Quin mes, des de que vaig escriure el darrer article! I en trec una primera conclusió fins que no se'm demostri el contrari: les institucions dels mercats s'imposen sobre les institucions polítiques, i la conseqüència en el nostre present és l'absoluta incertesa.

Segons l'enquesta de població activa (EPA), a l'octubre el nombre d'aturats a Espanya era de 4.978.300 i la taxa, del 21,52% (INE); durant el tercer trimestre, l'economia ha debilitat la seva lleugera recuperació, iniciada el 2010; les condicions de finançament del sector privat han experimenta un enduriment addicional, i encara sort que les exportacions i el turisme van fent (Banc de Espanya), i aquesta breu descripció reflecteix la situació econòmica i el comportament de les empreses davant aquesta absoluta incertesa.

I és clar, jo el que he de fer en aquest espai és escriure sobre gestió empresarial, de management, però benvolguts lectors, què els puc explicar amb la situació que tenim? En els poc més de nou anys que fa que col·laboro amb mitjans, sempre ho he fet pensant en vostès, fins al punt que, als qui em fan els encàrrecs, els he manifestat més d'un cop que el dia que pensi que no tinc res a dir-los, plegaré. Sempre he cregut que el que dóna sentit a escriure és el lector i no l'autor, i encara que avui parli de mi i del que sento, ho faig des de la que em sembla que pot ser la seva reflexió: què ens explica ara aquest sobre estratègia, finançament, persones, internacionalització, lideratge o vés a saber què, amb el panorama que tenim?

Però d'altra banda, no puc escriure sobre management fent referència a conceptes que restin o facin petit el quocient, perquè no seria coherent amb allò que la mateix ciència del management ens ha aportat: que el seu sentit és contribuïdor, creador i transformador. Restar o disminuir el quocient només ho podem incloure quan forma part d'un programa més ampli, quan és un mitjà per a l'eficiència que facilita el camí cap a una fita.

Comptat i debatut, potser encara podrem aprofitar l'espai, ja que tampoc es tracta de neguitejar-los més.

Mary Parker Follett (1868-1933) va ser una de les primeres grans figures femenines del món del management -en una època de predomini absolut dels homes i del “management científic”- i qui va definir la gestió com la manera d'aconseguir que les coses es facin per mitjà de les persones (“getting things done through people”). Va ser una pionera en comprendre la importància, no dels obrers, sinó de les persones en el funcionament de les organitzacions. I això que encara avui costa d'assumir, pot ser el pilar per sortir-nos-en. Com? Confiant en els altres.

Fa un parell d'articles, em feia ressò del que havia escrit l'Antoni Bassas a l'Ara: “No, no és una crisi. És un nou ordre social com el que produeix una guerra, amb la diferència que el període 2008-2011 no està deixant morts sinó aturats i està convertint la classe mitjana en un parèntesi històric.” I una de les conseqüències de les guerres és la por; la por real, aquella por que, encara que només sigui per necessitat, genera solidaritat, suport i unió; en definitiva, necessitat de confiar. I ara tenim por.

“Trust is an important lubricant of the social system” –“la confiança és un lubricant important del sistema social”-, va dir el premi Nobel d'Economia Kenneth Arrow, i la necessitem per dotar-nos d'autoconfiança, per creure en nosaltres mateixos individualment i col·lectivament, perquè només creient serem capaços de ser optimistes.

“Cap pessimista ha descobert el secret de les estrelles, ni ha navegat per mars desconeguts, ni ha obert una nova porta a l'esperit humà.” Optimisme, 1903. Helen Keller.