Altres

Maite Esteve

Directora de la Fundació Catalunya Cultura

“Cal una llei de mecenatge catalana: estem en falta”

“La subvenció t’obliga a viure en estat precari des de l’inici. Els projectes culturals han de poder crear els seus propis recursos”

Les empreses aprofiten la cultura per vincular els treballadors a la feina: muntar una coral és més eficaç que ‘team-buildings’

Mecenes discrets: hi ha empreses que desaprofiten el certificat que avala el suport a la cultura Que bé aniria que tots reconeguéssim que un país més culte és un país més sa, és un país més feliç
Del nord d’Europa em diuen: “Tant de bo el nostre problema fos tenir excedent de talent”

La Fundació Catalunya Cultura celebra el seu desè aniversari marcant la fita d’una llei de mecenatge a Catalunya. Maite Esteve, directora des del desembre del 2018, celebra l’entusiasme de les empreses a sumar-s’hi.

Quina és la llavor de Fundació Catalunya Cultura, ara fa 10 anys?
La nostra fundació va néixer el 2014, per demanda de la Generalitat en el segon loop de la crisi financera. El llavors conseller de Cultura, Ferran Mascarell, es va adonar que, per sobreviure, el projecte cultural necessita el diner públic, i aquest s’està reduint en el sector cultural sobretot.
És el temps de les doloroses retallades, doncs?
Exacte. Això ens posa en una situació molt dificultosa: la cultura sense recursos penalitzarà el talent. I això un país no s’ho pot permetre. La dificultat d’un país és comptar amb talent emergent. I si el tens, el que no pots és trobar falta de recursos. El conseller va fer una crida a empresaris que ja tenien una certa sensibilitat pel món cultural. Els va explicar aquesta situació i aquests empresaris, convençuts que un país és més fort i millor amb cultura, van crear aquesta fundació. A partir de llavors, es va plantejar la metodologia: com podia ajudar el món de l’empresa al cultural. Primer, armant una base d’empresariat que vulgui donar-hi suport i, després, construint línies d’actuació. Des de fa sis anys, hem desenvolupat els àmbits empresarial, el cultural i el públic. En l’àmbit cultural donem eines per treballar la seva sostenibilitat: és a dir, el que les empreses fan en el seu sector ho traslladen al món de la cultura.
Els artistes no són gestors.
Els artistes excel·leixen en la part artística però desconeixen, sovint per falta de formació, la gestió. Si tu no tens armes per defensar un projecte com a empresa, aquest projecte serà efímer. Per això tenim un programa en què els empresaris els donen eines. A les empreses culturals els demanem molta generositat i ens comprometem a ajudar-los: com fer del talent de l’artista un projecte sostenible en el temps. Ens interessa que el talent perduri en el temps. En 10 anys, hem acompanyat 291 projectes culturals que s’han integrat a la Comunitat Impulsa Cultura. Es fa formació continuada i s’adapta a les necessitats del moment. Per exemple, durant la pandèmia es va haver de digitalitzar el seu talent, com trobar recursos a través de plataformes. Ara indaguem sobre la intel·ligència artificial. El que al món de l’empresa és innovació, cal estudiar com pot afectar el cultural.
Aquesta formació ja hi ha altres institucions que la impulsen, com ara Barcelona Activa.
Sí, i tant, hi tenim un conveni. Hi ha moltes institucions que treballen aquest àmbit entre el món empresarial i el cultural. Ens coneixem totes, treballem de manera conjunta, perquè compartim l’objectiu comú: que el món de la cultura enriqueixi la societat i el nostre país. Per això cal que perduri en el temps, que sigui sostenible. Ens trobem en aquesta missió, cadascú té unes especialitats concretes.
Per què molesta tant dir que la cultura depèn de la subvenció si també ho fa la indústria automobilística, per exemple? Encara hi ha aquest estigma?
Perquè la cultura ha depès massa de les subvencions. I perquè hi ha un segment de la cultura que no s’ha volgut autoreconèixer com a empresa. Per això mateix treballem amb els projectes culturals, perquè comprenguin que han de crear els seus propis recursos. Està bé que tingui una part de subvenció però no hi pot haver massa dependència. La subvenció t’obliga a viure en estat precari des d’un inici.
La subvenció només cobreix un percentatge i la resta l’ha de generar el projecte mateix?
Correcte. I, a més, rebre el percentatge de subvenció obliga a endeutar-se, perquè sempre s’ha d’avançar. La cultura, evidentment, ha de ser sostenible i ha de ser per a un públic el més ampli possible. Però està partint d’un talent.
La cultura es rebel·la a identificar-se com a empresa.
Això és com fer qualsevol producte. La persona que a Barcelona fa un producte té una empresa a la Xina que en fa el doble en el mateix temps i a meitat de preu. Ha de treballar la seva sostenibilitat, si no, no es plantejarà fer aquest producte. Passa el mateix, però, amb el talent: l’has d’armar de tal manera que sàpigues que en tens un rèdit. S’ha de treballar contra la precarietat i contra l’acceptació d’aquesta precarietat. La cultura també ha de ser negoci perquè, sense un benefici, no es podrà mantenir en el temps.
