El que ens indiquen les proves des de fa anys és que cal millorar l’atenció a la diversitat perquè la complexitat a les aules ha augmentat de manera exponencial. Al departament hauríem hagut d’evolucionar òptimament al mateix nivell de complexitat que les aules, oferint suport als centres. Hem incrementat el nombre de docents, són més que mai, però què necessiten els centres també? Professionals d’atenció educativa, tècnics d’educació infantil i primària, més tècniques d’integració social per millorar l’atenció amb famílies fora de l’escola. Es fa una interlocució i acompanyament de les famílies molt superior als de fa quinze o vint anys. També educadors socials per resoldre totes les qüestions de convivència, acompanyar els docents en les qüestions que estan afegint complexitat. I més aules d’acollida...

Més que molts, el que necessitem és fer-ho de manera sostinguda. Per això crec que ha estat tan positiu que el Parlament –amb Junts al capdavant convocant un monogràfic i després el PSC, ECP, ERC sobretot i la CUP– hagi fixat les qüestions centrals a resoldre els pròxims anys. I ho entomo. Es necessita un pacte de país d’allò que hem de continuar fent almenys durant dues legislatures i amb inversió continuada. Els pilars del sistema educatiu català són bons, els centres s’hi estan deixant la pell per poder fer la seva feina bé davant de tanta complexitat, i el departament i els equips futurs que el liderin hem de crear les condicions de treball perquè els docents puguin fer la feina en condicions.

S’està revertint, però només portem dos anys treballant-hi. Tant de bo s’hi hagués començat abans. Ens cal també lluitar contra la pobresa infantil. Som el quart territori de l’Estat amb un índex més alt de menors de 18 anys amb privació de material severa.

Educació i escola no ho poden fer sols. Els centres som un reflex de la societat, però necessitem que tots els departaments i totes les administracions remem en la mateixa línia. Els problemes del sistema educatiu en bona part són molt socials, no del sistema en si, tot i que hi ha qüestions a millorar. Hi ajudarà l’acord contra la pobresa infantil de l’octubre.

A curt i a llarg. Quan no s’ha fet una inversió suficient en docents i personal d’educació especial als centres durant molts anys, es nota. En qualsevol política pública, els diners no ho són tot, però són molt. I acabem al mateix objectiu: 6% del PIB.

El 6% del PIB en educació que fixa la LEC ha d’incloure el que hi destinen totes les administracions, fins i tot el ministeri. Haurien de ser 13.100 milions de despesa educativa i només som a 7.200. Això no es recupera en un any ni en tres.

Els mestres demanen més eines. Per això aquest any vam incrementar els professionals dels EAP (equips d’atenció psicopedagògica), que n’hi ha diversos sobre el territori, on hi ha psicopedagogs, fisioterapeutes, treballadores socials. Programen visites als centres per atendre alumnes i treballar amb els mestres. L’objectiu, si tenim pressupost, és tornar a fer un increment de treballadors dels EAP i, l’any vinent, un nou increment de treballadors perquè puguin atendre de manera més continuada tant alumnat com professionals. Un psicopedagog, un treballador social..., la seva feina és crucial en un centre educatiu.

Els especialistes són als equips d’atenció psicopedagògica, i el que fan és anar als centres. Hem d’incrementar-los. Els que sí que són als centres són tècnics d’inserció social, educadors, tècnics d’educació infantil i docents que anirem posant. Una altra cosa és la infermera escolar. Ens demanen des de fa molts anys una infermera –que ja hi ha a bona part dels instituts– dependent de Salut i que entre 2,30 i 4 hores sigui als centres no per curar, sinó per detectar des de casos d’abusos a benestar emocional de l’alumnat, i llavors podem parlar i fer una derivació als serveis de salut i socials. No existia a primària, però el curs 24/25 anirem desplegant-ho i en 3 cursos es generalitzarà el referent en infermeria. Tots els instituts que en tenen han millorat en la detecció de conductes i trastorns.

El famós cocobe (coordinador de coeducació, convivència i benestar). Ve d’una llei estatal contra les violències que nosaltres hem volgut convertir en coeducació, convivència i benestar. Com que l’Estat no ens ha donat recursos, com altres lleis estatals, de moment el que hem fet és treure-ho del paquet d’hores de coordinació del centre i ho assumeix un docent. Demanem a la ministra que hi hagi recursos i que podem dotar-ho de més hores. I valorar quina figura ho exerceix. Hi haurà centres que voldran un educador per fer de cocobe. És clar que no podem fer les coses d’una manera precària, tensionant els centres.

Hem reduït la càrrega lectiva per tenir més hores de coordinació. El gran acord amb els sindicats del 2023 amb 3.500 docents més era per la reducció d’una hora lectiva per poder dedicar a coordinació. M’agradaria comptar amb la corresponsabilitat per poder dotar els centres d’una figura que hi dediqués unes hores més. I que el centre pugui designar un docent, que sigui psicopedagog o orientador de l’institut, que són de l’àmbit de la psicologia.

