Fuji­film es funda al Japó el 1934, dedi­cada a fer pel·lícules per a foto­gra­fia, però també per a radi­o­lo­gia. Poste­ri­or­ment, va diver­si­fi­car el negoci cap a les càmeres fotogràfiques i, el 1966, cap a les foto­co­pi­a­do­res, en una joint ven­ture amb Xerox. Ara bé, la gran trans­for­mació té lloc a par­tir del 2000, quan es pro­du­eix el pic de ven­des mun­dial de rodets, i a par­tir d’aquí comença a caure com a con­seqüència de la digi­ta­lit­zació. El 80% dels ingres­sos de la com­pa­nyia venien de la pel·lícula i tot es des­ploma a una velo­ci­tat tre­menda en només cinc anys.

Sí, havia des­ti­nat entre un 7% i un 8% de la fac­tu­ració mun­dial, que eren molts diners, a R+D per rein­ven­tar-se. Havia començat a desen­vo­lu­par càmeres digi­tals, però també va inver­tir per diver­si­fi­car-se cap a altres mer­cats, com ara el mèdic, amb el diagnòstic per la imatge. Fuji­film avui dia són també endos­co­pis, mamògrafs, apa­rells de res­sonància magnètica, radi­o­gra­fia com­pu­tada... I tot això ve de la foto­gra­fia.

Efec­ti­va­ment. El que l’empresa fa entre el 1995 i el 2005 és iden­ti­fi­car qui­nes tec­no­lo­gies tenia inter­na­ment i veure què hi podia fer. En diagnòstic per la imatge, l’embrió és un pro­gra­mari amb què l’empresa ana­lit­zava les fotos abans de ser impre­ses, i que es podia apli­car en medi­cina per iden­ti­fi­car tumors i clas­si­fi­car-los, per exem­ple. En paral·lel, va iden­ti­fi­car tres tec­no­lo­gies fona­men­tals que té el rodet. La nano­tec­no­lo­gia n’és una, la capa­ci­tat de fer partícules molt peti­tes: en un foto­grama dels d’abans, s’hi havien de ficar 40 mili­ons de punts d’halur de plata. Després tenien un conei­xe­ment molt fort del procés d’oxi­dació, perquè el rodet, quan es reve­lava o s’impri­mia la foto, havia d’aguan­tar molts anys sense oxi­dar-se. I final­ment, en un rodet hi ha un com­po­nent molt impor­tant, que és el col·lagen. Doncs bé, aques­tes tres tec­no­lo­gies, nano­tec­no­lo­gia, anti­o­xi­dació i col·lagen, per­me­ten desen­vo­lu­par una línia de cosmètics que es comer­ci­a­lit­zen a l’Àsia. La nano­tec­no­lo­gia també té apli­ca­ci­ons en farmàcia i en les pan­ta­lles, per evi­tar refle­xos. Tot sor­geix d’aque­lla reflexió. I gràcies a tot això, la com­pa­nyia entre el 2000 i el 2010 té un res­sor­gi­ment.

Cer­ta­ment. L’ales­ho­res pre­si­dent exe­cu­tiu, Shi­ge­taka Komori, que ja està reti­rat, era un visi­o­nari. Va coman­dar la com­pa­nyia fins al que és avui dia.

És clar, el negoci de la foto­gra­fia va anar caient, men­tre que la resta de nego­cis ana­ven crei­xent. Avui dia el grup fac­tura el doble que el 2000 i l’àrea d’imatge repre­senta un 16% del total. El negoci de la salut, que és el 33%, inclou apa­rells mèdics, cosmètica i també fàrmacs; l’electrònica és un 12%, ja que Fuji­film està ben posi­ci­o­nada en mate­ri­als per a semi­con­duc­tors i mate­ri­als fun­ci­o­nals avançats, però el pri­mer negoci avui dia és la gestió docu­men­tal, que és un 39% i creix ràpid. Ara bé, 24 anys més tard de l’impacte de la digi­ta­lit­zació, els bene­fi­cis de l’àrea de foto­gra­fia són supe­ri­ors als que hi havia l’any 2000. I és que allò que ara venem és més ren­di­ble que el que es venia els anys en què es fabri­ca­ven les càmeres digi­tals com­pac­tes, que era un mer­cat tan com­pe­ti­tiu que es gene­ra­ven pèrdues, perquè hi havia molts fabri­cants, com Casio, que han des­a­pa­re­gut. Avui dia hi ha menys fabri­cants i tots gene­rem més bene­fi­cis fac­tu­rant quan­ti­tats simi­lars.

