Abans de fer el comentari vull agrair el fet de poder escriure per primera vegada en aquesta jove publicació, que tot i ser nova no ho és tant, pel que representa de continuïtat en la seva tasca d'informació periodística especialitzada en economia catalana dels seus esforçats creadors, tot un exemple de com un grup de professionals han reaccionat de manera positiva i emprenedora a les circumstàncies adverses derivades de la crisi que patim des de fa dos anys. Gràcies, doncs, a qui m'ha confiat l'oportunitat de plantejar, una vegada més, ara sota aquesta nova capçalera, els meus punts de vista sobre el sector turístic a casa nostra.

El tema escollit ho ha estat per raons d'actualitat, tot i que un altre dia espero poder fer una ullada en aquest mateix espai a un parell de temes que poden ser motiu de reflexió pels lectors que tenen interès en economia turística. Així, doncs, només els esmentaré, perquè dormen al si del que cal considerar manca de possibilisme polític dels nostres governants: la situació dels paradors de turisme a Catalunya i la possible -però per a això caldria desplegar una estratègia i demanar-ho- integració de Catalunya amb personalitat pròpia al si de l'Organització Mundial del Turisme, OMT en les seves sigles.

Centro, doncs, aquest comentari en la pretensió de l'Ajuntament de Barcelona de crear un impost turístic al municipi. Crec, i no sóc l'únic, que es tracta d'una idea fora de lloc i mal plantejada. Una improvisació més de l'actual equip municipal, el qual no aixeca el cap en la seva erràtica actuació.

Un impost, en si mateix, no té perquè ser bo o dolent. Un munt de circumstàncies el poden portar a ser considerat positiu o negatiu.

A Barcelona fa més de deu anys que diferents representants polítics dels partits que han governat el municipi s'han pronunciat a favor d'una taxa de pernoctació, i sempre hi havia hagut una oposició radical dels empresaris hotelers, excepte en els moments en què ells mateixos la van demanar per poder “aportar” la seva contribució al centre de convencions del Fòrum, la qual cosa no va arribar a produir-se.

Ara, com si fos sant Pau caigut del cavall, ha estat l'hoteler que sempre s'havia oposat de manera radical a qualsevol impost turístic -el mateix hoteler que presideix, sine die pel que sembla i des de la seva creació, el consorci Turisme de Barcelona- el que ha reobert el debat. I de quina manera... i com ha emprenyat els seus companys d'ofici! Ho ha fet amb xifres absurdes, per inflades -impròpies de qui hauria de conèixer les dades estadístiques de la seva ciutat- sobre la possible recaptació de milions d'euros, per part de l'Ajuntament, amb l'impost. És clar que aquest mateix hoteler va ser el padrí i també és al capdavant de l'operació Spanair, de la qual es va fer soci Turisme de Barcelona, que s'ha deixat en la recapitalització de la companyia aèria un munt de milions d'euros, el destí natural dels quals havien d'haver estat fer promoció, i no sufragar pèrdues de la companyia d'aviació comercial.