Europa ha quedat ashtonitzada, un nou trastorn inspirat en el nom de Catherine Ashton (la gens brillant cap de la diplomàcia comunitària) i que presenta símptomes com ara la paràlisi, la descoordinació, l'absència d'ambició i lideratge, la falta de credibilitat i dosis del populisme més tronat. La malaltia, diagnosticada pel politòleg francès Bastien Nivet, està podrint l'euro mentre els especuladors fan l'agost tot l'any i la Xina, l'Índia i la resta d'emergents s'obren pas. La dimissió sorpresa del falcó Jürgen Stark, l'economista en cap del BCE contrari a la compra de bons perifèrics, és només l'últim capítol d'un serial que debilita la UE i la seva moneda –l'euro cau a mínims de fa sis mesos i es canvia a 1,36 dòlars– i que fa que Robert Schumann, l'inventor de tot plegat, s'estigui regirant a la seva tomba.

El brutal cop de porta del guardià de l'ortodòxia pressupostària, número dos de Jean-Claude Trichet, la primera dimissió en 13 anys de BCE, confirma l'escissió per la compra de deute públic a l'Estat espanyol i Itàlia, una respiració assistida que ja no serveix per relaxar les primes de risc. Frankfurt ja ha gastat 129.000 milions, entre acusacions d'haver-se convertit en un bad bank –amb una leverage ratio, proporció entre actius invertits i capital i reserves disponibles, que supera els 23 punts, no gaire lluny dels 30 amb què Lehman Brothers va caure el 2008–. La gota que ha fet vessar el got de Stark és l'evidència que el BCE no podrà continuar apujant els tipus ara que l'economia europea pot recaure en la recessió.

Christine Lagarde ha oblidat ja que fa quatre dies era a Bercy (al Ministeri d'Economia francès) i des de l'FMI augura la W i la fallida imminent d'alguns bancs europeus. José Manuel Durão Barroso intenta desmentir-la des de la Comissió Europea, però no convenç els mercats. El ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, veu Grècia “a la corda fluixa”; el seu homòleg grec reconeix que no pensa fer més retallades tot i incomplir el dèficit; el primer ministre holandès, Mark Rutte, amenaça de fer fora Atenes de l'euro, i Finlàndia pràcticament s'ofereix a acompanyar-la a la sortida, amb tots els entrebancs que posa al seu rescat. I a aquesta cacofonia cal afegir-hi l'últim acudit de l'eurocomissari alemany d'Energia, Günther Oettinger, que ha proposat que les banderes dels estats membres que estiguin massa endeutats onegin a mig pal als edificis oficials de la UE a Brussel·les. “Només seria una mesura simbòlica, però tindria efectes aterradors” per als dolents de la classe, segons Oettinger. 

Angela Merkel ha hagut de sortir a apagar el foc, convençuda que ni el trencament de l'euro ni la seva divisió en euro fort i euro fluix –el neuro i el sudo, que plantejava Martin Taylor al Financial Times–, no convé a Alemanya. La sortida de Grècia “seria extraordinàriament perillosa, provocaria un efecte dominó”, alerta la cancellera.