Sí, de fet, hi ha un efecte molt interes­sant que es pro­du­eix a par­tir del 2012 i el 2013, i és que la gent jove, les gene­ra­ci­ons que han nas­cut ja en el món digi­tal, comen­cen a recla­mar un altre tipus d’experiència. Lla­vors hi ha un feno­men molt curiós al vol­tant de la foto­gra­fia ins­tantània, per exem­ple. Això comença al sud-est d’Àsia, Malàisia, Indonèsia, Sin­ga­pur... Joves d’entre 12 i 14 anys comen­cen a uti­lit­zar càmeres ins­tantànies (la nos­tra marca és Ins­tax) i avui dia s’ha trans­for­mat en una rea­li­tat de mer­cat. La gent jove cerca en la foto­gra­fia analògica una experiència refle­xiva d’enqua­drar, enfo­car, prémer el dis­pa­ra­dor i obte­nir un pro­ducte imprès. I això ha pas­sat amb la foto­gra­fia ins­tantània i ara torna a pas­sar amb el rodet. El rodet mai s’ha dei­xat de fabri­car. El 2000 es venia a Espa­nya un rodet per habi­tant i any i avui dia se’n deuen ven­dre uns 4 o 5 mili­ons, però con­ti­nua crei­xent. També les càmeres d’un sol ús. Com dic, fas­cina el procés de fer una foto i no saber com sor­tirà i haver d’espe­rar que es reveli.

És clar, però la qua­li­tat d’una foto­gra­fia analògica avui dia és molt pit­jor que la d’una foto­gra­fia digi­tal. De fet, passa una cosa molt curi­osa: els joves, quan fan una foto­gra­fia analògica i la reve­len, no en dema­nen els nega­tius perquè jo crec que no saben ni que exis­tei­xen; dema­nen que els l’esca­ne­gin i els la pugin amb un WeTrans­fer.

La digi­ta­lit­zació ha can­viat el nos­tre com­por­ta­ment en relació amb la impressió. Ara ja no impri­mim com ho fèiem abans quan portàvem el rodet a la botiga de reve­latge. De fet, hi ha unes gene­ra­ci­ons que gai­rebé no tenen fotos impre­ses de la seva infància i, si es des­pis­ten, amb l’acce­le­ració tec­nològica, no podran ni veure-les a la pan­ta­lla si estan en un CD. De tota manera, el fet que ara fem tan­tes fotos amb el mòbil també és una opor­tu­ni­tat. Com deia, l’any 2000 fèiem 36 fotos per per­sona i any de mit­jana; ara, ni que imprimíssim un 5% de totes les fotos que fem, és moltíssim més. I de fet s’impri­meix més, però abans érem cap­tius del paper i ara s’impri­mei­xen fotos en tas­ses, en coi­xins, calen­da­ris, i altres coses. El suport és una línia de negoci impor­tant per a nosal­tres. En foto­gra­fia, el 50% de la fac­tu­ració és la foto­gra­fia ins­tantània, que és analògica; el 30%, la impressió fotogràfica en tots els suports, i el 20% res­tant, les càmeres digi­tals. És a dir, que la impressió fotogràfica encara és un negoci molt impor­tant. I no és que sigui així només aquí, sinó que és així a tot el món.

De manera directa, l’any 1989, però abans ja exis­tia una com­pa­nyia cata­lana que impor­tava els pro­duc­tes Fuji­film, per la qual cosa la marca ja estava implan­tada a Cata­lu­nya des dels anys sei­xanta. Es tria Bar­ce­lona per obrir una dele­gació per la incidència que sem­pre ha tin­gut la foto­gra­fia a Cata­lu­nya, que és supe­rior a la resta de l’Estat. A Bar­ce­lona es va fer la pri­mera foto­gra­fia d’Espa­nya i aquí hi ha les agru­pa­ci­ons de foto­gra­fia més anti­gues i les col·lec­ci­ons més des­ta­ca­des, com ara la Fun­dació Foto Colec­ta­nia, que és una de les més impor­tants de l’Estat. És a dir, aquí hi ha un brou de cul­tiu que no ha des­a­pa­re­gut. El mer­cat fotogràfic als anys sei­xanta, setanta i vui­tanta era molt més gran aquí que en altres llocs. I encara ho és. Mal­grat que el món digi­tal ho hagi alte­rat tot, per a Fuji­film, Cata­lu­nya repre­senta el 65% de la fac­tu­ració de tot l’Estat en càmeres digi­tals.

