Un dels fenòmens que més sor­pre­nen d'aquesta crisi és la gran quan­ti­tat de can­vis de con­cepte que hem hagut d'assu­mir en tan sols qua­tre anys. L'any 2007, la majo­ria dels ciu­ta­dans pensàvem que els preus dels pisos no bai­xa­rien mai, que els fun­ci­o­na­ris no podien per­dre sou, que la sani­tat pública sense límit de cost era indis­cu­ti­ble, que la manera més segura d'estal­viar era inver­tir en deute públic de qual­se­vol país, i, en defi­ni­tiva, que els recur­sos eren il·limi­tats i els podíem gas­tar de qual­se­vol manera sense haver de retre comp­tes mai. Només així s'explica l'enorme mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos públics en diver­ses ins­tal·laci­ons que avui no es poden man­te­nir: des de pis­ci­nes muni­ci­pals a aero­ports buits i vies de tren que no van enlloc, fins a un supo­sat pla d'estímul que va ser­vir única­ment per pin­tar vore­res i arre­glar fonts de tots els ajun­ta­ments d'Espa­nya tot igno­rant ober­ta­ment qual­se­vol forma de suport a l'eco­no­mia pro­duc­tiva.

Avui, el món ha can­viat i tot és pos­si­ble: des de rebai­xar els sous als fun­ci­o­na­ris fins a reta­llar la sani­tat o reduir les hores d'esco­la­rit­zació, obli­gats per uns pres­ta­dors negui­to­sos que veuen cada cop més difícil que els tor­nem el que devem. En molt poc temps s'han tren­cat totes les con­ven­ci­ons.

Trobo a fal­tar, però, un punt més d'anàlisi, més infor­mació i menys pre­ci­pi­tació a l'hora de pren­dre mesu­res, que, tot i ser indis­cu­ti­ble­ment necessàries, em sem­blen massa expe­di­ti­ves i a la llarga dub­to­sa­ment efi­ca­ces. Està clar que els mer­cats ja no dei­xen més diners al govern espa­nyol ni al català si no comen­cen a reta­llar des­pe­ses supèrflues. Però, fent un exem­ple domèstic, si en una llar fal­ten diners per aca­bar el mes, gai­rebé ningú no apli­ca­ria una reducció de des­pe­ses lineal del 5% a tots els con­cep­tes, sinó que tot­hom pri­o­rit­za­ria les des­pe­ses que té i tri­a­ria quina reta­lla. Per uns podria ser el cotxe; per d'altres, els res­tau­rants, i per a uns altres, les quo­tes del club espor­tiu.

Per això és una llàstima sim­ple­ment reta­llar el sou a tots els fun­ci­o­na­ris o apli­car des­pe­ses sanitàries i aco­mi­a­dar tot el per­so­nal amb con­tracte even­tual o reduir d'igual manera els preus que es paguen a tots els proveïdors, sense parar-se a ana­lit­zar quina és la manera més eficaç d'orga­nit­zar-se amb vista al futur. És a dir, en totes les orga­nit­za­ci­ons, siguin empre­ses, admi­nis­tra­ci­ons públi­ques o asso­ci­a­ci­ons de veïns, hi ha un 5% de per­so­nes, o més, que no només no apor­ten res al col·lec­tiu, sinó que sovint des­mo­ti­ven els que sí que ho fan i que, sovint, tots conei­xem: els absen­tis­tes des­ca­rats, els que no fan mai la feina que han de fer i els que no tenen cap funció defi­nida perquè l'orga­nit­zació no és eficaç. En comp­tes de pren­dre les deci­si­ons difícils, les admi­nis­tra­ci­ons opten per repar­tir els pre­ju­di­cis line­al­ment i reduir a tot­hom el sou un 5% o aco­mi­a­dar els tre­ba­lla­dors even­tu­als, cosa que no millora la pro­duc­ti­vi­tat dels ser­veis públics i resulta un pre­ju­dici per a tota la soci­e­tat. L'expli­cació és que el para­digma que tenim inte­ri­o­rit­zat és que no es pot aco­mi­a­dar un fun­ci­o­nari, encara que no faci abso­lu­ta­ment res. De debò? Tam­poc no es podia can­viar la Cons­ti­tució i al final s'ha fet en 15 dies...

En defi­ni­tiva, les deci­si­ons hau­rien de ser pre­ses amb més cri­teri o per­drem de nou l'opor­tu­ni­tat d'orga­nit­zar-nos més eficaçment amb vista al futur.