Les inauguracions, si breus, més celebrades. Aquesta nit, la plana major política s’ha sumat a l’arrencada de Leticia Martín com a nova directora: De la Generalitat, el president del Parlament, Josep Rull; el del govern, Salvador Illa; i la consellera de Cultura, Sònia Hernández. De l’esfera de l’estat Espanyol, Jordi Martí, secretari d’Estat de Cultura. Els van rebre l’alcalde, Jaume Collboni, amb el regidor de Cultura Xavier Marcé i la flamant nova directora. D’autoritats i artistes, les fileres n’anaven plenes aquesta nit i, també la nit de l’assaig general (on una fina capa de pluja, va amenaçar Le Petit Cirque). L’espectacle és un artefacte ideal per a inaugurar el Festival Grec. Té la personalitat d’una veu fràgil que reprèn l’amor a la vida, any a any, acompanyat per un quartet de corda. Pomme interpreta una adaptació de les seves cançons del seu darrer disc Saisons. La màgia onírica dels germans Bourgeois (Marie i Yoann) manté la vulnerabilitat d’aquesta contemplació amb la Natura. Si Pomme va voler que la música regnés sobre la seva cançó incorporant una orquestra simfònica, ara s’ha reduït a un quartet i s’ha deixat que sigui el moviment a escena el que agafi les regnes de l’espectacle. Ella és la veu que transita, l’àngel que sobrevola la pedrera de Montjuïc, evitant situar-se al centre de l’escenari i deixant que la Natura s’expressi amb tota la seva cruesa. Sense dramatismes ni retrats de cataclismes climàtics, però amb l’absoluta desesperació del primer amor perdut. L’estrena mundial d’aquest muntatge s’ha acabat cuinant al Teatre Grec aquests últims dies. En realitat, l’eficàcia dels focus, la preciositat de l’estampa i la rotunditat d’una veu que s’intueix trencadissa manté la platea amb un silenci magnètic.

Leticia Martin Ruiz ha presentat la seva primera aposta amb aquesta mena d’espectacle circense i de moviment amb música en directe (i esquitxos de cinema al·legòrics i, d’arrencada que recorden a les peripècies mudes de la família de Buster Keaton). Pomme és com una representació del personatge Amélie del cinema; la comparació és inevitable. També va ser la veu d’una cantant la tria de Cesc Casadesús per acomiadar-se de les direccions del Grec: L’any passat, Sílvia Pérez Cruz va inaugurar el festival amb una immensa festa de col·laboradors. Es traspassaven l’admiració mútua i les ganes de transmetre l’estimació compartint cançons. També hi havia la celebració de trobar-se, però en aquesta peça minimalista, amb petites sorpreses escenogràfiques en el giratori, permet volar amb més facilitat. 

Le Petit Cirque és una obra que no va més enllà de la poètica visual de les cançons. Potser el gran encert és descentrar sempre Pomme, que esdevé una persona més que contempla. És honest i en la línia estètica de Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023) de Yoann Bourgeois, però s’hauria pogut fer un salt al buit extrapolant l’adjectivació en majors reptes acrobàtics. Tampoc queda prou acoblat  l’espectacle amb la pedrera.

Pomme transita com un àngel per l’escenari, trepitjant suau i sense estranyar-se del joc de dobles de les ballarines. Ella s’ha fet forta des d’aquesta fragilitat. Esdevé una espectadora més de l’acció que mostra la troballa de l’amor a la primavera; l’explosió d’aquest estimar durant l’estiu; el recolliment de tardor (“és hora de fer un llit sota terra”); i el dolor del record congelat a l’hivern (Bon Nadal, penso en tu”). Tornaran a esclatar les llavors primaverals i a escampar estels pels Perseids.  L’enamorament és volàtil i viatja com l’espectacle: en 15 dies actuaran a les Nuits de Fourvière - festival internacional de la metròpoli de Lió i també hi ha prevista l’adaptació a sala, per a més endavant. El conte trist de fades anirà desplaçant la seva constel·lació de satèl·lits imperfectes allà on l’àngel trobi un espai per reposar, agafar un micròfon i esclatar en versos d’intensa emoció, de calmada vitalitat.

Avís als navegants. Si algú va despistar-se de tornar els gots reciclables del Grec de l’any passat, podrà dur-los per a aquesta edició. De fet, la sorpresa des de la barra també compensa l’aventura de dur gots d’edicions passades. Le petit Cirque té els ingredients imprescindibles per al ser un recital vistós i agraït. Algunes càmeres furtives es deixaven persuadir gravant les projeccions sobre d’una xarxa semitransparent. Potser no té la potència d’un circ acrobàtic, però convenç des de la seva simplicitat destil·lada, a còpia de mantenir l’equilibri amb la força centrípeta del giratori. Una inauguració breu és volàtil, hi ha temps a insistir per accedir al tros de coca de Sant Joan del ritual i de conversar animadament provant de trobar una lògica en el trànsit cap a les escales avall. Una inauguració breu és agraïda, però, també és cert, recull uns aplaudiments educats, gentils, sense la desmesura dels xiulets i les ovacions sorolloses. A la peixera de l’entrada, les granotes posen la seva sintonia graciosa. Si hi han volat àngels per sobre, o no, les deixa ben fredes. Aquesta nit, precisament es percebia una calma compartida amb la decisió el Tribunal Constitucional avalant l’amnistia. I aquest és un àngel que sí que ha de resoldre desequilibris que fa massa anys que s’allarguen.