Què aporta la cultura, doncs?
Té quatre poders transformadors, que he d’explicar sempre. D’una banda, l’econòmic: només cal que vegis els factors que impacten en un PIB nacional. També és un agent transformador territorial: quan unes noies se’n van a un poble com Penelles i decideixen pintar les parets amb murals, amb grafits, deixa de ser un poble en risc de despoblació i en pocs anys s’hi fan restaurants, visites guiades... Centenars de milers de persones passen per aquell poble ara cada any. I molts artistes amb reconeixement mundial venen a pintar murals a les parets.
Però això ha estat casualitat o perquè ja estava orquestrat?
No passen les coses per casualitat. Són les coses que es pensen i que es treballen. El talent, si no es treballa i si no es gestiona, és efímer. O pot ser efímer. Llavors, el talent necessita recursos i necessita gestió. Aquesta seria la fórmula de l’èxit.
I el valor social?
La cultura és social com a eina inclusiva. Hi ha un projecte que va a les presons de dones i que a través de classes de fotografia aconsegueix que dones que ja no es consideraven persones, que ja no es miraven al mirall, no només es tornin a mirar, sinó que també arribin a reinserir-se. Quan ho veus amb noms i cognoms... La cultura és sanadora, la cultura salva. Hi ha metges que tenen clubs de lectura i que a través d’aquests clubs poden compartir amb companys sentiments, sensacions, moments molt durs que es viuen en alguns hospitals. Gent que va a tocar música a malalts terminals i que permeten al pare marxar escoltant un violí que l’acompanya amb aquella cançó que li agradava. Sembla que no és res però, per a la família d’aquella persona que marxa, aquell moment és el tot.
Quin és el quart element transformador?
L’intel·lectual. La cultura preserva el passat i et presenta el futur. La cultura sempre és crítica, la que et porta el que ve, la que et fa pensar, la que et fa qüestionar. Avui, és cert, ens cansa llegir, ens cansa pensar, ens cansa ser crítics. S’ha de donar valor a la cultura.
Cada vegada la cultura es confon més amb l’entreteniment.
Tot hi ha de ser. Però sortir del teatre i passar-te tota una nit donant voltes al tema que t’han presentat, llegir un llibre i aprendre... Però això, insisteixo, s’ha d’alimentar des de la infantesa. Llavors ve un músic mundialment reconegut i s’omple el Sant Jordi quatre dies seguits, i, en canvi, per què no ens plantegem donar suport a un projecte cultural que transforma la gent del teu entorn, per què no podem reconèixer que la cultura enriqueix el país? Molta gent, moltes cultures diferents aconsegueixen viure en pau gràcies a projectes culturals. I és una necessitat cada cop més gran, perquè cada cop les ciutats són més interculturals, hi ha gent procedent de molts països. Mira l’exemple de Barcelona.
La llei de mecenatge és un cant de sirenes? Deia Ferran Mascarell que no seria una realitat fins que no l’exigissin les grans empreses.
És el que estem reclamant aquí, aquest grup d’empresaris, des de l’any 2014. La clau del mecenatge la té el Ministeri d’Hisenda o la conselleria d’Economia. Sempre. A França, el 2003 hi havia el repte de fer una llei a Cultura. Quan li van proposar al polític de torn ser el ministre de Cultura que hauria de lluitar per aquesta llei, va preguntar: “Qui serà el ministre d’Hisenda?” Sabia que depenia d’aquell ministre aconseguir una bona llei de mecenatge. A l’Estat espanyol, hem estat 21 anys amb una llei que tenia certes mancances, que quedava molt escassa. T’ho explicaré amb un exemple: el 2002 no podries enviar un WhatsApp, no podries enviar un Bizum. La societat i les maneres de relacionar-nos han canviat. Aquesta llei necessitava una adaptació. No hem aconseguit la llei que volíem a escala estatal, però hem trencat murs molt grans, molt alts, més enllà de la pujada de percentatges i de flexibilitzar la temporalitat. Quan tu ets mecenes d’una entitat, la llei t’ajuda, et reconeix. Però les entitats amb mecenes puntuals no avancem. Necessitem mecenes recurrents. Llavors la llei bonifica, amb 5 punts percentuals més, aquells mecenes que porten a partir de 3 anys donant suport a una mateixa entitat. Això és molt important. Ara et permet treballar la fidelització. Nosaltres hem de fer pressupostos cada any. Si tu ja saps que aquella col·laboració t’arribarà, això et permet treballar d’una manera molt més còmoda i fer projectes de futur.
El mecenatge té recompensa?
Fins ara la llei et deia que les donacions havien de ser pures i simples. T’excloïa de qualsevol publicitat o agraïment que tu poguessis fer al teu mecenes. Fins al punt que no podies ni posar un logo en un document que fessis, ja que en seria un retorn públic. Es considerava que trencava la condició de pura i simple. Ara la llei et diu que amb uns màxims, que són el 15% de la donació, un màxim de 25.000 euros, tu sí que pots donar un retorn.
