Compromís, resistència i solitud. L’historiador i professor de la UB Oriol Dueñas Iturbe va escollir aquestes tres paraules, conceptes definitoris, com a títol per a la biografia, publicada per Editorial Gregal el 2018, de Carme Ballester i Llasat (Barcelona, 1898 - París, 1972), segona esposa de Lluís Companys i un personatge que ha “caigut en l’oblit malgrat la molt extensa bibliografia dedicada” al president afusellat pels franquistes espanyols l’any 1940, assenyala l’historiador i professor d’història del periodisme Josep Maria Figueres i Artigues en el Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics en la ressenya publicada.

Carme Ballester era una dona vital, que va treballar en una botiga de la família Broggi, a través de la qual s’endinsaria en la política. Durant els anys vint i trenta, es va inscriure a Estat Català, partit que més tard s’incorporaria a Esquerra, i durant els primers anys de la Segona República va participar en activitats en defensa dels drets de la dona i va signar diversos manifestos. La primera dama de Catalunya va exercir com a tal participant en activitats solidàries, un paper de representació i acció que no havia assumit cap dona abans. Va ser presidenta honorària de La Dona a la Rereguarda. Segons el professor Figueres, la monografia fa emergir una vida amb un “punt d’inflexió molt diàfan: a partir de la coneixença amb Companys i el seu matrimoni, ella no sols el segueix arreu, sinó que, un cop mort, no inicia una nova vida sinó que viu plenament en el seu record i homenatge”.

L’actriu pallaresa Noemí Busquets i Mateu, popular pel seu personatge de l’ Esperanceta de Casa Gassia i el seu espectacle Cabaret pagès, interpreta Carme Ballester en una experiència teatralitzada que, estrenada el 17 de maig coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, es podrà tornar a veure el 7 de juny a la festa major del Tarròs. És una producció i idea original del Memorial Democràtic amb l’Espai Lluís Companys, i el projecte vol donar veu a la dona, en aquest cas a una figura rellevant de la República i del món de l’exili, des dels equipaments de la Xarxa d’Espais de Memòria, amb l’objectiu de reconstruir la memòria des d’una perspectiva femenina i feminista. És també una prova pilot, un model a traslladar a altres espais de memòria i també pensada per a batxillers.

L’any passat, l’editorial del número 28 de Temps i Espais de Memòria - Revista Digital del Memorial Democràtic instava a “la necessitat de reconstruir la memòria femenina i feminista enfront d’una memòria hegemònica que és, bàsicament, masculina, blanca i heterosexual”. La directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Gemma Domènech i Casadevall, i el tècnic de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Josep Font i Senties analitzaven, en un article a la revista Midas , els espais de memòria al país, des d’una perspectiva de gènere. Entre altres coses, es concloïa que la memòria democràtica mantenia les mateixes inèrcies que altres àmbits acadèmics: és a dir, la invisibilització de la dona. El juliol del 2024, la Xarxa d’Espais de Memòria la integraven 185 ubicacions, majoritàriament de titularitat municipal. Un 61% corresponen a la Guerra Civil; un 18%, a la lluita antifranquista; un 11% són espais de frontera i exili, i un 10%, a la Segona República. Amb relació a la Guerra Civil, les dones no protagonitzen cap senyalització; no hi ha cap espai dedicat a les milicianes ni al paper que van tenir en la sanitat de guerra. L’absència de la dona en la narrativa de la memòria democràtica en els espais s’està esmenant en un canvi de tendència que es va iniciar el 2019 amb la documentació i senyalització de la casa natal de Conxita Grangé a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà. El 2020 es va senyalitzar la casa natal d’Alt Àneu, al Pallars Sobirà, de la supervivent de Ravensbrück Generosa Cortina. A Prats de Lluçanès, al març, es va col·locar una llamborda Stolpersteine per homenatjar Roser Fluvià, passadora clandestina. De les 646 llambordes de memòria que hi ha, només onze són de dones deportades. El cas més paradigmàtic, però, és el de la maternitat que va fundar Elisabet Eidenbenz, al Rosselló, coneguda per la localitat on està ubicada, Elna, i no pel nom de la seva promotora.