Quan una per­sona ens fa arri­bar una idea pri­mer la valo­rem. És a dir, ana­lit­zem si és una idea que real­ment apor­tarà valor. Si passa aquest fil­tre reu­nim un equip que ano­me­nem inno­va­tion cham­pi­ons -inte­grat per gent de dife­rents àrees de la casa que tenen en comú que són líders natu­rals i que els agrada la inno­vació-, que es fan res­pon­sa­bles de la idea. Pri­mer mirem que no hi hagi res simi­lar en el mer­cat i després ana­lit­zem quant ens cos­tarà desen­vo­lu­par-la. Bus­quem algú que ens faci els dis­senys, algú que ho fabri­qui i algú que ho financi. D'aquesta manera vam adap­tar el clàssic porta-sèrum metàl·lic al paci­ent infan­til. Ara està paten­tat, es diu Pal joc i es ven a altres cen­tres pediàtrics d'Espa­nya i d'arreu del món.

.
Sí, per això jo crec que la inno­vació dins d'una orga­nit­zació és un tema de recur­sos humans. Si vull con­trac­tar o rete­nir la gent interes­sant per a l'hos­pi­tal, he d'escol­tar les seves idees. Al final es poden con­cre­tar o no, però cal escol­tar-la, i és en aquest sen­tit que con­si­dero que és un tema de recur­sos humans.

La més pro­ba­ble és direc­ta­ment però també ens les envien per cor­reu electrònic o a través de la intra­net. Quan vénen a la uni­tat, pri­mer et diuen: “Tinc una idea” i a con­ti­nu­ació: “No te'n riguis.” Perquè hi ha idees molt boges! Però mai no ens en riem. M'interessa que aquesta per­sona no es tiri enrere la pro­pera vegada que tin­gui una idea.

L'any 2008. Cal pen­sar que l'hos­pi­tal de Sant Joan de Déu és un cen­tre emi­nent­ment assis­ten­cial i que del tracte diari amb molts paci­ents s'ori­gi­nen mol­tes pre­gun­tes en el nos­tre per­so­nal que no tro­ba­ven res­posta. Una part sí, a través de la recerca: si tenim un nen amb un tipus de tumor els nos­tres inves­ti­ga­dors tre­ba­llen per tro­bar un trac­ta­ment. Però alguns inter­ro­gants no són d'inves­ti­gació sinó d'inno­vació: Com podem fer que els nens ingres­sats que volen jugar tin­guin una joguina?

Efec­ti­va­ment. No cal tenir una uni­tat d'inno­vació per arri­bar al Pal joc, però nosal­tres vam pen­sar que cre­ant una estruc­tura podríem crear una cul­tura de la inno­vació, i que tot­hom pogués par­ti­ci­par en la millora de l'hos­pi­tal. Aquest és el pro­grama de recur­sos humans que jo deia.

En aquests anys, la uni­tat d'inno­vació ha fet una taca que pot­ser implica unes 400 per­so­nes, per dir una xifra, que han par­ti­ci­pat en dife­rents pro­ces­sos d'inno­vació, però a l'hos­pi­tal som 1.500, per tant queda encara recor­re­gut. Per aquesta raó, pro­cu­rem que els nos­tres pro­ces­sos d'inno­vació afec­tin molt el dia a dia de la casa.

La inno­vació no té perquè ser sexy. Quan vam començar a par­lar d'inno­vació a l'hos­pi­tal, el que ens sug­ge­ria era quel­com de molt sofis­ti­cat com ara un gran apa­rell per al trac­ta­ment del càncer. Però la inno­vació més sen­zi­lla pot trans­for­mar la vida dels paci­ents. Per exem­ple, hem com­prat una mena de bici­cle­tes per als nens oncològics que estan mol­tes set­ma­nes ingres­sats i les seves cames s'atro­fien. La gent de reha­bi­li­tació i de man­te­ni­ment les han adap­tat. També les infer­me­res que trac­ten nens amb epilèpsia, que es donen cops amb el llit en els seus atacs, han fol­rat els fer­ros amb els xur­ros de les pis­ci­nes. El que és impor­tant és que tot­hom vegi que pot inno­var: que si tinc un pro­blema, busco una solució i la gent d'inno­vació m'ajuda.

És pos­si­ble, però hi ha molts altres hos­pi­tals al món que valo­ren l'experiència del paci­ent sense ser infan­til.

Vostè ano­mena ‘estètica' el que pot­ser no ho és tant. Jo em puc apro­par a un paci­ent de diver­ses mane­res: una, sense bata, i segu­ra­ment és més ami­ga­ble; dues, amb una bata blanca i et tires enrere dos pas­sos; o tres, amb una bata de colors i això frena d'alguna manera el rebuig. A vega­des l'estètica juga un rol més aviat terapèutic o de dis­mi­nució de l'estrès.

Al començament van créixer molt, però després no tant. Ara tenim un bon gra­pat d'idees en cir­cuit, des de fases molt ini­ci­als fins a punt d'arri­bar al mer­cat. Si fem balanç d'aquests anys, hem fet 18 patents i s'han creat dues empre­ses.

