Gran angular

Miquel Puig

Economista, autor del llibre 'La sortida del laberint' i coautor de ‘Com Àustria o Dinamarca’

“L'aposta pel turisme és el que ens ha portat al forat en què estem”

El model extensiu és el camí més fàcil: hem preferit muntar hotels que no indústries
Hem crescut creant llocs de treball per als immigrants i els mals estudiants
Pensar que la flexibilització de la llei laboral genera llocs de treball és absurd
El dèficit fiscal amb l'Estat ens ha penalitzat, però haguéssim caigut pel mateix forat
No s'ha parlat encara del model econòmic d'una Catalunya independent
Àustria té els mateixos ingressos pel turisme que Catalunya amb la meitat d'esforç

Rai­mon can­tava allò de “al meu país la pluja no sap ploure”. Després de lle­gir el seu lli­bre, un pensa que, al nos­tre país, l'eco­no­mia no sap créixer i que per això pas­sem d'un extrem a l'altre amb tanta faci­li­tat?

Hi ha una cosa que és certa: Cata­lu­nya i Espa­nya tenen una història molt tor­tu­rada (la Guerra Civil, el fran­quisme, els pro­ble­mes polítics...). Espa­nya és un país que no s'incar­dina bé dins d'Europa i l'eco­no­mia això ho pateix.
Això explica l'aposta per un model de crei­xe­ment exten­siu i no pas per un d'inten­siu, és a dir, més pro­duc­tiu?

Bé, el model exten­siu és el camí més fàcil. És més sen­zill fer un hotel que no mun­tar una indústria que està expo­sada a la com­petència inter­na­ci­o­nal.
Les altes taxes d'atur són una de les con­seqüències?

És clar, perquè hem cres­cut cre­ant llocs de tre­ball que no s'adap­ten als nos­tres joves i sí als immi­grants i als mals estu­di­ants. Per tant, què tenim ara: més immi­grats atu­rats i més fracàs esco­lar que els països del nos­tre entorn.
Però les altes taxes d'atur ens han acom­pa­nyat sem­pre.

Sí, però és dife­rent, perquè les altes taxes dels anys vui­tanta van ser con­seqüència de l'ajus­ta­ment indus­trial; són fenòmens dife­rents. L'atur que tenim des del 1995 –que és quan acaba l'ante­rior crisi- fins avui –el que s'enquista l'any 2001–, els 2,5 mili­ons d'atu­rats, és perquè no estem cre­ant llocs de tre­balls per als nos­tres joves.
En algun moment s'havia d'haver posat el fre?

El 2001 hauríem d'haver parat. El 2001, quan deixa de caure l'atur i tots els llocs de tre­ball comen­cen a ser ocu­pats només per immi­grants i arriba l'allau d'estran­gers que ali­menta la bom­bo­lla immo­biliària, hauríem d'haver refle­xi­o­nat: quin sen­tit té aquest crei­xe­ment? És molt evi­dent: el fracàs esco­lar i la immi­gració és donen a les zones turísti­ques i no al nord d'Espa­nya.
La indústria ens hau­ria aju­dat a can­viar aquest para­digma?

Sí, però alerta, perquè la paraula indústria, com la paraula ser­veis, han per­dut bona part del seu sig­ni­fi­cat ori­gi­nal; ara la cosa està molt més difu­mi­nada. El que en rea­li­tat és impor­tant són les empre­ses que creen valor. Més que indústria i ser­veis, s'ha de dis­tin­gir entre empre­ses que creen llocs de tre­ball decents, que l'empre­sari valora i que no pot subs­ti­tuir pel pri­mer que arriba, i els que són fàcil­ment reem­plaçables, per als quals l'empre­sari vol el màxim de fle­xi­bi­li­tat, perquè el que vol és fer fora a la gent i quan la neces­siti la tor­narà a aga­far. Aquest és el tema. El que no hem sabut és creat llocs de tre­ball, no ja per als uni­ver­si­ta­ris, sinó tam­poc per als joves que sor­tien de l'ins­ti­tut. Les taxes de sobre­qua­li­fi­cació són molt altes des de fa molts anys.
Can­viar les lleis labo­rals solu­ci­ona alguna cosa?

