A Espanya, hi ha, sens dubte, la possibilitat d’exercir la llibertat d’expressió, de reunió i d’associació, però també hi ha amenaces. Tenen a veure amb un Codi Penal amb articles antiquats que afecten la llibertat d’expressió, com són injúries a la corona o l’ofensa de sentiments religiosos, o el manteniment d’una legislació antiterrorista que vulnera els drets humans, és ambigua i no respon al que són els delictes de terrorisme fixats pel relator de les Nacions Unides. L’any 2015 aquesta legislació es va fer més restrictiva i ambigua, és una de les amenaces que hem vist en el cas de Tsunami Democràtic o en el dels CDR. També hi ha l’amenaça de la llei de seguretat ciutadana, que, com hem vist, té un ampli grau d’arbitrarietat, de poders policials sense contrapès judicial. I hi ha l’ús de Pegasus. Amnistia i altres organitzacions han documentat que s’ha utilitzat com a mínim en 65 casos. Aquí el que ens preocupa és que, encara que hi hagi diversos sumaris judicials oberts, quasi no avancen, i quan es desclassifica la informació és poc i es fa en una comissió de secrets oficials, que no és el lloc correcte. S’hauria de canviar la llei del CNI i, sobretot, la de secrets oficials, que és una llei franquista de l’any 1968 que fa que pràcticament tot és secret fins que es diu el contrari. Això també és una amenaça als drets humans.

No. En la discussió sobre la llei d’amnistia, els drets de les víctimes de violació de drets humans i les víctimes de delictes no han estat en el centre. Encara que se n’exclouen els actes que constitueixen tortura, els tractes més degradants o el dany a òrgans, que és important, la llei planteja una cosa que va en contra de la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que és el concepte de llindar mínim de gravetat. Diu que només seran amnistiats aquells actes que només tinguin un llindar mínim de gravetat. En l’àmbit de violacions de drets humans aquest concepte és equivocat i no respecta la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que diu que qualsevol acte comès per forces de seguretat amb ús excessiu de la força que sigui maltractament no hauria de ser amnistiat. L’actual redacció suposa que, encara que alguns actes no seran amnistiats, altres, sí. I això atempta contra els drets a la reparació, el reconeixement i la justícia de víctimes de violacions de drets humans. D’altra banda, les víctimes de delictes també tenen dret a tenir un reconeixement i que se’ls asseguri la indemnització, mesures d’assistència... i això tampoc està reconegut. Dins els drets de les víctimes, el que ens hauria agradat és que a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart se’ls hagués assegurat la reparació per la violació dels seus drets humans. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no haurien d’haver estat ni un sol dia a la presó. Esperem que el Tribunal Europeu de Drets Humans assenyali la necessitat que es produeixi aquesta reparació. Pel que fa als aspectes més positius, tenen a veure amb el fet que les infraccions comeses en el marc de la llei de seguretat ciutadana sí que queden cobertes per la llei. En el cas de Tsunami Democràtic, les persones no poden ser acusades de delictes de naturalesa terrorista perquè no arriben al llindar exigit pels estàndards internacionals. Quins són? Que siguin delictes greus comesos amb la intenció de causar morts, o lesions greus o segrestos, o atemoriment de la població civil... i això no passa. El que s’hauria de fer és canviar el Codi Penal.

Correcte. El problema és que el 2015 es canvia, de nou, i es va més enllà de la directiva europea sobre terrorisme. Per exemple, l’article 73 del Codi Penal diu que una finalitat terrorista és alterar greument la pau pública... això és qualsevol cosa. S’ha de canviar perquè deixi de ser una amenaça i també deixi de ser una amenaça la interpretació d’aquesta legislació que fan determinats tribunals.

Ja veurem si es jutja. Aquí es reflecteix la preocupació que indicava: mai haurien d’haver-se amnistiat. Nosaltres hem documentat ús excessiu i desproporcionat de la força contra persones que actuaven de forma pacífica o oferien resistència pacífica. Hi ha dos casos documentats, que és el d’Alejandra Rayas, que va ser colpejada en reiterades ocasions amb la porra a la cara, i el de Roger Español, que va perdre un ull per una pilota de goma. Aquests casos, investigats pel tribunal d’instrucció número 7, pensem que no estan ben coberts per la llei d’amnistia perquè són de més gravetat i de pèrdua d’òrgan. N’hi ha altres d’aquests 46 en què hi ha evidències d’ús excessiu de la força per part dels tribunals, que així ho han establert, i de violació de la integritat moral de persones que es manifestaven pacíficament. En la nostra opinió, no haurien d’amnistiar-se mai en el marc del Tribunal Europeu de Drets Humans. Desgraciadament, si la llei s’aprova tal com està, alguns ho seran, fet que violaria el dret de les víctimes a la reparació, a la veritat i al reconeixement.

