El rellotge de la Marató
Diu la llegenda que a final dels anys setanta era possible que un guàrdia de Barcelona interrompés els esprints que feia amunt i avall de la Diagonal un dels atletes amb més palmarès del moment (Vicente Egido, diverses vegades campió de Catalunya i d'Espanya de cros i de curses de fons) per multar-lo per escàndol públic perquè deambulava pel carrer “en calçotets”.
Han passat tot just trenta anys d'allò però si a dia d'avui els guàrdies de Barcelona seguissin el mateix criteri sancionador l'Ajuntament se'n podria ben riure, de la crisi econòmica. L'afició per les curses populars i, més enllà del vessant competitiu, pel simple fet de sortir a córrer ha desencadenat un fenomen que, vista la solidesa i la constància que l'envolta, ultrapassa el concepte de moda.
De mostres d'això n'hi ha cada dia -només cal sortir al carrer per veure gent amb calça curta suant voluntàriament la cansalada - però la veritable prova del nou la marca la ratlla que es dibuixa just al quilòmetre 42 amb 195 metres. És la marató, la reina de totes les suades i la mare de tots els patiments. L'agonia feta cursa, el sofriment vestit de repte i de divertimento.
CATALUNYA SUA.
De curses de fons, en saben un niu, a Championchip.cat. Primer, perquè aquesta empresa amb seu a Barcelona s'encarrega del cronometratge de la majoria de curses atlètiques que es fan a Catalunya -també de les de més prestigi que es fan a l'Estat- i, segon, perquè el seu responsable, Andreu Ballbé, es va fer un tip de masegar-se els bessons fent quilòmetres. Ballbé, llicenciat en matemàtiques, era especialista en 800 metres, va ser olímpic a Montreal l'any 1976 i ha ostentat durant 28 anys el rècord absolut de Catalunya (1'46''59).
De fet, admet que Championchip.cat és una conseqüència de la seva relació amb el món de les curses atlètiques perquè “jo estic vinculat amb la marató de Barcelona des de la seva primera edició, l'any 1980. Controlàvem els temps amb un sistema informàtic i ho fèiem com podíem”.
Ballbé recorda que tot i que l'afluència de corredors de llavors no tenia res a veure amb la participació actual, de problemes no els en faltaven perquè els sistemes de cronometratge no eren àgils: “Mira, l'any 1992 amb la cosa dels Jocs Olímpics vam tenir 6.000 corredors però ho vam fer tan malament que l'any següent en vam perdre la meitat”.
Explica que, superada la fase d'anotació manual, als dorsals hi havia uns codis de barres i que els temps s'agafaven amb uns lectors “com els dels supermercats”. Això provocava que, després d'acabar la cursa esgotats, els atletes havien d'esbufegar una estona més fent cua perquè quedés constància del seu temps oficial.
Ballbé es va assabentar que a Holanda es treballava amb uns xips que facilitaven el control de meta i també el dels passos intermedis i és així com des de mitjan dècada dels noranta aquest exatleta es converteix en l'home xip.
Des de llavors, pràcticament no hi ha cursa que no estigui controlada pel “xip groc” que identifica la marca. El xip costa uns 10 euros però en les curses moltes vegades l'organització ofereix un sistema de lloguer pels qui no el tenen en propietat. Ballbé diu que a Catalunya el “90% dels corredors tenen el seu propi xip groc” i hi afegeix que “també en això som diferents a Espanya perquè allà no s'ha implantat tant”. Això no treu que, per exemple, a la San Silvestre Vallecana es corri amb els xips grocs catalans.
Championchip.cat factura al voltant de 500.000 euros l'any i no té gaire preocupació per créixer, més aviat al contrari: “el que m'agrada és estar per allà el dia de la cursa, pendent de tot. A mi això de fer factures, nòmines i preocupar-me per facturar més no em motiva gaire”. Per Andreu Ballbé, la motivació ha estat sempre dins unes sabatilles esportives.
