Fa tres anys, quan encara només alguns sectors començaven a notar la crisi, en del Cercle Català de Negocis vam construir un argumentari econòmic per defensar la necessitat d'assolir un Estat propi com a única solució per assegurar el futur de les nostres empreses. Avui la nostra projecció esdevé realitat i preveiem que no canviarà mentre continuem en l'Estat espanyol.

Un dels arguments que defensàvem és la comparació del model econòmic català amb l'espanyol. Aleshores ja explicàvem que els tres trets característics de la seva economia eren: potenciar la gran banca espanyola, les multinacionals de serveis per l'Amèrica llatina i un turisme enfocat a ser la Florida al sud d'Europa. A final dels anys 90 i primera dècada del segle XXI semblava que aquest model ja se sostenia per sempre més.

Però en els últims tres anys, els pilars de sustentació de l'economia espanyola han anat per terra. Primer, la construcció, motivada en part per la frenada en la venda dels habitatges de segona residència que havien de comprar tots els jubilats europeus adinerats per gaudir de la vellesa. Qui és, ara, el turista que compra un habitatge sobrevalorat en un país a punt de fer fallida?

En segon lloc, la gran banca que agonitza per l'efecte de la caiguda de la construcció, tot i que està artificialment sostinguda per l'Estat espanyol, molt coneixedor del que s'hi juga. La banca avui ja no genera valor afegit sinó que és un llast amb grans interrogants. Finalment, les multinacionals de serveis per a l'Amèrica Llatina veuen com deixen de ser empreses de referència i són la riota del món sencer. Perquè ara per ara tothom s'hi atreveix, amb l'Estat espanyol, i amb el que vindrà d'ara en endavant podem pronosticar molts més capítols d'aquest serial. De fet, si analitzem detingudament aquests sectors, no tenen cap tradició històrica a les espanyes. Als anys 80 a l'Estat la construcció era mínima, només es va reanimar pels Jocs Olímpics i l'Expo 92 de Sevilla. Fins anys després de la mort del dictador, el turisme residencial tampoc no tenia cap mena d'importància, i el boom de la banca només es pot explicar per l'efecte de privatitzacions i potenciació del govern d'Aznar amb el famós palco del Bernabeu. O sigui, a l'Estat espanyol es va inventar un model de creixement amb fonaments de fang: quan ha plogut han fet figa, tècnicament, fallida.

En canvi, l'economia catalana tenia, –i per sort té encara té– uns puntals molt més sòlids. Aquí l'exportació continua sent motor en molts de sectors industrials, alguns de reconvertits, com el tèxtil i l'automòbil, d'altres, amb molta més tradició, com el químic i el farmacèutic i, sobretot darrerament, sectors innovadors com el biomèdic o l'alimentació gurmet. També hem aguantat molt bé en el sector turístic, però no en el turisme dels anys 80 de sol i platja, sinó en el cultural de creuer i de visita pel modernisme i per altres propostes culturals úniques al món. Val a dir que en aquest cas, el nostre model sí que és una continuació del que sempre s'ha sabut fer en aquest país però adaptat al moment. Catalunya va saber fer la revolució industrial des del primer moment i ha continuat liderant molts sectors productius al llarg dels segles i ha demostrat que se sap adaptar a cada situació. És cert que en els últims anys, emmirallats pel fenomen espanyol de la construcció, molts empresaris van abandonar la fàbrica per especular amb les promocions d'habitatges, però la realitat els ha posat a lloc, i molts ja tornen d'on no haurien d'haver marxat: l'esforç per aconseguir els resultats. A l'altre costat de l'Ebre es pensaven que es podia fer fortuna amb quatre totxos i uns quants immigrants, però quan això els ha caigut, ara no saben on agafar-se. No s'enganyin, continuaran així molt de temps, fent veure que es reformen per retornar la confiança dels inversors; però si una cosa tenen aquests és que són llestos i no tornaran fins que vegin que invertir aquí és sinònim d'èxit. Amb aquesta premissa tinguin clar que la crisi va per llarg, ep! llevat que abans marxem de l'Estat espanyol i fem el nostre model. Sense apriorismes ni visió polititzada, on volen que visquin els seus fills? En una Estat espanyol sense passat, present, ni futur, o en una Catalunya que pot presumir de passat i que té molt de futur? El present, de moment l'hem d'aguantar però com deia en Barrera, tenim pressa, molta pressa.