Una és BCNin­nova, que fabrica el Gaze­Lab, un apa­rell que mesura amb pre­cisió pro­ble­mes de la vista com l'estra­bisme. El va inven­tar un oftalmòleg de la casa i ara es ven a tot el món per 30.000 €. L'altra és Cebi­o­tex, que pro­du­eix unes nano­fi­bres, un tei­xit que usen els cirur­gi­ans, que des­a­pa­reix amb el temps i que alli­bera prin­ci­pis actius local­ment. Aquesta última empresa entra ara en fase d'assaig amb humans i estem bus­cant finançament.

El que hem fet és envol­tar-nos d'un grup d'empre­ses que tre­ba­llen amb nosal­tres, des de Gene­ral Elec­tric a Kibuc, a més, també van for­mar part dels fun­da­dors del Kid's Clúster. Per tant el que no tenim aquí ho bus­quem a fora.

Estem molt com­pro­me­sos amb por­tar la inno­vació a la soci­e­tat. Sovint pen­sem que les bones uni­ver­si­tats són les que gene­ren per­so­nes interes­sants que can­vien el món, però en rea­li­tat qui les fan són les bones esco­les. En els pri­mers anys de vida, un nen o nena rep les eines amb les quals després aprendrà el que vul­gui. Per tant aquesta part esco­lar ens pre­o­cupa molt. Tant és així que la uni­tat d'inno­vació cada tri­mes­tre visita un col·legi per veure com fun­ci­ona. En con­cret, com estan edu­cant en cre­a­ti­vi­tat. I això ens ha por­tat a fer ara l'informe Faros sobre cre­a­ti­vi­tat amb el filòsof José Anto­nio Marina. Inten­tem donar pau­tes a les famílies i a les esco­les perquè aju­din aquests nens a desen­vo­lu­par la seva cre­a­ti­vi­tat per tal que siguin els inno­va­dors de demà.

Per exem­ple, si par­tim de la idea que el fracàs és con­subs­tan­cial a la inno­vació, cal tenir una tolerància al fracàs. I també és impor­tant gene­rar entorns de con­fiança perquè la gent expli­qui les idees, perquè sinó no sur­ten.

La crisi ens ha fet mal. Nosal­tres tenim un pres­su­post anual de sor­tida molt petit: de 70.000 euros, però estem bellu­gant cada any al vol­tant d'1,5 mili­ons d'inno­vació. Per tant ens hem de bus­car fora fons com­pe­ti­tius a Cata­lu­nya, Espa­nya i Europa

. D'aquí és el 60% i després hi ha un apar­tat de dona­ci­ons. El càncer, per exem­ple, obté mol­tes dona­ci­ons actu­al­ment.

És que no les pots sepa­rar. Si només con­ceps la recerca com la publi­cació d'un arti­cle en una revista científica et que­des a mit­ges. Perquè aquesta sigui efec­tiva ha d'afec­tar direc­ta­ment el malalt, per tant aque­lla inves­ti­gació ha d'aca­bar en un nou fàrmac, o un nou apa­rell.

Als pri­mers anys d'aquesta uni­tat d'inno­vació es van bellu­gar molts apa­rells per a met­ges i infer­me­res; els inves­ti­ga­dors no entra­ven. En canvi els últims dos anys, la majo­ria de patents han anat cap a la part de recerca. No sé si els inves­ti­ga­dors han can­viat la seva manera d'inves­ti­gar, però sí que el seu pen­sa­ment ja no acaba amb la publi­cació sinó que volen arri­bar fins al final.

Cen­tral. Ho explico amb un cas. Els nens que tenen un pro­blema res­pi­ra­tori crònic han de fer reha­bi­li­tació res­pi­ratòria cada dia. En això els va la seva qua­li­tat de vida. Però els nens es can­sen de fer els exer­ci­cis. D'aquest pro­blema s'idea un joc basat en una flauta que l'infant ha de bufar. Vam pen­sar que era una idea bri­llant i vam reu­nir els pares de l'asso­ci­ació de fibrosi quística, que van que­dar entu­si­as­mats, però quan van des­co­brir que cada flauta cos­ta­ria cent euros van dir que això no fun­ci­o­narà. La raó és que un nen no juga sol i si no el vols mar­gi­nar has de com­prar dues o tres flau­tes. Per tant vam haver de tirar enrere amb tot i fer una flauta molt més econòmica. Això ens va con­fir­mar que cal escol­tar els pares. Si no t'equi­vo­caràs mol­tes vega­des, i allò que et sem­bla bri­llant, no fun­ci­ona.

Hi ha una moti­vació a la gent que innova i alguns han gua­nyat diners amb les seves idees. Però jo crec que el pri­mer és que el paci­ent ha gua­nyat. Ser un hos­pi­tal inno­va­dor vol dir que tre­ba­llem més amb l'experiència del paci­ent, i ara la sen­sació que tenen quan ingres­sen en aquest hos­pi­tal és molt dife­rent.