Per què Hisenda és tan contrària al mecenatge?
Perquè calculen la immediatesa. És evident que apujar els tipus de desgravació vol dir que consideres madura la societat i permets que cadascú decideixi on posa els seus diners. De l’altra manera, no. “Jo, administració, recapto i decidiré a què ho dedico.” Això té una contrapartida: cada cop que es canvia el partit polític, els projectes canvien, no es poden construir estratègies de llarg recorregut.
Quina diferència hi ha entre patrocini i mecenatge?
El mecenatge és aquella donació que tu fas a una entitat sense res a canvi. Ara s’ha flexibilitzat, maccarthyanament parlant, no tens un retorn. Sí que el té el patrocini: en un patrocini, tu publicites que estàs ajudant aquell equip de futbol, o amb els logos de darrere aquella empresa té una visibilitat. Com molt bé em va explicar Ramon Agenjo, un dels mecenes més importants del nostre país, si tens 100 euros a la butxaca i decideixes fer una donació, tindràs un retorn del 80%, és a dir, l’Estat te’n retornarà 80 i n’hauràs pagat realment 20, però l’entitat que vull ajudar n’haurà rebut 100 que li permetrà impulsar els seus projectes. Qui cregui que es fa per altres motius, ha de comprendre que és més tenir a la butxaca 100 euros que 80, per tant, si el que volgués és estalviar-los, no faria cap donació. Les donacions es fan perquè un decideix fer-les. Perquè hi ha voluntat, per res més. Jo faig mecenatge perquè vull, perquè m’importa la causa, que això també ha canviat molt. Els mecenes ara estan molt implicats en les causes en què ells fan mecenatge, els projectes. Una altra cosa és on fer mecenatge, que sol respondre a una satisfacció personal.
Deu vestir més ser mecenes del Liceu que d’una petita sala.
Dependrà d’una decisió personal. Sí que és cert que el Liceu té una estructura que li permet ser més actiu en la captació de mecenes i un prestigi incontestable, i la sala petita i novella l’ha de trobar i s’ho ha de treballar molt més. Treballen de diferent manera. Què mou un mecenes a donar un suport o un altre? La voluntat personal. Tenim una mirada esbiaixada del mecenatge contra la qual hem de lluitar. Perquè no és així. I els exemples t’ho demostren.
Tenen dades d’això?
Segur que, per volum, dominen les aportacions a les grans institucions, és normal, però també petites iniciatives aconsegueixen molt mecenatge si troben la persona o empresa que s’hi sent identificada en valors i/o objectius. En el nostre cas, en els projectes que acompanyem les complicitats surten de cites com La Nit de l’Empresa i la Cultura, on reunim més de 300 empresaris anualment que venen disposats a conèixer iniciatives culturals. Cal construir ponts entre el món de l’empresa i la cultura. Perquè massa sovint van en paral·lel i no es troben. Quan els empresaris venen a conèixer els projectes culturals, se n’enamoren i es vinculen. I un cop l’empresa s’ha vinculat a un projecte cultural, és molt difícil abandonar-ho perquè t’hi impliques a nivell personal, perquè arriba el missatge i arriba sobretot la finalitat. No hi ha cap projecte cultural que no tingui aquesta transformació. També tenim una circumstància a Catalunya: els mecenes són molt discrets. És un mecenatge extremament discret.
Com?
Des de la fundació atorguem una certificació del suport a la cultura, que és el Segell Impulsa Cultura, que avalua la càtedra de responsabilitat social i sostenibilitat de la Universitat de Girona. Hem detectat que hi ha algunes empreses que donen molt suport a la cultura però que no l’aprofiten. Els diem: “Fes visible les teves bones pràctiques, treu pit, sent orgull.” A França volen el logo ben gran i clamen que donen suport a la cultura del seu país. Aquí no tenim ni sentim la cultura en el lloc que li correspon.
Potser és per por que hi recorri més gent, més propostes.
Una vegada vam tenir una taula rodona molt interessant en què hi havia molts projectes culturals i caps de RSC i de patrocini i de mecenatge d’empreses. Els mateixos representants de les empreses van llançar el missatge als projectes culturals que s’hi apropessin perquè els necessiten. L’empresa també necessita conèixer i saber on és el talent. Empreses que es relacionen amb la cultura al final són empreses que tenen una certa inquietud per l’impacte en el seu territori, en la seva societat, allà on estan inscrites. Ens comenten els empresaris que a les noves generacions de treballadors ja no els atrau que ofereixis un servei o un producte, sinó que el que volen és que l’empresa estigui vinculada a uns valors i que deixi un llegat. Vincular-se a projectes culturals, sobretot per a la captació de talent i la retenció de talent, ajuda molt.
És una demanda del sector empresarial?
