Europa
Tot canviarà al Regne Unit
Starmer guanyaria una majoria històrica en els comicis del 4 de juliol, segons la primera gran enquesta
Els conservadors s’enfonsarien i els nacionalistes escocesos, en crisi, perdrien influència a Londres
El país ha tingut tres primers ministres diferents des de les últimes eleccions legislatives
El ‘Brexit’ va començar com una disputa interna dels ‘tories’ i ha transformat del tot l’escena política
Immigració i impostos s’han convertit en els temes principals de la campanya electoral de les eleccions generals britàniques del 4 de juliol. Això va quedar reflectit en el primer debat cara a cara entre els dos candidats, que es va saldar amb empat. En immigració, el líder conservador i actual primer ministre, Rishi Sunak, va dir que, si surt elegit, imposarà mesures més restrictives encara, més enllà dels vols a Ruanda, per frenar la immigració il·legal en un intent desesperat d’arrancar vots del partit de Nigel Farage, expartit del Brexit, que ara es diu Reform UK i que es presenta per frenar la immigració. Sunak també va assegurar que sortirien del Tribunal Europeu dels Drets Humans si calia.
Per la seva banda, el líder laborista, Keir Starmer, va dir que respectaria la legislació internacional i va criticar el pla de Ruanda, va expressar la intenció de col·laborar a nivell europeu per acabar amb les màfies que porten els indocumentats. Sunak es va riure del pla. Starmer li va recordar que ell va ser fiscal general de l’estat i que es dedicava a això, a protegir el país, mentre que ell (Sunak) feia diners per si mateix amb hedge funds.
En impostos, Sunak va repetir una i altra vegada que els laboristes apujarien els impostos 2.300 euros per persona a l’any, segons els seus càlculs. Starmer ho nega. Gairebé no es va parlar de política internacional. Només una breu referència al conflicte israelianopalestí (els dos polítics son proisraelians). Per moments semblava que Sunak fos el candidat de l’oposició que posava a prova Starmer, quan és tot al contrari. Starmer li va retreure que demanés a la gent que mirés cap al futur i no cap al passat perquè “s’avergonyeix del que han fet (els tories) els últims catorze anys” des que van arribar al poder el 2010 i han deixat el país en crisi per les polítiques d’austeritat, primer, i pel Brexit després.
I és que han passat només quatre anys i mig de les últimes eleccions britàniques, però sembla que hagi passat tota una vida. Ja no queda res d’aquell 12 de desembre de 2019. En aquells comicis Boris Johnson es va imposar amb la promesa del Brexit, que es va implementar un any més tard. Des de llavors s’ha produït la sortida de la Unió Europea (UE), una pandèmia, la guerra d’Ucraïna. El cost de vida està disparat al Regne Unit, les hipoteques, també. Des d’aleshores hi ha hagut dos nous primers ministres amb idees aparentment diferents, però només han governat els conservadors.
El Brexit va començar com una disputa interna del Partit Conservador i ha transformat l’escena política britànica totalment, i ara això s’ha de reflectir una altre cop a les urnes, els conservadors s’han d’enfrontar a les conseqüències del Brexit, un Brexit que no està present a la campanya. Els conservadors no en parlen perquè no els interessa. Els laboristes tampoc (tot i que Sunak va liderar l’europeisme en el referèndum del 2016) per respecte a la decisió dels ciutadans.
Pronòstics
La primera projecció de vot important al país mostra que el canvi serà extraordinari. Starmer arribaria a Downing Street amb una majoria històrica de 194 escons amb un rècord de 422 diputats laboristes (dels 650 que té el Parlament de Westminster). Seria una majoria més gran que la que Tony Blair va aconseguir el 1997 (179), tot i que Starmer no té el carisma de Blair. El canvi no és tant per la proposta laborista com per esgotament conservador.
També seria la segona majoria més gran de la història política britànica després de la majoria de 210 del conservador Stanley Baldwin el 1924, quan encara els laboristes no eren la segona força política del país i els conservadors competien amb els liberals. Els conservadors quedarien reduïts a 140 escons, la seva pitjor actuació des de 1906, les primeres eleccions en què el Partit Laborista, llavors liderat per un altre Keir (Hardie), va aconseguir més de deu escons (27).
Els conservadors, segons aquesta projecció, serien escombrats de moltes zones del país, inclosos Londres, el nord (on el 2019 Johnson va aconseguir el vot prestat laborista) i el País de Gal·les. També preveu que el Partit Nacional Escocès (SNP) perdi més de la meitat dels seus escons i els laboristes tornarien a ser el partit més gran a Escòcia. Els liberaldemòcrates substituirien l’SNP com a tercera força política britànica per primer cop des del 2010.
Els nacionalistes escocesos perdrien la influència que han tingut a Westminster l’última dècada des del referèndum perdut d’independència del 2014 i el del Brexit el 2016, quan es va disparar el suport a la independència, un suport que, no obstant això, en les últimes enquestes es manté en el 53%.
L’SNP està en crisi des de la sentència del Suprem el novembre de 2022 que va desautoritzar el Parlament d’Edimburg en el pla de convocar una consulta sense el permís de Londres i la dimissió de Sturgeon i el seu marit, president del partit, per un presumpte cas de corrupció que encara està sent investigat. El nou líder, John Swinney, tot just suma un mes i mig al poder. Cada cop està més clar que tot canviarà al Regne Unit i que la històrica majoria de Johnson quedarà en un record més o menys llunyà.