Ens hem de situar en el 1974, en un moment en què es deixava sentir amb força la crisi del petroli, que havia provocat diverses “guerres” en alguns sectors de producció del camp. El sindicat corporatiu, l’Hermandad de Labradores y Ganaderos, era incapaç de donar resposta a aquest escenari i es va veure la necessitat de crear un nou instrument. Tot això es produïa en un moment en què començava a haver-hi una certa il·lusió de canvi. Franco encara estava viu, però ja es notava que la dictadura s’acabava i també es començaven a crear nous partits, com ara Convergència Socialista i Convergència Democràtica de Catalunya.

La primera reunió es va fer el 3 de novembre del 1974 a la casa de colònies de Penyafort, a Pontons, i hi havia pagesos de tot Catalunya. La convocatòria es va fer a través del bocaorella i a partir de gent que estava compromesa en alguna cooperativa o ja s’havia mogut per alguna problemàtica, com ara l’arròs al delta de l’Ebre i la fruita de Lleida. La convocatòria era en una gasolinera i des d’allà els diferents grups que es presentaven anaven a la casa de colònies de Pontons, que era de l’arxiprestat de Vilafranca. Mentre estàvem reunits, hi havia unes persones que vigilaven per si arribava la Guàrdia Civil.

Teníem molt clar que no era la continuació de la Unió de Rabassaires, el sindicat majoritari al camp durant la República (1931-1936). La UR estava formada, sobretot, per pagesos del sector de la vinya, tot i que durant la guerra es va estendre a d’altres sectors. No volíem ser hereus de ningú. Es tractava de fer una cosa nova. Els temps havien canviat i volíem que a la Unió de Pagesos hi cabés tothom, des dels petits propietaris fins als masovers i arrendataris. D’aquella primera reunió també en va sortir el primer manifest, adreçat “als pagesos i ramaders de Catalunya”. Es tracta d’un document que es va improvisar totalment. Ningú el portava preparat.

Vam tenir clar que ens volíem organitzar per comarques. Comarca per comarca, buscàvem gent que es movia: grups sardanistes, corals, cooperatives, gent d’església... O sigui, que no es partia de zero. I després també hi havia qui se’n recordava, d’abans de la guerra, que era la gent gran.

Els dirigents del sindicalisme franquista veien que la cosa se’ls escapava de les mans. L’Hermandad de Labradores y Ganaderos era un sindicat vertical, no estava preparat per donar resposta als problemes que hi havia al camp. Els seus dirigents estaven envellits, vivien del cuento. Quan va esclatar la crisi de l’oli, l’Hermandad i la Cambra Oficial Sindical Agràrial (la COSA) van organitzar una reunió per veure què es feia. Evidentment, allò s’estava regalant perquè hi anéssim els de la Unió de Pagesos i fessin una gran xiulada. L’any següent es van produir allò que en dèiem “els fets de maig”. Es van organitzar dues manifestacions, l’una a Tarragona l’11 de maig i l’altra a Lleida el 25 de maig, que havien estat convocades oficialment per la COSA, però les va liderar la Unió de Pagesos, que s’hi va presentar amb pancartes, tot i que encara no havia estat legalitzada. No només això, sinó que a més es va canviar el recorregut i es va arribar fins al govern civil. Era la primera vegada que la Unió de Pagesos sortia al carrer amb pancartes. Va ser aleshores quan es va veure que existia el sindicat. Aquell any també va ser el de la II Assemblea, que va permetre que la Unió de Pagesos aparegués per primera vegada als mitjans de comunicació.

Després de les primeres eleccions democràtiques, que es van fer el 1977, els partits polítics estaven gelosos del poder que havien aconseguit; i, en el cas concret del camp, volien mantenir les cambres agràries com a espais de control. A partir dels anomenats Pactes de La Moncloa, els partits decideixen no eliminar les estructures franquistes, amb la qual cosa es crea una situació que no es produeix en altres sectors productius. Des del primer moment, la Unió de Pagesos comença una campanya que serà una de les més importants de la seva història. És aleshores, concretament el febrer del 1977, quan es fan les primeres tractorades, que el que busquen és el reconeixement dels sindicats com a representants dels interessos dels pagesos. Des d’aleshores, hi ha hagut lluita molt llarga, que va arribar fins al Tribunal Constitucional, i el Tribunal Constitucional va dir que les cambres agràries eren hereves del franquisme i que no podien ser obligatòries. Aquests dies es van acabar les cambres agràries. Tot i amb això, fins a l’any 1994 no es va aconseguir que a Catalunya hi hagués les primeres eleccions a cambres agràries; i, encara avui, en algunes comunitats se segueix amb el model franquista.