Té sentit que les mitjanes empreses i algunes de petites es financin a través de la borsa?

Un cas: Microsoft. L'any del seu inici (1975) facturava 16.000 dòlars (són uns 53.000 dòlars del 2010); cinc anys més tard, el 1980, facturava 8 milions i tenia 40 empleats; el 1981 eren 17 milions, en un any va doblar el nombre de vendes i tenia 129 empleats; el 1982 eren 24 milions i 220 empleats; al cap de deu anys de la seva creació, el 1985, la facturació era de 140 milions (uns 251 milions de dòlars del 2010). El 1986 accedeix a la borsa per finançar-se, ofereix 2,5 milions d'accions a 21 dòlars per acció que representaven 52,5 milions de dòlars (uns 92 milions de dòlars del 2010). L'abril del 2011, Microsoft tenia 8.432.767.307 accions ordinàries en circulació. Però el que ens interessa remarcar és que amb 11 anys d'història es va plantar al mercat de capitals.

Amb les dades exposades, Microsoft és una organització que compleix a la perfecció les fases del desenvolupament empresarial: start-up, creixement, expansió i consolidació (i tornar a començar amb una altra dimensió, però repetint les motivacions). Quan surt a borsa l'any 1986 està en la seva primera expansió, després ha continuat demanant diners al mercat per finançar altres expansions.

Potser algú pot estar pensant que és un cas excepcional com ho són el d'altres empreses tecnològiques que han coincidit en una època de canvi tecnològic, però als EUA hi ha una llarga tradició de finançar-se a través de la borsa, de fet és el país del món amb menys concentració de capital en poques mans. Allà no tenen cap inconvenient a compartir els projectes empresarials amb milers o milions de conciutadans.

Per l'Alternative Investment Market (AIM) britànic, que funciona des del 1995, hi han passat més de 3.000 empreses. A l'Alternext francès, posat en marxa el 2006 i que avui està dins el grup Nyseeuronext, hi ha 187 empreses. Al MAB espanyol, que funciona des del 2007, només n'hi ha 15: dues que cotitzen des del 2009, deu des del 2010, i tres des d'aquest any. Totes elles en un tram d'accions entre 1,9 milions i 24 milions, i excepte l'anterior, la resta amb més accions al mercat que quan Microsoft va començar (2,5 milions). Una altra dada i prou, a la borsa de Madrid hi cotitzen 174 empreses.

Una conclusió sabuda però encara sorprèn. A les empreses espanyoles, i no diguem les catalanes, no els agrada la borsa. I ara torno a la pregunta del començament: té sentit que les mitjanes empreses i algunes de petites es financin a través de la borsa? La meva resposta, que evidentment no és compartida per l'empresariat, és sí, té tot el sentit. I més quan un dels problemes de la nostra economia és la seva dimensió. Amb recursos propis o amb el crèdit –ben difícil i car avui– no s'adquireix grandària. Amb altre tipus de finançament com el capital de risc, l'inversor no està disposat a posar quantitats importants perquè el risc és massa elevat. Els números són simples: 10 milions d'euros de capital, la xifra més petita d'un dels membres del MAB, dividit entre mil inversors representen 10.000 euros per inversor; si fossin 10.000 els inversors, els correspondria 1.000 euros a cadascun. És difícil aconseguir uns quants milers d'inversors amb perspectiva global disposats a “jugar-se” entre 1.000 i 10.000 euros? És difícil aconseguir quatre inversors que desembutxaquin 2,5 milions cadascun?

En xifres per a una mitjana empresa catalana: mantenint un 30% del capital i el 70% restant distribuït entre milers o desenes de milers d'accionistes, els propietaris inicials poden continuar controlant l'empresa. Això sí, un bon sistema de govern és fonamental, però davant 10 milions de finançament el cost d'oportunitat que representa no té color.