Aquesta set­mana, durant la fira Expo­qui­mia a Bar­ce­lona, s'ha clau­su­rat l'Any Inter­na­ci­o­nal de la Química, que ha com­me­mo­rat els
100 anys de la con­cessió del premi Nobel de Química a Marie Curie (ante­ri­or­ment l'havia rebut també en l'espe­ci­a­li­tat de física). Marie Curie va ser la pri­mera dona que va ser pro­fes­sora uni­ver­sitària a la Sor­bona, on va ser de les pri­me­res que van tren­car els sos­tres de par­ti­ci­pació feme­nina. A la seva classe inau­gu­ral hi van assis­tir mol­tes per­so­nes que ni tan sols eren estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris, i la Dra. Curie es va limi­tar a expli­car la classe de radi­o­ac­ti­vi­tat que tenia pre­pa­rada. Des d'ales­ho­res, només 9 dones han rebut el premi Nobel en alguna dis­ci­plina científica.

Quan par­lem d'inno­vació, sem­pre pen­sem en pro­duc­tes més nous, dis­senys més actu­als i caríssi­mes inver­si­ons, i a vega­des no ens ado­nem que les pos­si­bi­li­tats de fer les coses de forma dife­rent i inno­va­dora són tan òbvies i tan pro­pe­res que ni tan sols les veiem: com per exem­ple seria accep­tar la igual­tat de gènere en les posi­ci­ons de decisió en tots els nivells.

Actu­al­ment les dones s'han incor­po­rat majo­ritària­ment al món del tre­ball i, en gran manera, a les car­re­res científiques. El dar­rer reducte, però, con­ti­nuen sent els cen­tres de decisió econòmics i empre­sa­ri­als: només un 10% dels inte­grants dels con­sells d'admi­nis­tració de les empre­ses cotit­za­des a Espa­nya són dones. En alguns països, com ara Noru­ega, s'ha impo­sat per llei la quota del 40% de dones en els con­sells d'admi­nis­tració. Per­so­nal­ment refuso les quo­tes, perquè crec que a les dones no ens afa­vo­ri­ria acce­dir a un càrrec sense la pre­pa­ració i l'experiència ade­qua­des. Tan­ma­teix hi ha experiències que aju­den a valo­rar fins a quin punt hi ha biaix de gènere quan s'ava­luen les capa­ci­tats d'un can­di­dat: l'argu­ment de la falta de pre­pa­ració el feien ser­vir les orques­tres musi­cals ame­ri­ca­nes, que abans dels anys setanta gai­rebé no asso­lien el 10% de par­ti­ci­pació feme­nina entre els seus inte­grants. A par­tir dels setanta i vui­tanta es va anar impo­sant la pràctica de l'“audició cega”, és a dir, escol­tar el músic dar­rere d'un llençol, i en pocs anys s'ha tri­pli­cat la incor­po­ració de dones a les orques­tres.

Sense arri­bar a la impo­sició de les quo­tes, hi ha ini­ci­a­ti­ves, com ara el pro­grama FEM Talent, orga­nit­zat con­jun­ta­ment per la Xarxa de Parcs Científics i Tec­nològics de Cata­lu­nya i Bar­ce­lona Activa, per incor­po­rar dones als con­sells d'admi­nis­tració de les empre­ses tec­nològiques del país. El pro­grama s'ha cen­trat a iden­ti­fi­car 35 exe­cu­ti­ves amb experiència, des d'engi­nye­res fins a eco­no­mis­tes, pas­sant per doc­to­res en filo­lo­gia o matemàtiques; pro­fes­so­res uni­ver­sitàries, empresàries o direc­ti­ves, que s'inte­gra­ran als con­sells d'admi­nis­tració de mol­tes empre­ses tec­nològiques, en una experiència que sens dubte apor­tarà bene­fi­cis a tots els par­ti­ci­pants.

Però per a què ser­vei­xen aquest tipus de pro­gra­mes? Què apor­ten les dones als con­sells d'admi­nis­tració? Podem par­lar d'estils de direcció feme­nins o mas­cu­lins, però cau­rem en tòpics. Un país en una crisi tan greu com la nos­tra i unes empre­ses amb tanta neces­si­tat de per­so­nes qua­li­fi­ca­des per millo­rar la seva com­pe­ti­ti­vi­tat, no es poden per­me­tre des­a­pro­fi­tar en cap cas el talent que tenen al seu entorn. El talent femení s'ha de fer visi­ble per a bene­fici de la soci­e­tat en el seu con­junt.