100 DIES DE TRUMP
Fins on està disposat a arribar?
Sense resistència interna, la segona presidència de Trump arrenca amb una ofensiva política sense precedents que sembra el caos als EUA i al món
Implanta una nova manera de governar en què les institucions esdevenen obstacles i la dissidència, una amenaça a neutralitzar
Els primers 100 dies del retorn de Trump a la Casa Blanca tenen el ritme d’una allau i el pes d’una ruptura històrica. Més que dies, sembla una època sencera: un període de transformació dràstica en què el president ha imposat, amb mà de ferro, una agenda construïda no tant sobre un projecte polític coherent com sobre una voluntat de venjança. La seva reaparició no és un retorn convencional, sinó la instauració d’una nova manera de governar en què les institucions esdevenen obstacles i la dissidència, una amenaça a neutralitzar.
Trump ha signat unes 130 ordres executives –xifra rècord– amb què ha desmantellat agències, ha retallat personal i ha promogut una recentralització del poder federal. Ha intentat eliminar el Departament d’Educació i ha reestructurat profundament el d’Estat, suprimint oficines dedicades als drets humans i la diversitat. A l’estranger, s’ha retirat de tractats i aliances internacionals i ha fet tornar els EUA a un aïllacionisme bel·ligerant.
Però més enllà de les formes, el que defineix aquests primers dies és l’ús sistemàtic del poder com a eina de càstig. Ha revocat credencials de seguretat a rivals polítics com Biden i Clinton, ha impulsat investigacions contra antics funcionaris i ha posat en el punt de mira advocats, universitats i empreses privades. El que abans podia semblar una exageració retòrica, ara pren forma en accions de govern.
La política migratòria ha viscut un gir dràstic. S’han reprès deportacions massives i s’ha suspès l’admissió de refugiats. Milers d’immigrants han estat “administrativament morts” en els registres socials, una maniobra que ha deixat famílies sense serveis bàsics ni accés bancari. Aquesta tàctica ha estat durament criticada per jutges i activistes, que recorden que el president ha desobeït una ordre del Tribunal Suprem que obligava a retornar un immigrant deportat il·legalment a El Salvador. En lloc de rectificar, Trump va rebre el president salvadorenc, Nayib Bukele, a la Casa Blanca exhibint la seva actitud de desafiament institucional.
Les crítiques no han estat escasses. Dana Milbank, de The Washington Post, ha qualificat els primers 100 dies de presidència de “fracàs històric”, destacant la falta de resultats tangibles i l’impacte negatiu de les seves polítiques en diversos sectors. Cita el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, que alerta d’una frenada del creixement i d’una inflació a l’alça a causa dels aranzels comercials i la desconfiança empresarial.
Aquesta política proteccionista, que segons Trump hauria de “reindustrialitzar Amèrica”, ha acabat impactant en el preu de les importacions, fet que ha fet disparar la inflació en sectors clau com l’electrònica, l’automoció i l’alimentació. La borsa ha caigut, la confiança del consumidor s’ha desplomat i només s’han aprovat cinc lleis –cap de gran envergadura– en tot aquest període. Milbank hi afegeix que ni tan sols les promeses estel·lars, com la reducció del dèficit o l’eficiència fiscal, s’han complert.
Tot i que l’administració ha intentat projectar una imatge de fortalesa i recuperació, amb anuncis com la suposada revitalització del sector energètic i el retorn d’empreses manufactureres al país, la realitat macroeconòmica apunta en una altra direcció. De fet, segons dades oficials, la inversió empresarial ha disminuït a conseqüència de la incertesa normativa i els conflictes comercials. Diverses multinacionals han ajornat plans d’expansió als EUA al·legant falta de previsibilitat fiscal i jurídica. A això, s’hi afegeix el tancament de diverses oficines comercials a l’estranger, ordenat per Trump com a part de la política d’“eficiència diplomàtica”, però que ha afectat greument el suport a les exportacions nord-americanes.
Els mercats financers, tot i alguns repunts puntuals provocats per les inversions en defensa i infraestructures, han registrat una tendència a la baixa. L’índex S&P 500 ha perdut més d’un 6% des de l’inici del mandat, mentre que l’índex de confiança del consumidor ha caigut fins a mínims que no es veien des del 2020. A escala internacional, la política exterior genera inestabilitat: la pau a Gaza s’allunya de nou, la guerra a Ucraïna continua sense avenços i els aliats europeus viuen amb perplexitat els acostaments de Washington a autòcrates com Putin. Fins i tot aliats com el Canadà han estat víctimes d’amenaces d’annexió, segons The Washington Post. Trump ha tallat l’ajuda exterior i ha afeblit l’OTAN amb declaracions públiques que qüestionen el seu valor estratègic.
“Una bola de demolició”
Tot i això, hi ha sectors que veuen en aquesta ofensiva un senyal de lideratge decidit. El diari The New York Post, en un article de Michael Goodwin, reconeix errors importants –com la deportació mal executada que va contradir una ordre judicial–, però defensa que Trump “va arrencar amb força i determinació” i que “està marcant el ritme per a una presidència d’impacte”. L’article assenyala que, tot i les crítiques, la reducció del trànsit fronterer i la contundència amb què s’estan aplicant algunes polítiques responen a les promeses que el president va fer al seu electorat.