Espa­nya és el mem­bre de la UE que més llocs de tre­ball ha creat entre el 1995 i el 2013. Ima­gi­nem que la legis­lació labo­ral dels anys 2000 encara hagués afa­vo­rit més la con­trac­tació; ara, tin­drien un parell més de mili­ons d'immi­grants atu­rats. Pen­sar que la fle­xi­bi­lit­zació de la legis­lació labo­ral crea llocs de tre­ball és absurd. La fle­xi­bi­li­tat vol dir dues coses: per a l'empre­sari que té per­so­nal qua­li­fi­cat, és per­me­tre que puguis adap­tar els hora­ris o rea­jus­tar les jor­na­des, però sem­pre rete­nint el tre­ba­lla­dor; la pos­si­bi­li­tat de des­pat­xar el tre­ba­lla­dor només interessa als empre­sa­ris que no apor­ten valor.
Però són recep­tes de fora.

Nosal­tres hem de ser els amos del nos­tre destí. L'FMI s'ha equi­vo­cat mil vega­des.
Vostè no ha tro­bat un fet dife­ren­cial econòmic català.

És una tro­ba­lla des­a­for­tu­nada. Hagués pre­fe­rit tro­bar una altra cosa. Però Cata­lu­nya està jus­ta­ment en la mit­jana espa­nyola; hi ha comu­ni­tats molt pit­jors i d'altres molt millors. Cata­lu­nya, pot­ser perquè té una part indus­trial min­vant i una part turística crei­xent, estem a la mei­tat. De fet, si aga­fem la part d'Espa­nya que va cap avall, que és la zona medi­terrània fins a les Canàries, la zona turística, i l'Espa­nya que va cap amunt, la sep­ten­tri­o­nal i més indus­trial, nosal­tres estem en l'eix. Encara estem en tots dos.
Alguna cosa tindrà a veure el règim fis­cal del País Basc i Navarra.

Els bas­cos tenen dos avan­tat­ges. D'una banda, tenen un marc fis­cal favo­ra­ble i, després, una aposta molt clara per la pime indus­trial des dels anys vui­tanta. Ara estan reco­llint aquest fruit. Són els únics a l'Estat que tenen menys atur que l'any 1995.
Li pre­gun­taré d'una altra manera: que Cata­lu­nya hagi patit un dèficit fis­cal ens ha pena­lit­zat?

És clar que ens ha pena­lit­zat, però haguéssim cai­gut pel mateix forat. És a dir, la pre­gunta és què haguéssim fet amb aquests diners. Veig la soci­e­tat i la política cata­la­nes massa obse­di­des pen­sant que el turisme ens traurà del forat. Lla­vors, depèn què haguéssim fet amb aquests diners. Dit d'una altra manera, les Canàries no tenen dèficit fis­cal i han cai­gut al forat.
La Gene­ra­li­tat diu que una Cata­lu­nya inde­pen­dent tin­dria un 10% menys d'atur. Hi està d'acord?

No sé en què es basa aquesta afir­mació, però tot depèn de quin serà el model econòmic d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent, que és una cosa que, que jo sàpiga, no s'ha dis­cu­tit. Por­tu­gal té molts més atu­rats que l'any 1995 i és un país inde­pen­dent. La inde­pendència és la capa­ci­tat per fer les coses bé o mala­ment.
Pensa que s'estan posant les bases per a un canvi de model, en la línia que vostè defensa?

A Cata­lu­nya, crec que hi ha dos movi­ments extrems: una és una aposta pel turisme de mas­ses que, per exa­ge­rada, és equi­vo­cada. D'altra banda, des de la Gene­ra­li­tat s'està fent una aposta molt seri­osa per la recerca i el desen­vo­lu­pa­ment, un model de crei­xe­ment basat en la ciència, que és una aposta posi­tiva però que caldrà veure quins efec­tes té. El que trobo que no s'ha fet prou és una aposta a la basca, pel que ja tenim, per la tec­no­lo­gia apli­cada, que seria una aposta més cen­trada.
Les bones xifres del sec­tor exte­rior estan en aquesta línia?

Sí, i gràcies a això no estem tan mala­ment com altres ter­ri­to­ris. Cata­lu­nya no només és una soci­e­tat turística, també som indus­tri­als i això és el que ens està tra­ient del forat. Sor­ti­rem de la crisi per la indústria expor­ta­dora, que és la que crea valor i llocs de tre­ball decents.
Pensa que això és així mal­grat la política?

