Ens agradaria que no fos vist com una anomalia. Seria desitjable que la gent jove s'afiliés als sindicats. A la CGT hem tingut en els darrers anys una certa renovació generacional i el secretariat permanent sorgit del darrer congrés intenta reflectir-ho. I combina gent amb trajectòria amb joves nascuts en la precarietat. Quatre dels membres del secretariat vivim la precarietat laboral, hi ha un parell de persones sense feina, i alguns altres són treballadors fixos. Intentem que s'hi reflecteixi la realitat laboral del país.

Defensem el sindicat del conflicte -ben entès- davant el sindicat de la concertació. Això fa que per exemple ens costi molt acceptar solucions de reducció salarial, i presentem programes de lluita, que tenen bastant més suport. Això prova que hi ha part de la classe treballadora que, quan el sindicalisme va per la via del pacte i la negociació, se sent òrfena. A més, nosaltres no tenim alliberats, ni aspirem a tenir-ne. Una altra diferència és que qui decideix és la secció sindical i només intervenim si aquesta fa una cosa que contravé els acords del sindicat. I apostem perquè l'assemblea sigui un espai decisori real, més enllà de ls delegats que es voten cada quatre anys.

On la gent ens coneix, sí. Pot estar d'acord o no amb els nostres plantejaments, però ningú ens pot dir que actuem de mala fe o per interessos privats, ningú ens pot treure cas de corrupció o amiguisme. Seria bastant impensable que sortís una targeta opaca d'algú de la CGT o que es demostrés que a la CGT hem cobrat per fer un ERO. Per exemple, hem deixat de fer cursos de formació, un espai que en altres sindicats ha estat molt problemàtic.

S'ha traduït en el fet que, malgrat la crisi, hem cres-cut com a sindicat. Però, per les nostres aspiracions de canvis socials, són increments encara modestos. Perquè la gran barrera que hem de superar no és la malfiança cap a la gent que fem sindicalisme, sinó convèncer que el sindicalisme és una eina útil per al conjunt dels treballadors, també per a la gent precària, que s'ha sentit poc representada pels sindicats.

Primer, reactivar els conflictes laborals, entenent-los com a conflictes socials. Apostar per un sindicalisme que vagi més enllà dels comitès d'empresa i l'acció judicial.A més, hem de començar a proposar models econòmics propis i coherents amb els interessos de la majoria. Per exemple, en uns anys hauríem de poder dir que ens atrevim, en cas d'amenaça de tancament d'una empresa, a cooperatitzar-la.

El problema més gran és l'espoli social que estem patint la immensa majoria de la població. El que primer hem de resoldre és que no es pot treballar per ser pobre. I això és un problema d'emergència social. I ara mateix la resposta malauradament o la donem des del carrer i el món del treball o jo diria que no figura a l'agenda de cap institució política.