Com cada any per aques­tes dates unes 10.000 per­so­nes es con­gre­ga­ran entorn de les assem­blees anu­als del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI) i del grup del Banc Mun­dial (BM) que aquest any tenen lloc a Was­hing­ton del 9 a l'11 d'octu­bre.

El repre­sen­tants dels governs dels 186 països que for­men part d'amb­dues ins­ti­tu­ci­ons faran, tots ells, les seves decla­ra­ci­ons ofi­ci­als expo­sant els punts de vista de les seves res­pec­ti­ves admi­nis­tra­ci­ons sobre la salut de les seves res­pec­ti­ves eco­no­mies i sobre la gover­nança econòmica mun­dial en les àrees en què les dues ins­ti­tu­ci­ons són com­pe­tents: el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal en els dese­qui­li­bris mone­ta­ris i finan­cers i en la cor­recció dels pro­ble­mes de balança de paga­ments tant dels països pobres com dels rics, i el Banc Mun­dial, espe­ci­a­lit­zat en els pro­ble­mes de desen­vo­lu­pa­ment dels països pobres.

Les dues ins­ti­tu­ci­ons, ano­me­na­des de Bret­ton Woods com a con­seqüència del fet que van ser cre­a­des en la con­ferència que es va cele­brar a l'esmen­tada ciu­tat bal­ne­ari nord-ame­ri­cana l'any 1944, han pas­sat uns anys difícils perquè ningú no els feia gaire cas i perquè eren molts els ana­lis­tes que les cri­ti­ca­ven ober­ta­ment per la seva poca capa­ci­tat per fer escol­tar la seva veu i per inci­dir en els dese­qui­li­bris mone­ta­ris mun­di­als i en l'escletxa entre els països del Nord i del Sud.

La cosa sem­bla que ara ha can­viat. Tant l'actual direc­tor exe­cu­tiu de l'FMI, el francès Domi­ni­que Strauss Kahn, com el pre­si­dent del grup del Banc Mun­dial, el nord-ame­ricà Robert Zoe­llick, han sabut apro­fi­tar la crisi des­fer­mada des del 2007 per fer que el G-20, que comprèn els països sistèmica­ment més impor­tants donés un mes gran pro­ta­go­nisme mun­dial a les dues ins­ti­tu­ci­ons que encapçalen. L'FMI, donant-se una capa­ci­tat de super­visió incre­men­tada, reco­llint –per admi­nis­trar-les– noves apor­ta­ci­ons de països rics per cedir-les en con­di­ci­ons avan­tat­jo­ses a països pobres i dotant-se de nous ins­tru­ments finan­cers per afron­tar les situ­a­ci­ons de dese­qui­li­bri pels països rics i pobres que ho neces­si­tin. El Banc Mun­dial, per la seva part, ha acon­se­guit el pri­mer aug­ment del seu capi­tal en vint anys i, a més, s'ha dotat d'una nova fórmula per dis­tri­buir el capi­tal que per­met donar més pes en la seva gover­nança als països emer­gents (47% del total) i que com­porta que la Xina passi de tenir el 2,77% del capi­tal que tenia fins ara al 4,42%, i que els Estats Units es que­din en el 16,4%. Coin­ci­dint amb les assem­blees de Was­hing­ton, ha que­dat clar que, excepte casos excep­ci­o­nals com ara l'estat plu­ri­na­ci­o­nal de Bolívia en què Evo Mora­les vol esca­par de la pos­si­bi­li­tat que el Cen­tre Inter­na­ci­o­nal d'Arran­ja­ments sobre Diferències rela­ti­ves a Inver­si­ons del BM pugui obs­ta­cu­lit­zar els decrets de naci­o­na­lit­zació d'Evo Mora­les; tot­hom con­fia en els préstecs, sub­si­dis i asses­so­ra­ment tècnic de les ins­ti­tu­ci­ons de Bret­ton Woods per més que els alter­mun­dis­tes les cri­ti­quin.

Però la fira de vani­tats que suposa l'assem­blea anual de gover­na­dors de l'FMI i el BM veurà també aple­gats dele­gats del més gra­nat de les ins­ti­tu­ci­ons bancàries i finan­ce­res inter­na­ci­o­nals i dels bancs i cai­xes de tot el món, que es reu­ni­ran en cen­te­nars de reu­ni­ons bila­te­rals i plu­ri­la­te­rals i lli­ga­ran ope­ra­ci­ons i con­tac­tes fent, també, lobby per evi­tar que els governs posin taxes sobre les ope­ra­ci­ons bancàries i impo­sin una exces­siva regu­lació.

En aquest con­text, l'assem­blea ana­lit­zarà els World Eco­no­mic Out­lok i Glo­bal Sta­bi­lity Report cor­res­po­nents a l'octu­bre d'aquest any, com també les con­clu­si­ons de la Jobs Con­fe­rence d'Oslo i de la recent sessió d'alt nivell de l'Assem­blea de les Naci­ons Uni­des sobre els objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment del mil·lenni.

No cal recor­dar –per sabut– que l'eco­no­mia mun­dial no s'ha recu­pe­rat del tot del mal­son que va començar amb la crisi immo­biliària del 2007, la crisi finan­cera del 2008 i l'actual crisi de dèficits públics que afecta tant certs països rics com certs països pobres, i al mateix temps, que els brots verds que sem­bla­ven certs en l'assem­blea del 2009 a Istan­bul no aca­ben de con­fir­mar-se.

En aquest 2010 que­darà clar que els països rics no són immu­nes a la crisi del deute i a la ines­ta­bi­li­tat finan­cera (recor­dem els casos de Grècia i altres països de l'euro) i que ben segur con­ti­nuarà la dis­cussió sobre com dur a terme les reta­lla­des pres­su­postàries perquè, si bé supo­sa­ran reduir el crei­xe­ment a curt ter­mini, ser­vei­xin per esti­mu­lar un crei­xe­ment més sa a mitjà i a llarg ter­mini. Caldrà veure també com la Xina es defensa de les acu­sa­ci­ons de no dei­xar reva­lo­rar la seva moneda, la qual cosa resulta molt dese­qui­li­bra­dor per a l'eco­no­mia mun­dial a la recerca d'un crei­xe­ment esta­ble.