De fet, la idea original va sorgir perquè nosaltres estàvem desenvolupant un projecte sobre la història de la fundadora de Save the Children. Es deia Eglantyne Jebb, va néixer a Anglaterra i la va fundar el 1919. En l’impasse de trobar el finançament per a aquesta producció, que és molt gran, en anglès, vam crear aquest projecte nostre anomenat Mundo Cero, amb el qual fem pel·lícules vinculades a causes socials. Els vam preguntar: “Si volguéssim donar suport a alguna història a Espanya que creguéssiu que fos important per a vosaltres ara mateix, quina seria?” Llavors ens van dir que el més important en què estaven treballant des de feia dos anys era, sobretot, donar suport a infants i mares de famílies monoparentals. La pobresa està creixent molt a Espanya perquè molta gent que està al límit del que es considera classe mitjana, quan perd la feina, es queda a l’atur, se separa o passa qualsevol altra cosa, té molts problemes per arribar a final de mes. Llavors ens van donar aquesta idea: com una família de classe mitjana espanyola podia caure en la pobresa extrema en un any. I arran d’aquest concepte, que em va agradar, vam dir: “D’acord, desenvolupem un guió sobre aquesta premissa.” I ells ens van donar suport per conèixer de veritat dones, pares, que estan rebent la seva ajuda. Vam tenir l’ocasió de parlar amb moltes mares amb les quals col·labora Save the Children i això ens va permetre crear un guió molt més autèntic del que ens hauríem imaginat.

Sí, talment. Els guionistes, l’Alfred [Pérez Fargas], el Roger [Danès], la Manuela [Vellés] i jo, havíem creat un guió més basat en com ens imaginàvem la realitat. Però després de tenir l’oportunitat de parlar amb aquestes mares, vam incorporar totes les seves històries al guió, i creiem que és un guió que representa la realitat de moltes famílies i moltes mares avui dia a Espanya. De fet, vam estrenar la pel·lícula al BCN Film Festival fa unes setmanes i vam convidar aquestes mares, que es van emocionar molt, van plorar, van participar en un col·loqui posterior. Després de la projecció, ens van venir a veure i ens van dir, com sorpreses, que tot el que ens havien explicat era a la pel·lícula. Era com si no s’ho acabessin de creure, els va semblar molt real. Vam quedar molt contents, creiem que hem representat molt bé la veritat.

Sí, ho vam fer a posta. Per a nosaltres, l’art i la cultura són l’eina que pot fer que la societat evolucioni, que millori socialment, i també ens guareix i ens dona capacitat per sobreviure a situacions com la covid. De vegades sembla que la cultura no tingui valor i tothom dona per fet que ha de ser gratuïta: les pel·lícules, els llibres, la música... Però després, quan vam estar tancats dos o tres mesos a casa, la gent ho va passar menys malament gràcies al fet que podien llegir llibres, escoltar música, la ràdio, veure pel·lícules... Llavors sí que volíem reflectir en el personatge de la nena com l’art i la cultura poden ajudar a superar aquest dol i aquest patiment que té, són com una vàlvula d’escapament de la seva realitat.

En general teníem la intenció de parlar de tots aquests temes. La dificultat era com poder explicar-los d’una manera que encaixés també amb la premissa que tenia com a director: explicar la història en dotze plans seqüència d’instants de vida d’aquests dos personatges, la mare i la filla, durant dotze mesos. Hi ha moltes el·lipsis i has d’entendre com avança la història a través de coses que no es diuen, que pots intuir o veure. Els temes que has esmentat crec que es reflecteixen d’alguna manera a la pel·lícula; semblen subtrames o temes secundaris, però crec que a tothom, en algun moment de la història, li passen pel cap.

Sí, ja portem tres pel·lícules junts: Alegría, tristeza, Culpa i aquesta. Som guionistes i productors, i convivim, o sigui que ja tenim una complicitat...

Amb la Manuela ja portem una trajectòria junts i, és clar, com que som parella, tenim una confiança mútua, ens entenem amb molt poques paraules i sabem aconseguir el que volem. Parlem molt del guió, no només en el procés de preparació del rodatge de la pel·lícula, sinó molt abans. La Manuela ja tenia el seu personatge molt preparat abans de començar. A més, com ella diu, té la sort de ser mare, i tot i que no ha passat pel que passa el personatge, a nivell de tractar els fills i entendre aquesta relació, ja ho té molt per la mà. I és clar, amb la Sofía, al final, treballar per aconseguir aquesta relació amb la Manuela ha estat molt fàcil. La Sofía és una nena molt intel·ligent; és una actriu que sembla que tingui 25 anys d’experiència. Té una intuïció brutal sobre com ha d’afrontar les escenes i com s’ha de relacionar amb els altres actors. Li surt tot de forma natural i és molt adulta per l’edat que té. Això també ens anava bé per al personatge, de fet, perquè hi ha aquesta evolució que volíem transmetre, aquest canvi de rol: la mare, al principi, és capaç de cuidar la seva filla i fa tot el possible per fer-ho, però quan comença a no poder suportar la situació, perquè no ha tingut temps ni per passar el dol, és com si la filla, sense voler, però per obligació, perquè no es vol quedar sola, agafi el rol de mare per no perdre la seva. El fet que la Sofía sigui tan adulta ens va ajudar perquè això fos més fàcil. Des del principi, la Manuela i ella van tenir molta química.

Sí, també, el fet de rodar-ho tot dins del pis va ajudar. Vam rodar-ho tot a Orduña, que és una ciutat molt petita de Biscaia, on ja coneixíem la gent. Era tot com molt casolà. Llavors, era com si estiguéssim envoltats d’alguna cosa molt personal en un ambient poc de feina, molt autèntic, que ens va permetre treure aquesta veritat.

La veritat és que, com a director, això em surt així. No és que em plantegi “vull que sigui diferent”, sinó que aposto pel que m’interessa. Com a repte, sí que tinc el de la productora, Mundo Cero, amb la qual hem decidit fer aquestes pel·lícules sobre problemàtiques socials. Normalment, és un cinema que a la gent li costa d’anar a veure, perquè el que vol són comèdies i cinema comercial de crispetes. Això sí que és un repte més gran com a productor, un repte semblant a pujar un cim, però que crec que hem de fer. S’ha d’intentar promoure l’art i la cultura, però des del punt de vista positiu i tractant problemes de veritat, no només fer entreteniment. No ens oblidem que volem fer entreteniment, però crec que primer també hem d’intentar transmetre valors i coses positives a la societat.