Sí, hi haurà enginyers que treballaran més a gust. Tenim empreses que porten els seus treballadors a veure espectacles. Un empresari em deia que els seus treballadors són més feliços. Això no entra al compte de resultats, però mantenint el treballador es reté el talent. Un altre empresari pagava classes de música a l’hora de dinar dels seus treballadors: es va crear una coral. La de recursos humans em deia: “Això mai ho hauria aconseguit amb team buildings.” Però, en canvi, a través de la música sí que s’ha aconseguit.
Ara hi ha una llei de mecenatge estatal millorada. Per què cal una llei de mecenatge catalana?
Perquè hi ha un tram de l’IRPF en què la comunitat autònoma pot legislar. I ho han fet moltes comunitats autònomes. De fet, vam fer un acte molt gran al TNC fa uns mesos reclamant la llei catalana i ens van dir: “Catalans, sigueu valents i legisleu aquest tram.” No s’entén que Catalunya, una de les àrees més solidàries de l’Estat espanyol, que tenim aquí La Marató de TV3 des de fa anys, que ha estat pionera en el tema, que no tinguem el tram d’IRPF legislat amb mecenatge. Que no en traguem rèdit. Que des de Catalunya no valorem l’esforç ciutadà en la posada de recursos, i això no només és cultura, també implica la recerca i el món social. Des d’aquí liderem la plataforma pel mecenatge amb 191 entitats dels tres sectors, que és el que ens ha donat força i poder per poder anar a Madrid a negociar i ara també el que ens ha donat força per redactar la llei catalana.
El Parlament està en falta...
Sí, perquè no tenim una llei catalana de mecenatge. No té cap sentit que Catalunya no legisli.
I això és independent del 2% del pressupost de Cultura?
El 2% és una reclamació superlegítima que esperem assolir. Aquests últims anys, s’han fet passes per arribar-hi. És una reclamació del sector unànime i tot i així estem a anys llum de les inversions europees. Sembla una reclamació, és un mínim, és una cosa que estem en precari. Cada dia, quan vinc a treballar a la fundació, tinc en un costat un grup d’empresaris i empresàries del país que creuen fermament que volen invertir en cultura per fer el país millor. A l’altre costat tinc projectes culturals que són gent resilient, que han estat durant la pandèmia tancats, que no han treballat i no han cobrat, i que tot i així segueixen ferms per tirar endavant aquests projectes perquè constaten cada dia que així es transforma la societat cap a millor i que fan un bé. Institucions com la nostra estem fent tot allò que l’administració no pot fer..., no pot fer o no vol fer. Estem en precari. L’obligació d’una fundació és millorar l’estat del benestar. És un interès general que es reverteix. Tant de bo tots reconeguéssim la cultura com el bé essencial que és. Tant de bo tots reconeguéssim que un país més culte és un país més sa, és un país més feliç. Però vivim d’esquena a aquestes afirmacions. Un país més car i un país més feliç no ha de significar el mateix. La cultura fa un país més sa.
Històricament, les obres socials de les caixes treballaven en el benestar de l’entorn. Ara la dinàmica de fusions dels bancs ha trinxat aquesta tradició.
Com a societat ens hauria de preocupar la cultura a tots, en el nivell en què tu puguis assumir. És cosa de tots i de totes. Evidentment, si aquestes grans institucions poden ajudar més, fantàstic. Però el fet que es perdessin l’obra social hauria de fer mal a la cultura, perquè hi ha hagut una reducció de recursos. Però, insisteixo, Catalunya som un país que sempre ha estat ric en talent. No sé dir-te el perquè. Una vegada una persona del nord d’Europa em deia: “Tant de bo el nostre problema fos tenir excedent de cultura emergent, de talent.” El problema no haurien de ser mai els recursos. I aquí ho és.
A Europa s’entén el suport a la cultura des de la vessant més pública francesa i des de la lògica capitalista anglosaxona. A Catalunya s’enveja França, però que l’empenta es compensi amb mecenatge d’empresa privada recorda el sistema anglosaxó. Hi ha un canvi de dinàmica?
Estem molt lluny del model anglosaxó. Però sí que hi ha en el model anglosaxó aquest sentiment d’orgull cap a la participació. Quan tu participes, és de tots reconegut. Un mecenes americà deixa el nom i la placa amb el seu nom en qualsevol projecte en què hagi pogut col·laborar. Quan les coses els van bé tenen aquest sentiment de retorn. El malaurat Xavier Gramona, vicepresident de la fundació, persona molt estimada, sempre deia quan parlava de la nostra fundació: “De totes aquestes persones del territori que em venen a demanar ajuda, només podria ajudar-ne una o dues. Però, en canvi, a través d’aquesta fundació tenim un efecte multiplicador, ja que podem estar ajudant els 290 projectes i podem tirar cada any molts projectes endavant.” A través de la fundació ajudem perquè la cultura sigui un èxit en el temps i creï una xarxa ferma que faci el país més crític, més democràtic i més fort.