Sí, cal mirar l’heme­ro­teca, però als anys vui­tanta i noranta la Gene­ra­li­tat va fer una política per faci­li­tar les inver­si­ons que va com­por­tar l’esta­bli­ment de mol­tes empre­ses japo­ne­ses a Cata­lu­nya: JVC, Sony, Pana­so­nic, Fuji­film... Només Canon és a Madrid. Un dels motius era la sor­tida al mar, perquè importàvem a través del port de Bar­ce­lona. Ales­ho­res, Fuji­film es va implan­tar com­prant una dis­tribuïdora que va aca­bar tan­cant el 1992. A par­tir de lla­vors, Fuji­film és 100% japo­nesa amb magat­zem propi a Parets del Vallès.

A Madrid es tre­ba­lla en diver­ses àrees, però són forts, per exem­ple, en res­sonància magnètica. En canvi, l’equip d’endoscòpia es diri­geix des de Bar­ce­lona, perquè tra­di­ci­o­nal­ment hi ha hagut més negoci aquí. Cal pen­sar que és un mer­cat que depèn molt del pres­su­post públic de les comu­ni­tats, perquè és una com­petència des­cen­tra­lit­zada i va en funció dels con­cur­sos. Hi ha vega­des que a Cata­lu­nya hi ha hagut for­tes inver­si­ons, com la que, per exem­ple, hi va haver fa uns anys en mamògrafs, que no es va fer enlloc més de l’Estat.

Avui dia el que tenim aquí és una uni­tat de venda. Les fàbri­ques són al Japó, a la Xina i en altres països d’Àsia i als Estats Units. A Holanda tenim una fàbrica de paper fotogràfic, el de tota la vida, i també té una àrea de bio­tec­no­lo­gia, on es fan com­po­nents per a fecun­dació in vitro. També tenim fàbri­ques al Regne Unit de tin­tes indus­tri­als, com la que tenen els car­tut­xos de les impres­so­res de casa, però de gran for­mat. Tenim fàbri­ques en diver­sos llocs, però a Cata­lu­nya mai n’hi va haver, perquè, en el moment en què s’esta­bleix la com­pa­nyia aquí, el prin­ci­pal negoci era la pel·lícula fotogràfica, que reque­reix humi­tat ambi­en­tal alta i aigua molt pura, con­di­ci­ons que aquí no es dona­ven.

Com que tre­ba­llem com un hub ibèric, la pre­visió és arri­bar a fac­tu­rar gai­rebé 200 mili­ons d’euros, perquè a Por­tu­gal tenim algu­nes uni­tats que donen ser­vei per a tot Europa, i alguna de les quals, a escala mun­dial. L’Estat són uns 110 mili­ons, dels quals, la foto­gra­fia repre­sen­ta­ria uns 40 mili­ons.

He comen­tat que Fuji­film i Xerox tenien una joint ven­ture per a foto­co­pi­a­do­res, un acord que va fina­lit­zar fa uns anys. La foto­co­pi­a­dora ens ha obert el negoci de la gestió docu­men­tal de les empre­ses i l’admi­nis­tració pública. En aquests moments que Fuji­film fa 90 anys, aquest negoci està crei­xent molt gràcies a aquest negoci.

La foto­gra­fia és l’essència de la com­pa­nyia i, com a bona empresa japo­nesa lli­gada a la tra­dició, ho rei­vin­dica. Fa 30 anys que soc a l’empresa i el mis­satge intern sem­pre ha estat que cal pre­ser­var la foto­gra­fia. L’empresa sem­pre apos­tarà per la foto­gra­fia, perquè es veu com part de la nos­tra memòria social, fami­liar i per­so­nal.

Sí, i això va pas­sar al Japó amb el tsu­nami. I Fuji­film va inten­tar recu­pe­rar allò que la gent més dema­nava: les seves fotos impre­ses que s’havia empor­tat la riuada. Quan hi ha una amenaça o una situ­ació de perill, ningú no s’emporta el tele­vi­sor, sinó que agafa les fotos, que és la pròpia memòria i la de la família. Però a vega­des no és pos­si­ble. Lla­vors ara estem veient com podem aju­dar en aquest assumpte.

Pen­sem que cal fomen­tar que s’impri­mei­xin les fotos, algu­nes almenys. Con­fiar en l’arxiu digi­tal és perillós, perquè són al núvol qui sap on i perquè hi pot haver un cibe­ra­tac; en canvi, la còpia impresa sem­pre hi és mal­grat tot. I això és el que volem trans­me­tre. A més, volem fer cos­tat als fotògrafs, perquè el fet que ara tot­hom porti una càmera a la but­xaca fa que no s’apreciï prou la feina d’un fotògraf pro­fes­si­o­nal.