La història d’Alejandro Magne és la d’un líder que, tot i haver-ho tingut tot —poder, riqueses i glòria—, va trobar en els seus últims instants la claredat sobre el que realment importa a la vida. Les seves tres peticions póstumes són una lliçó atemporal que transcendeix èpoques i societats, convidant-nos a repensar el nostre lloc al món, especialment en una societat com l’actual, dominada per l’aparença i l’acumulació.

Alejandro va demanar que el seu taüt fos transportat pels metges més il·lustres del moment. Un gest aparentment senzill però carregat de significat: ni la ciència, ni el poder humà poden evitar l’inexorable final que és la mort. Aquesta veritat, incòmoda però inevitable, ens desafia a valorar la salut com un tresor fràgil i efímer. Vivim immersos en una societat que glorifica l’eterna joventut, que persegueix la perfecció física a través de tecnologies cada cop més avançades. Però, a mesura que perdem temps en aquestes obsessions, oblidem viure el present. Alejandro ens recorda que ni el millor metge ens pot garantir el demà i que la salut és el bé més preuat que hem d’aprendre a cuidar.

El segon desig del líder, que els seus tresors fossin escampats pel camí cap a la seva tomba, és una crítica punyent a la nostra obsessió per l’acumulació material. En l’era del consumisme, on l’èxit es mesura pel luxe visible —cases més grans, cotxes més cars, marques de prestigi—, aquest gest és un recordatori poderós que res d’això ens pertany realment. Les riqueses són fugisseres, un miratge que no transcendeix la nostra pròpia existència. Com va dir José Saramago: “Si al morir hereten, vas calcular malament”. Aquesta frase resumeix amb lucidesa el perill de viure per les aparences i de posar la felicitat en el que posseïm, oblidant que el valor autèntic resideix en el que som, no en el que tenim.

El tercer i últim desig d’Alejandro és potser el més poètic i simbòlic: voler que les seves mans quedessin visibles i buides fora del taüt. Aquest gest, aparentment senzill, encapsula una gran veritat universal. Venim al món sense res i el deixem de la mateixa manera. En una societat obsessionada amb l’aparença i la validació externa —des de les xarxes socials fins a l’estatus econòmic—, aquest missatge ens obliga a mirar cap endins i a preguntar-nos què deixem realment enrere. Quina és la nostra petjada al món? És un llegat d’amor, empatia i connexió o simplement una llista de possessions i èxits que desapareixeran amb el temps?

Aquesta reflexió té més força si la traslladem a exemples actuals. Pensem en les persones que dediquen la seva vida a perseguir metes materials, com acumular diners per a una jubilació “ideal”, o construir una imatge perfecta a les xarxes socials que sovint oculta insatisfaccions. Aquestes persones, com Alejandro, poden arribar a un punt on s’adonen que cap dels béns acumulats podrà omplir el buit d’una vida mancada d’autenticitat o connexió amb els altres.

Aquestes tres peticions són molt més que un relat històric: són una provocació a replantejar-nos el nostre sistema de valors. Alejandro Magne, en el moment final de la seva vida, va entendre una veritat que molts només descobreixen massa tard: la vida no es mesura per la quantitat de béns o reconeixements, sinó per la qualitat de les nostres relacions i el valor que aportem als altres. És en allò intangible —l’amor, l’amistat, l’empatia— on resideix la veritable riquesa.

Avui, en una societat marcada per la superficialitat, el missatge d’Alejandro Magne és més necessari que mai. Ens convida a desprendre’ns de l’innecessari, a viure plenament i a construir un llegat que transcendeixi. Una bona forma de començar és reflexionar sobre com volem ser recordats. No pel que posseïm, sinó per la manera com hem impactat la vida dels altres. Venim sense res i marxem sense res; però, mentrestant, podem fer que la vida sigui extraordinària.