La moció de censura del 2018 va desallotjar Mariano Rajoy de La Moncloa, però dues icones sobreviurien al president més enllà de la mudança: la bossa de mà Loewe de Soraya Sáenz de Santamaría a l’escó blau presidencial i els pressupostos de Cristóbal Montoro. L’obra de pop art de la bossa de mà substituint Rajoy –de sobretaula a l’Arahy– integra la col·lecció permanent de la pintura política contemporània, però el collage pressupostari de Montoro va estar en exposició dos anys i mig, fins al 3 de desembre del 2020, en què van ser aprovats els pressupostos del 2021 i una diputada lleidatana del PSC va pujar a la tribuna i es va posar el grup parlamentari a la butxaca pel rigor econòmic conjugat amb un estil directe. “Ha arribat el moment que expliquin per què, si abaixant els impostos s’arreglen tots els problemes, ens han cruixit a còpia d’impostos aquests anys. Vostès van fer l’augment impositiu més gran de la història des del mandat d’Isabel la Catòlica”, etzibava aquell dia Montse Mínguez, aleshores portaveu de pressupostos del grup del PSOE al Congrés, al PP. “No té mèrit sortir en el rànquing de comunitats on menys impostos es paguen, el que té mèrit és sortir en el rànquing de comunitats que més inverteixen en serveis públics”, va reblar aquell dia en una intervenció que li va merèixer sentir el nom corejat (“esa Montse, esa Montse, eh!”) pels seus al pati del Congrés en finalitzar el debat a l’hemicicle.

Com si la seva biografia dictés una doble entrada a l’escena per adquirir el paper de protagonista, al final de la primera reunió de la nova executiva del PSOE Mínguez irrompia ahir a dos quarts de dues de la tarda –“aquesta no val, després faig l’entrada oficial, però abans volia saludar”– a la sala de premsa de la seu del PSOE al carrer Ferraz i ho tornava a fer un minut després ja per rebre flaixos i preguntes com a flamant portaveu del PSOE en el dia del debut. Quaranta-vuit hores després del comitè federal en què Pedro Sánchez pretenia girar full després de l’etapa de Santos Cerdán i la revolta feminista el va portar a redescobrir el talent femení que tenia a prop, amb Rebeca Torró de secretària d’organització i Mínguez de portaveu, el PSOE va començar a parlar amb accent de Lleida. “Al PP li agrada utilitzar la fruita com a insult. Vinc de Lleida, terra de fruita. Vivim de la fruita. I la fruita no pot ser mai un insult”, va dir al PP arran del joc semàntic d’haver convertit el “fill de puta” adreçat per Isabel Díaz Ayuso a Sánchez a la tribuna del Congrés el 15 de novembre del 2023 en el ple d’investidura en l’eufemístic “me gusta la fruta”.

Després d’un cap de setmana de pantalla doble –comitè federal a Ferraz i 41è congrés del PP a Ifema–, la portaveu del PSOE va contraposar els models de partit. “El nivell d’exigència és tan alt que amb un informe de l’UCO de la Guàrdia Civil s’expulsa [Santos Cerdán] sense que hi hagi ni judici obert ni sentència, i amb una notícia de diari s’investiga [Francisco Salazar, pel presumpte cas d’assetjament sexual]. Amb el nivell d’exigència que tenim al PSOE, el senyor Feijóo, que ha estat flirtejant amb el narcotràfic, fa anys que hauria estat expulsat del partit. Aquesta és la principal diferència entre el PSOE i el PP”, va distingir. En abordar el cas de Salazar, apartat dissabte de La Moncloa –on era el coordinador institucional de la Presidència– i del PSOE –on havia de ser adjunt a Torró a la secretaria d’organització–, Mínguez relatava que la bústia de denúncies d’assetjament passa del web al home del PSOE per guanyar en garanties. “Em vull adreçar a les companyes: davant qualsevol denúncia o situació d’assetjament, tenen les portes del partit obertes, des de mesures psicològiques a suport econòmic i confidencialitat”, va dir. I va tenir un reconeixement a “la pionera” Nevenka Fernández, regidora d’Hisenda (1999-2000) a l’Ajuntament de Ponferrada i primera dona que va aconseguir una condemna d’un càrrec públic, l’alcalde Ismael Álvarez (PP), per assetjament sexual. “Nevenka ho va canviar tot. El seu cas va esclatar el 2001 i no es va legislar fins al 2004 perquè va arribar al govern el president José Luis Rodríguez Zapatero i es va fer, com sempre que hi ha avenços per a les dones, amb un govern socialista”, lloava Mínguez.

El debut de la portaveu tenia lloc enmig de la filtració d’àudios del comitè federal i del duel a OK Ferraz entre el baró manxec Emiliano García-Page i el ministre Óscar Puente. “Aguantar no deixa de ser cavar més un forat”, va dir Page a Sánchez a porta tancada tot exigint la moció de confiança o eleccions. “Has sortit aquí a dir que fas les teves crítiques amb pesar, que realment sents molt haver de dir el que dius. La realitat és que jo, quan et veig a la COPE, La Razón o El Debate, no et veig patir, et veig com un peix a l’aigua. Has dit que el que passa és el més greu que has viscut com a militant. Jo, que fa 36 anys que soc aquí, he vist la fuga d’un director de la Guàrdia Civil a Laos [Luis Roldán, als noranta], un ministre del govern ingressant en presó no preventiva sinó per condemna amb sentència ferma per segrest i malversació [José Barrionuevo, el 1998]. Per cert, qui avui demana al secretari general que plegui, era allà a la porta de la presó acompanyant el ministre. Crec que mai en la història d’aquest partit hi ha hagut res més greu”, rebatia Puente a Page tot al·ludint a Felipe González.

Per sobre de duels al sol en privat amb accent de Toledo i de Valladolid, però, a partir d’ara el PSOE parla i parlarà en públic amb accent de Lleida.