El que s’hauria de canviar és el tema del llindar mínim de gravetat. Hauria d’establir-se que tot l’ús de la força innecessari contra una persona és una violació dels drets humans sense que hi càpiga aplicar cap llindar. Cada cop hi ha menys marge perquè hi hagi canvis, però nosaltres no desistim.

La llei d’amnistia recull alguns aspectes que són positius i poden tenir una influència en gent concreta en matèria de drets humans, però ha estat objecte d’una polarització política molt gran. El que trobem a faltar és que els drets de les víctimes de vulneracions de drets humans i de delictes no han estat en el centre. No hi ha hagut una discussió seriosa sobre reparació, reconeixement i restitució. De fet, podrien haver fet que s’incloguessin indemnitzacions, assistència mèdica i social... i no es preveu cap reparació. L’únic és l’aspecte de la reclamació de la responsabilitat civil, però tampoc hi ha un mecanisme clarament establert per reclamar-la. El cas de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és emblemàtic. Malgrat que s’extingeixi la seva responsabilitat penal i cancel·lin els seus antecedents penals, que és positiu, s’hauria d’anar més enllà perquè mai haurien d’haver estat a la presó, el judici s’hauria d’anul·lar i que, com a mínim, tinguessin reparació.

El que és important és que el cas que porta García-Castellón de Tsunami Democràtic no recull actes de naturalesa terrorista, ningú hauria de ser imputat per delictes de terrorisme en aquest cas perquè no respon al marc internacional. El mateix indica la fiscalia de l’Audiencia Nacional. Fins i tot les darreres resolucions dictades pel jutge no amplien els fets objecte d’investigació, simplement qualifica els fets.

Sempre hi ha hagut un problema, quan hi havia i quan no hi havia terrorisme, amb la legislació espanyola antiterrorista, que ha tingut en la seva pràctica una vulneració de drets humans. Quan hi havia un règim d’incomunicació que feia que una persona pogués estar fins a 10 dies en mans de la policia, això podia ser objecte de tortures i maltractament perquè tampoc hi havia un control judicial adequat. S’ha anat agreujant una legislació antiterrorista restrictiva de drets a mesura que el terrorisme, a excepció del dit islamista, ha disminuït la seva gravetat. És igual que la llei de seguretat ciutadana, a mesura que augmentaven les manifestacions del 2011 al 2015 es va fer una legislació que penalitzava aquesta mobilització. El que és greu és la tendència. Això fa que es pugui aplicar terrorisme a les persones de Tsunami Democràtic i dels CDR. I tant de bo porti a la reflexió que aquesta legislació antiterrorista ja no és necessària, mai ho va ser a parer nostre.

Sembla que els drets humans són com una arma llancívola. Volem portar el debat a l’àmbit dels drets humans. Quan parlem que en la llei d’amnistia falten els drets de les víctimes de delictes i de violacions dels drets humans és perquè volem col·locar la discussió en un lloc diferent d’on la col·loca la polarització política.

Sí perquè els software espia com Pegasus o Candiru creiem, i també ho va indicar la comissió PEGA del Parlament Europeu, que s’han utilitzat amb polítics, advocats i persones de la societat civil que no representaven una amenaça per a ningú. I això és una violació de la llibertat d’expressió. Com que encara està en vigor la llei de secrets oficials i la del CNI, mentre no es canviï la legislació, el que demanem és que no s’utilitzin.

El cas Pegasus és l’exemple que això no passa. Quin és el fi d’utilitzar Pegasus? Un fi legítim quin seria?, la lluita contra actes de terrorisme o la delinqüència organitzada. Però si l’utilitzes has de tenir un sistema d’investigació i de control judicial robust que porti al fet que l’Estat no pot utilitzar-lo per a altres finalitats que són il·legals i violen drets humans. S’ha de fer una moratòria, no només a Espanya, sinó general, d’ús d’aquests sistemes d’espionatge, que poden utilitzar-se per a finalitats il·legítimes. El mateix amb la llei de secrets oficials, ningú diu que no hi hagi secrets oficials, però hi ha d’haver una llei que desclassifiqui informació cada certs anys. I el principi fonamental és que les violacions de drets humans no poden ser secrets oficials.

De moment, no. La impunitat és pràcticament absoluta, no hi ha cap avenç als tribunals, les víctimes de Pegasus no tenen recursos efectius, no es guia pels principis de transparència, visibilitat, equitat, eficàcia, no hi ha conclusions que siguin objecte de l’escrutini públic... S’ha de fer un canvi radical amb Pegasus que suposi que el govern agafi el toro per les banyes i digui que no l’utilitzarà, perquè no sabem si ho està fent, i que es comprometi al que va dir: augmentar el control judicial dels actes del CNI i a una reforma de la llei de secrets oficials.