Sobretot en l’acollida. No podem acollir només amb recursos propis el nostre alumnat. El curs 2020/21 no arribava a les 700 aules d’acollida a tot el país, aquest mes de febrer som a més de 1.300 i encara en necessitaríem més. Demanem al ministeri el que l’any 2012 va deixar de finançar: el fons d’acollida i d’integració que donava a les comunitats autònomes i que va ser fruit del pacte entre el primer tripartit i Zapatero. Per acollir, necessitem que l’alumnat que arriba de fora i l’alumnat immigrant s’escolaritzi en llengua catalana, aprengui i usi la llengua. Preocupa la pèrdua d’ús de la llengua que hi ha hagut els darrers anys i una part clau en són les aules d’acollida i l’acollida dels adolescents.

No baixa el nivell de l’alumnat que és a les aules, el que baixa és la mitjana. El que hem d’aconseguir és que un alumne amb un bon nivell que comparteix aula amb un de nivell més baix no l’hagi de baixar. Al contrari, és bo que ajudi amb el seu nivell a estirar els altres, i aquesta tendència està comprovada que funciona amb evidències internacionals. L’altra cosa és que evidentment fa baixar la mitjana, per això cal empoderar i reforçar els alumnes que necessiten més suport en la millora dels resultats, que acostumen a patir risc de pobresa i precarietat d’habitatge, i no només entre els immigrants. En aquests centres que són tots d’alta complexitat és on destinem més docents, més recursos, més extraescolars per fora de l’escola. S’està fent a Barcelona. Aquest curs que ve, a la zona nord (Nou Barris, Vallbona, Ciutat Meridiana), convertirem totes les escoles en instituts escola, per exemple. I, sobretot, no segregar per nivells és també un model per garantir els bons resultats educatius, al revés del que ha fet l’Estat francès com a resposta a PISA.

Hi ha molta burocràcia, cert. En tot el que són fons europeus, les justificacions són espectaculars, com l’abast de l’ajut a la complexitat. Hem demanat al ministeri que ho simplifiqui. Vaig comprometre’m en la junta central de direccions a intentar que es puguin dedicar més al lideratge pedagògic, eliminant-los alguna feina de gestió.

El marge serà molt acotat. El debat sobre els mòbils no pot recaure, com tantes altres coses, només en l’institut. Ni els mestres ni els directors ni la consellera comprem els mòbils als nens i nenes. Ni hem de prendre decisions acríticament sense fer un debat perquè cada part responsable en pugui fer una reflexió. L’alumnat ha de saber que el mòbil té usos molt bons però també riscos importants. La competència digital forma part del currículum. Els docents i les direccions han d’estar acompanyats en la regulació, però també els diem que han de ser coherents amb les instruccions del departament. Per tant, l’ús dels mòbils als centres ha de ser coherent amb les restriccions. I hem d’acompanyar les famílies, i que coneguin els instruments per limitar-ne l’ús. Per tant, a les escoles, zero mòbils. I a l’institut, les restriccions són clares: prohibicions en aules, patis, passadissos i sortides a ESO. I a postobligatòria, restriccions a les aules i a partir d’aquí –tenen més de 16 anys– els centres decideixen. Així que els centres tenen un marge molt reduït d’actuació.

No podem tornar a començar l’educació obligatòria a partir de l’11 de setembre com abans. Comparteixo la decisió del conseller Gonzàlez-Cambray i seria bo que es mantingui. Una altra cosa és que des de diferents àmbits educatius se’m va demanar que l’escàs temps per preparar el curs impactava en la qualitat de les classes. Escoltaré a tothom i decidiré, intentant combinar l’inici més aviat amb el fet que es faci en condicions òptimes.

Arrosseguem encara el gran procés d’estabilització de les plantilles per les moltes places d’oposicions. A mesura que passin els cursos, es facilitarà el procés i hi haurà menys rotació. Però si fas unes oposicions al juliol i canvia la gent de plaça... i comença a treballar el dia 1 de setembre... Tot i que la contractació de l’1 de setembre és una part petita del global de docents, en tenim més de 81.400, deixant de banda la concertada, que en té 24.000. Quan la Unió Europea va tocar el crostó a l’Estat espanyol superava el 30% i l’objectiu és que el desembre d’aquest 2024 hi hagi un 8% d’interinatge. El moviment que ha representat tot el procés d’estabilització ha tingut un impacte sobre els centres, han estat unes 15.000 persones. Ara nomenem més d’hora que mai, els centres poden tenir més planificació que mai, però hi ha plantilles que no ho saben fins l’1 de setembre.