Els historiadors David Greenberg i Douglas Brinkley, citats també per Milbank, són molt més crítics. Brinkley assegura que Trump “no entra com a reformador, sinó com una bola de demolició”, i alerta que la combinació entre venjança personal i falta de resistència interna està creant una situació de “guerra civil latent”. Greenberg diu que mai un president havia tingut tant poder executiu i l’havia utilitzat per desmantellar les mateixes salvaguardes institucionals. “És un moment sense precedents. El president ja no frena el caos, el provoca.”
Aquest període inicial també ha estat marcat per un increment notable de la retòrica polaritzadora. Trump continua cultivant un relat de confrontació, assenyalant mitjans de comunicació crítics com a “enemics del poble”, expressió que ja havia usat en el primer mandat, però que ara ha intensificat. En discursos i publicacions a la seva xarxa Truth Social, acusa organitzacions com The New York Times, CNN, MSNBC i fins i tot Fox News –quan no li és prou afí– de difondre “mentides antiamericanes” i de formar part d’un “complex mediàtic profundament corromput”.
Límits de la llibertat d’expressió
Aquesta posició ha reobert amb força el debat sobre els límits i les implicacions de la Primera Esmena de la Constitució, que garanteix la llibertat d’expressió i de premsa. Per molts juristes, el que està en joc és si l’Estat pot condicionar, sancionar o interferir en les decisions editorials o d’ús d’empreses privades. Els crítics alerten que aquesta ofensiva pot crear un precedent perillós, pel qual el govern determina què se censura, en funció dels seus interessos polítics.
Alhora, des de l’entorn de Trump s’ha impulsat la creació i promoció de mitjans alternatius o afins, com Newsmax, OANN i altres plataformes de vídeo i pòdcast que reforcen el relat del president i de la seva base. Aquesta escissió mediàtica ha accentuat encara més la polarització del panorama informatiu als EUA, on cada sector polític sembla operar dins la pròpia bombolla narrativa. La conseqüència d’aquest clima és una erosió del consens democràtic bàsic: si cada bloc considera que l’altre manipula o menteix sistemàticament, la possibilitat de debat públic compartit es dilueix.
Mentrestant, les protestes es multipliquen a tot el país. Black Lives Matter ha tornat als carrers, les universitats denuncien atacs a la llibertat acadèmica i diversos mitjans de comunicació han rebut amenaces fiscals o inspeccions arbitràries. L’ambient recorda moments convulsos del passat: el 1968, el postcrac del 29 o la crisi del Watergate. Però, com assenyalen els experts, amb una diferència fonamental: ara el desordre no és una conseqüència, sinó una estratègia.
Només 100 dies, però que reconfiguren la política dels EUA com si haguessin passat 100 anys. I la pregunta que plana sobre Washington –i el món sencer– és: fins on està disposat a arribar Trump? I, sobretot, qui serà capaç d’aturar-lo?
Expulsats sense garanties
Declaració de l’estat d’emergència nacional a la frontera amb Mèxic i desplegament de l’exèrcit a la zona per segellar les entrades d’immigrants.
Fi de la ciutadania per naixement per als fills d’indocumentats o amb visats temporals.
Expulsió de 238 veneçolans a El Salvador tot i una ordre judicial que ho prohibeix. El govern desobeeix la sentència del Tribunal Suprem dels EUA que li exigeix que faciliti el retorn de Kilmar Abrego García, ciutadà de Maryland detingut per error.
Retallades en àrees clau
Acomiadament del 50% de la plantilla del Departament d’Educació.
Eliminació de programes de diversitat, equitat i inclusió.
Limitació del reconeixement legal a només dos gèneres.
Desmantellament de l’agència de cooperació dels EUA.
Limitació d’accés de mitjans a la Casa Blanca i retirada de finançament a mitjans públics.
Retirada de finançament a universitats.
Assalt al Capitoli i indults
Indult d’unes 1.500 persones condemnades per la seva participació en l’assalt al Capitoli, el 6 de gener del 2021, inclosos membres de grups d’extrema dreta.
Avís a les firmes legals que presentin litigis considerats “frívols” o “vexatoris” contra l’administració, amenaçant amb la revocació de contractes federals i autoritzacions de seguretat.
Revocació de credencials de seguretat a rivals polítics com ara Joe Biden i Hillary Clinton.
Aranzels, Putin i Gaza
Amenaça a socis i rivals amb pujades aranzelàries a les importacions. Tarifa universal del 10% i una pausa de 90 dies per negociar els augments, llevat de la Xina, a la qual s’imposen tarifes de fins al 145%.
Amenaça de retirar el paraigua de seguretat dels EUA a Europa.
Acostament a Putin per negociar-hi la pau a Ucraïna.
Pla per buidar Gaza de població palestina i transformar-la en un complex turístic.
Uns EUA més sols al món
Retirada de l’Acord de París contra el canvi climàtic.
Retirada de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Retirada del Consell de Drets Humans de l’ONU.
Sancions al Tribunal Penal Internacional, que ha dictat ordres de detenció contra Putin i Netanyahu. L’ordre executiva ha estat impugnada als tribunals per defensors dels drets humans, que en denuncien la “inconstitucionalitat”.