No, jo no diria això. Tot i que quan apos­tes tant pel turisme això tempta massa gent que, en comp­tes de fer una empresa d'una deter­mi­nada manera, la faci d'una altra. En aquest sen­tit, aquest país ha tin­gut la mala sort de tenir sol i platja i apos­tar massa pel sol i la platja. Si hagués pro­te­git més el seu ter­ri­tori, per raons ecològiques, sen­ti­men­tals o de pro­tecció del pai­satge, econòmica­ment estaríem millor.
Per què?

Perquè les ener­gies del país, que són limi­ta­des, en comp­tes de cana­lit­zar-se cap a un cos­tat, s'hages­sin cana­lit­zat cap a un altre.
Per què és tan crític amb el turisme?

L'evidència és tre­me­bunda. Quin és el prin­ci­pal pro­blema d'Espa­nya? L'atur. Qui té més atur que el 1995? Les Canàries, les Bale­ars, Múrcia, Anda­lu­sia, València i Cata­lu­nya. L'ordre és impla­ca­ble. Als anys vui­tanta, les Bale­ars tenien la renda per càpita més alta d'Espa­nya; ara és la setena. L'aposta pel turisme és el que ens ha por­tat a la situ­ació en què estem. Els que no han apos­tat pel turisme no tenen més atur. No cri­tico el turisme, cri­tico l'aposta exa­ge­rada pel turisme de mas­ses i el que això ha com­por­tat de bom­bo­lla immo­biliària. Per què a Espa­nya es dóna una febrada cons­truc­tiva que no es dóna enlloc més d'Europa excepte Irlanda? Per què aquí hi ha turis­tes.
El turisme és el nos­tre petroli?

Efec­ti­va­ment. Però hi ha països amb petroli que molt millor que no l'hagues­sin tro­bat.
Quin model de turisme li agrada més?

L'austríac, per exem­ple. Àustria obté els matei­xos ingres­sos que Cata­lu­nya per turisme amb la mei­tat d'esforç i sense el sacri­fici de l'ocu­pació bru­tal de la costa. Es poden fer les coses d'una altra manera.
I Bar­ce­lona per quin model està optant?

Bar­ce­lona està degra­dant-se cap a un Salou.
Quina alter­na­tiva tenim per aca­bar amb l'atur que hi ha?

Cata­lu­nya no ha de crear molts llocs de tre­ball, ha de crear bons llocs de tre­ball; és a dir, per a la gent que hem for­mat. Hem de can­viar el xip. Sense voler menys­te­nir ningú, però hem d'evi­tar ser una soci­e­tat de pale­tes i cam­brers.
Però reduir l'atur és una urgència social i política.

No hi ha una vareta màgica. El turisme és atrac­tiu perquè fa la sen­sació que és fàcil, però és una dre­cera equi­vo­cada.
Com sor­ti­rem de la crisi?

La indústria expor­ta­dora és la que ens està tra­ient de la crisi. Tant de bo que tin­gues­sin el crèdit que neces­si­ten per inver­tir; això ens aju­da­ria. Però si sor­tir de la crisi vol dir absor­bir tot l'atur, ho veig molt difícil, perquè és un atur en bona part amb poca for­mació.
També hi ha joves pre­pa­rats que estan mar­xant.

Aquesta sí que és recu­pe­ra­ble. Nosal­tres podem crear llocs de tre­ball per a gent que s'està anant a Ale­ma­nya.
No hem par­lat dels ban­quers.

Els ban­quers són cul­pa­bles de ven­dre pro­duc­tes frau­du­lents, d'apro­fi­tar-se en bene­fici propi assig­nant-se uns sous desor­bi­tats i d'irres­pon­sa­bi­li­tat en les inver­si­ons. Però d'igual manera que els ban­quers de tot el món. Per què només nosal­tres tenim un 27% d'atur? No és pels ban­quers.

Gestor polivalent

Miquel Puig (Tarragona, 1954) és doctor en economia per la Universitat de Barcelona i viu a cavall de Barcelona i Falset (Priorat). Al llarg de la seva carrera, s'ha dedicat a la docència i ha ocupat càrrecs en l'àmbit públic i el privat. Cal destacar que en la dècada dels noranta va ser director general d'Indústria de la Generalitat i comissionat per a la Societat de la Informació. També ha dirigit la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En l'àmbit privat, ha estat director general del negoci aeroportuari d'Abertis. En l'actualitat, ocupa la direcció del CSUC, el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.