El perfil

Pont entre la cultura i l'empresa

Maite Esteve va estudiar piano al Conservatori. Admet que en té un mal record –“No ho vaig disfrutar, ho vaig patir”–, però, tot i això, confirma que les persones que tenen una relació més normalitzada amb la cultura empatitzen més fàcilment: “Saber tocar un instrument, saber llegir música, entendre-la quan l’escoltes, sempre suma, sempre t’aporta.” Esteve, advocada de formació, fa anys que promociona la col·laboració entre empresa i cultura. I sap de què parla quan l’interlocutor empresarial no ha practicat la cultura: “En aquest cas, em requereix molta energia i molta explicació.” “Es resoldria si a l’escola, a l’hora de treballar comprensió lectora, lectura, l’estudi de la literatura, es fes teatre, es tractés de fer amb aquelles persones una formació de 360º, que hi trobessin el sentit, la gaudissin. Això aporta una formació global en la formació de la persona molt més àmplia que des d’un pupitre, i, és més, així aprenen a estimar aquella expressió cultural i en comprendran el sentit i fins on arriba sempre més.”

Reclama que tant les escoles com els pares, a Catalunya, deixin de considerar la cultura com “les maries” del curs. Ella es pregunta: “Per què no les concebem com a formadores, necessàries, i per què no els donem valor? A molta part d’Europa surten els joves de l’escola amb una formació musical com una matèria necessària per a la seva formació com a persones. Saber tocar un instrument, gaudir la lectura, pintar, actuar..., sempre és una vàlvula d’escapament per a l’ésser humà.” “Sembla que a Catalunya la cultura es vegi com un valor afegit, a diferència de l’orgull que senten els francesos per la seva cultura, que la consideren la millor del món perquè és la seva. Avui, a Catalunya, no valorem la cultura ni li donem el lloc que li correspon pel que ens aporta a la societat”, lamenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.