anàlisi
Aquí sobra personal!
En l'actualitat un gran nombre d'organitzacions tenen un superàvit estructural de recursos humans a causa de diversos fets: el creixement d'estructures de suport en temps de bonança econòmica, l'existència de professionals formats i adaptats a mètodes de treball obsolets i amb gran dificultat per adaptar-se als nous mètodes, o simplement personal que es va contractar per poder cobrir un entorn econòmic i de creixement que ha finalitzat i que representa una despesa sense valor afegit per a la companyia
Aquesta exclamació, per dura i inhumana que sembli, s'està sentint en moltes organitzacions per part de directors generals i consellers delegats, i no només d'empreses privades, sinó també d'empreses públiques.
Aquesta frase, pronunciada en un moment d'ofuscació a causa de la lentitud en la presa de decisions o per l'escandalós del cost de la partida de personal respecte a la d'ingressos, pot prendre's com un crit d'impotència a causa de la dificultat de dirigir segons quin tipus d'organitzacions; no obstant això i desafortunadament, en molts casos, és totalment justificada ja que en la gran majoria de les empreses d'aquest país sobra personal.
En l'actualitat un gran nombre d'organitzacions tenen un superàvit estructural de recursos humans a causa de diversos fets: el creixement d'estructures de suport en temps de bonança econòmica, l'existència de professionals formats i adaptats a mètodes de treball obsolets i amb gran dificultat per adaptar-se als nous mètodes, o simplement personal que es va contractar per poder cobrir un entorn econòmic i de creixement que ha finalitzat i que representa una despesa sense valor afegit per a la companyia.
Quants departaments en les seves empreses contenen persones que es dediquen a tasques que no són consubstancials a l'objectiu del departament (controladors, caps de gestió, especialistes en reporting, tècnics informàtics departamentals, especialistes en projectes, suport administratiu, etc,..), que no només no aporten valor objectivament a l'empresa (ni ajuden a vendre més, ni ajuden a controlar les despeses) sinó que suposen un cost extra, ja que, a més de no produir, intenten autogenerar-se treball que l'única cosa que fa és crear entropia en l'organització?
Quants operaris o venedors veuen que el seu cost laboral és més gran que el valor que aporten a l'empresa a causa de la disminució de vendes o de producció?
Aquestes persones evidentment no són culpables de la seva situació, ja que no tenen la culpa d'haver estat contractades per caps que no van saber mesurar adequadament la diferència entre necessitats estructurals i necessitats variables i, per tant, no haver sabut discrecionalitzar aquests recursos, però ara qui té el problema són ells i les empreses que els paguen el salari.
Situant-nos ja en la conjuntura actual, i solament analitzant els llocs de suport sobrants respecte als llocs de caràcter estructural, es pot estimar que aproximadament un mínim del 10% (per no apuntar més alt) dels llocs de treball en la majoria d'empreses de l'Estat espanyol són innecessaris de forma absoluta o bé poden ser subcontractats a empreses externes que permeten variabilitzar i reduir els costos.
En l'administració pública passa exactament el mateix, s'ha anat incrementant el nombre de funcionaris respecte a les tasques desenvolupades (no en relació amb el nombre de població), al contrari de les empreses privades on, des de la revolució industrial, l'automatització de processos de gestió ha contribuït a augmentar l'eficiència i, per tant, a disminuir el percentatge de nombre de persones respecte al nombre d'unitats de gestió realitzades.
Simplement aplicant aquest percentatge a la població activa actual, arribem a la terrible conclusió que en aquest país podríem trobar-nos fàcilment amb set milions de desocupats fins a aconseguir que les empreses i l'administració puguin ser competitives i eficients.
L'ATUR I EL CONSUM.
Les solucions no són òbvies en la seva implementació i les receptes polítiques no funcionen ja que els polítics són presos de la demagògia necessària per aconseguir la seva reelecció; a més, molt pocs polítics han tingut responsabilitats reals de gestió i molts no entenen com de difícil és pagar la nòmina als empleats o aconseguir vendre un producte o servei a un client.
Com a pla d'acció a alt nivell, la solució implica les actuacions següents:
1.-A àmbit empresarial, és bàsic que les empreses arribin al seu punt òptim d'eficiència ja que si no serà impossible augmentar en competitivitat, i si, com passa actualment, no poden millorar la seva eficiència a causa dels alts costos d'acomiadament, continuarem veient com moltes empreses tanquen, de manera que per no poder acomiadar un 10% es queden sense treball el 100% dels empleats.
2.- També a àmbit empresarial, ha d'avançar-se cap a la consecució de la discrecionalitat dels costos adaptant-los a les necessitats reals de producció.
3.- Pel que fa als empleats que formin part de l'estructura de l'empresa, han de lluitar per aconseguir que el seu treball sigui productiu, i els que formin part d'empreses de serveis han d'especialitzar-se per garantir el valor que oferiran a empreses finals.
4.- Les empreses finals haurien de contractar empreses de serveis que demostrin no solament la seva competitivitat, sinó també aquelles que mostrin un més gran respecte pels seus professionals.
5.- Les administracions haurien d'aprimar-se en l'aspecte administratiu i haurien d'incorporar la productivitat i la satisfacció de l'usuari com a part dels salaris dels funcionaris.
6.-Els professionals en atur han d'orientar els seus esforços cap a tasques d'alt valor en rendibilitat a les empreses.
Solament efectuant aquestes accions tornarem a la senda del creixement, si bé amb un model diferent, però igualment vàlid, competitiu i socialment sostenible.