Ara soc patronal, però jo he estat a l’altra banda durant molts anys. El treball sindical forma part del sistema i m’ho prenc com un repte per la millora de les polítiques educatives. Estic molt contenta d’haver pogut pactar la fi de les retallades pendents i que poden beneficiar més de la meitat de la plantilla.

Una de les raons que addueix Ustec per no haver-se sumat a l’acord és que la reducció de 2 hores lectives per a majors de 55 anys l’hem pactat amb CCOO i la UGT una part per al curs 24/25 i la resta per al 25/26, i Ustec creu que s’hauria d’haver fet ara. Però quan es va acordar el 2005 amb la consellera Marta Cid, no ho va signar. Només va ser un acord de CCOO, i Ustec va dir que no era una mesura important. Ara Ustec la reclama. Ara han signat dos sindicats, però impactarà sobre la meitat de la plantilla. Per això crec que la feina sindical és bona.

L’estem fent progressiva tal com ens hi vam comprometre. A cada curs hi ha hagut una progressió de reducció de ràtios a infantil, que vam acabar l’any passat i el que ve, i que ara començarem a primària i després a secundària. Als instituts tenim una dificultat gran per fer una reducció de ràtios immediata perquè quan redueixes ràtios has de crear més grups, i això implica més professorat i més espais. Però les evidències internacionals diuen que la davallada de ràtios no té un efecte real sobre l’aprenentatge de l’alumnat si no és molt consistent. Baixar tres o quatre alumnes, per al benestar docent, tot hi ajuda, però la davallada de ràtios té sentit i impacte de polítiques educatives quan és important. Apostem per posar més professionals ajudant els docents als centres i anar avançant cap aquí.

Els vam demanar que fos a final de febrer o principis de març. Una de les qüestions que vam pactar amb els grups parlamentaris és que el curs que ve ja es poguessin tirar endavant les mesures que proposessin al setembre. Per tant, el departament hem de tenir preparat allò que s’acordi per comunicar-ho als centres després de Setmana Santa. Si no, no tindran temps. Vam dir dos mesos i també vam demanar mesures a mitjà i a llarg termini. També hi ha altres col·lectius que estan treballant en la millora del sistema.

Es diu que l’ús dels ordinadors als centres ha fet que els alumnes abandonessin la capacitat de lectura i d’escriptura, i això no és cert. Però per què hem posat ordinadors als centres? Perquè la bretxa digital era molt gran entre nivells socials. Es va veure en la pandèmia i per això es va accelerar l’arribada d’ordinadors. D’aquesta bretxa no se n’ha parlat prou. La recuperarem, però ha estat un cop fort sobre el sistema. Estem obligats a fer competents els nostres alumnes, o és que treballaran amb llapis i paper? Treballaran amb ordinadors, i els hem de fer competents. A més, els ordinadors s’han donat a partir de 5è de primària, que és quan haurien de tenir consolidada la comprensió lectora i totes les habilitats. Per garantir-ho, estem treballant amb activitats noves per als centres i docents per millorar la comprensió lectora i totes les competències lingüístiques i xarxes de Comprensió Lectora d’escoles i instituts, com a catàleg dels centres. Començarem amb 200 centres que en vulguin formar part, a partir dels resultats de competència lectora.

El TC ha de respondre el requeriment del TSJC sobre la constitucionalitat de la llei 8/2022, que és la que va aprovar el Parlament de Catalunya per fer front a la qüestió del 25% del castellà a les aules. Jo confio molt que les habilitats dels parlamentaris i l’informe del Consell de Garanties Estatutàries els convencerà.

Gràcies a aquesta llei ja no pot imposar el 25%. El TSJC ara sosté que hi ha d’haver una matèria principal en castellà. Què és una assignatura “principal”? Se m’ha acusat de no respectar el TSJC, que intento pressionar-lo... No em cansaré de dir que el TSJC fa cas omís de la llei d’aquest Parlament. Està fent política. La llei diu que tot l’alumnat, quan acabi l’educació obligatòria, ha de ser competent en català, castellà, aranès a l’Aran i una llengua estrangera si és possible. I garantir-ho és la meva obligació, i el sistema d’immersió lingüística és el que hem de reforçar. Perquè tenim una davallada brutal en l’ús del català, i estem posant-hi més mesures per revertir-ho. Aquests senyors tenen una croada per una trentena d’aules al país, i gràcies al Parlament i la decisió que vam prendre d’aprovar la llei 8/2022 i la Lomloe, perquè si no... Es canvia la llei Wert i ells [TSJC] continuen amb el 25% derogat. No té cap sentit des del punt de vista legal.

Es van sentir molt mal tractats per mi. Van dir que havia posat un comissari polític en la visita als centres. El títol de la missió és analitzar la immersió lingüística, però van anar a un institut i un centre d’educació especial, on no es fa immersió. Estaven molt equivocats. Fins i tot l’ONU i la Unesco han tocat el crostó a l’Estat diversos cops perquè no garanteixen la immersió.