simulacions del bce.

Són molts els que creuen que un dispositiu financer com l'eurobò només es pot concebre com una etapa avançada d'un projecte molt més gran de cimentació de la Unió Europea. Com diu el professor de finances d'Esade Jordi Fabregat, “si els eurobons finalment es materialitzessin, serien ben segur una bona solució a llarg termini per eliminar pressions sobre el deute sobirà, però cal abans avançar fins al final en l'harmonització fiscal i també econòmica de la UE”. I concreta: “Caldria una homogeneïtzació en qüestions com ara les pensions o no fer-nos la competència els uns als altres rebaixant els tipus de l'impost de societats, per exemple.”

un pas lògic.

Tanmateix, en els temps actuals de la UE, la malfiança està per damunt de qualsevol esperit mutualista per construir un federalisme fiscal, i el cert és que, com bé diu Raül Martínez Buixeda, “una unió fiscal s'ha d'aprovar per referèndum a cada estat, i ja veiem que Alemanya no està per la labor.” I, pel que fa als altres, “quants estarien disposats a estar sota el control de Brussel·les, que et pogués vetar els pressupostos, l'acció més important de qualsevol govern sobirà?”

Les reflexions sobre l'eurobò, de manera inevitable, duen a especular sobre una possible reformulació de la nostra moneda comuna, escindint-la en dues, un euro A, per a les economies en bon estat de salut, i un euro B, per a les economies intervingudes, que així tindrien la possibilitat d'una devaluació que emmenés l'economia cap al sender del creixement. Edward Hugh creu que aquesta podria ser una sortida temporal en temps de crisi i, en el cas de la nostra economia, “un euro petit esdevindria un mecanisme de devaluació interna que podria permetre, entre altres coses, vendre tot l'excedent immobiliari que tants maldecaps suposa al sector financer”. És clar que, en aquest esquema teòric, un euro B faria baixar el dòlar i enfortiria l'euro fort fins al punt de constituir-se en moneda refugi, “i Alemanya no en vol saber res, d'una moneda massa forta que reduís la seva capacitat d'exportar”. Martínez Buixeda, de l'IEF, observa que una solució d'aquesta mena planteja massa dubtes: “Un euro B seria sotmès a devaluació, sí, però brutal. Una fragmentació de l'euro ens col·loca en la incertesa d'una Unió Europea a dues velocitats en què no se sap com es passa d'una a l'altra ni com acaba el procés, si a un retorn a la pesseta, la lira, el dracma, l'escut...” Per al professor Jordi Fabregat, “el segon euro seria realment una moneda molt feble, realment inviable”.

Val a dir que la figura de l'eurobò hauria estat un mecanisme fonamental per finançar el fons de rescat, anomenat oficialment mecanisme d'estabilitat europeu, si es complien les millors expectatives, de crear un mercat de cinc bilions de liquiditat. Una dotació adequada per poder sostenir els malmesos bancs europeus a curt termini. Un fons de rescat que, d'altra banda, molts experts observen com una solució parcial, fruit de la manca de confiança, que no soluciona els problemes estructurals de les economies que arrosseguen un fort dèficit sobre el PIB, amb un sistema financer maltractat pels mercats. Martínez Buixeda diu: “Sí, el fons pot estabilitzar el problema financer a curt termini, però si no s'arrangen els comptes públics, només estàs traslladant cap endavant el mal.”