com les agressives mesures que va adoptar el Banc Central Europeu han tingut el seu efecte i sembla que la política monetària podria començar a relaxar-se en els propers mesos.

La guerra, però, no està guanyada. Els economistes acostumem a fixar-nos únicament en l’evolució de la taxa d’inflació general o en la taxa d’inflació subjacent (sense aliments no elaborats ni productes energètics) però no acostumem a analitzar en profunditat com de diferents són els cistells de productes i serveis que consumeixen les famílies en funció del seu nivell de renda i, per tant, com de diferents són les taxes d’inflació a què s’enfronten les diferents llars. A partir de l’anàlisi d’informació molt detallada sobre pautes de consum i preus de béns i serveis, un treball del Banc d’Itàlia publicat recentment ha demostrat que l’últim trimestre del 2022 la diferència entre les llars que se situen a la part més baixa de la distribució d’ingressos i la part més alta arribava fins als 8,5 punts percentuals. La principal raó era que la despesa en alimentació i energia està inversament relacionada amb la despesa total. La despesa en energia representava gairebé un 15% de la despesa total en les llars amb menys ingressos mentre que en el cas de les llars amb més ingressos era de només el 7%. En el cas de l’alimentació, aquests pesos eren respectivament, 33% i 17%. Per descomptat, aquest no és l’únic mecanisme a través del qual la política monetària té impacte sobre la desigualtat. Per exemple, és ben conegut com l’augment dels tipus d’interès afecta en major mesura les famílies amb nivells més alts d’endeutament que acostumen a ser les que tenen menys ingressos i per tant, les que es veuen més forçades a reduir la seva despesa durant els períodes en què la política monetària és més restrictiva. També les restriccions per accedir al crèdit són molt més rellevants per a aquestes famílies. Ara bé, sabem molt poc sobre l’heterogeneïtat en les decisions de consum en moments d’elevada inflació i, per tant, sembla raonable que en un futur proper puguem desenvolupar indicadors que permetin fer una diagnosi i un seguiment adequat del problema per tal de poder posar-hi remei. De fet, les mesures fiscals que s’han adoptat a la majoria dels països de la zona euro per fer front a l’impacte de la pujada de preus sobre la capacitat de compra dels ciutadans han estat idèntiques per a totes les llars, quan, de fet, aquestes llars no ho són.

Tal com ha indicat en diverses ocasions el famós economista francès Thomas Piketty, de manera similar a com va passar amb el canvi climàtic, reconèixer que la desigualtat és un dels principals problemes a què ens enfrontem com a societat és un primer pas.