Durant molts anys, pertànyer a la nòmina d'un banc era sinònim de tenir una feina per tota la vida, amb avantatges i privilegis impensables en altres sectors econòmics. Eren les èpoques en què els bancs guanyaven molts diners perquè imposaven les seves lleis en el mercat i, per tant, podien ser molt generosos amb el seu personal. Diverses pagues extraordinàries a l'any, horaris laxos, amplis permisos, pocs sobresalts i molta tranquil·litat. A les tardes, molts empleats “duien comptabilitats” dels clients del banc, i es guanyaven un sobresou, òbviament en diner negre.

L'ocupador estava molt satisfet amb aquesta col·laboració, no tant pel rigor comptable sinó perquè a prop seu hi havia una persona vinculada amb el banc que li mantenia els comptes.

A mesura que transcorrien els anys, l'empleat acumulava els drets que li proporcionava l'antiguitat. A mesura que es morien o jubilaven els superiors, s'ascendia més per mèrits que no pas per eficiència. En la història bancària s'han donat casos com l'Alfonso Escámez, que amb dotze anys va començar de grum en el desaparegut Banc Central, i va acabar de president en el mateix banc, el 1973.

En totes les famílies hi havia, almenys, un empleat de banca –fins al cap de molt no s'hi va incorporar la dona- per orgull de la nissaga. Tots els membres de la família hi recorrien per tal d'obtenir-ne informació i consell. Era el membre més valorat pels components del clan, per sobre de metges, notaris i enginyers, ja que aquests els demanaven consells. Ser empleat de banca suposava pertànyer a una casta envejable i envejada.

Van anar passant els anys amb una gran placidesa fins que, a la fi del segle passat, es van registrar dos aspectes que van trencar amb la història: l'aparició del supercompte i les megafusions –BBVA i Santander- la qual cosa va suposar el sorgiment d'un altre entorn bancari -les caixes ho van fer molt més tard-. Va ser llavors quan es va intensificar la formació del personal; es va deixar d'ascendir per mèrits, es van contractar experts d'altres entitats i van anul·lar el pacte de “no robar personal”; es va segmentar el negoci en especialitats, com banca privada, fons de pensions i d'inversió; es van reestructurar plantilles prejubilant esplèndidament les persones que no podien seguir el ritme nou, ancorades en el passat, i les van substituir per personal més jove i eficient.

Dels productes tradicionals com préstecs al consum, crèdits a les empreses, descompte comercial, imposició a la vista i a termini i les recurrents targetes de plàstic; es va passar, en un obrir i tancar d'ulls, al “i jo, més”. Quan una entitat llançava un producte nou, les altres ho copiaven. Van sorgir guerres d'actiu successives, passius i de totes dues simultàniament; van oferir productes complexos d'inversió a particulars no experts (bons, participacions, pagarés) comptes combinats, inversions mixtes i productes sofisticats com swaps.

La rapidesa amb què es van introduir aquests productes va afectar físicament i psíquica els empleats. Van haver de fer cursos accelerats per comprendre i vendre els productes nous; destinar més temps a la venda que a l'administració i, per aconseguir-ho, es va modificar l'estructura de les oficines en despatxos amb taules amb vista a donar un servei individualitzat al client.

A internet, s'hi poden llegir queixes d'empleats de banca entre les quals destaquen: a) “Cada vegada prima més l'interès del banc sobre el del client”, b) “A causa de la pressió per vendre hem de col·locar el que no és el més adequat per a determinats clients”, c) “Avui treballar en un banc, de cara al públic, implica haver de suportar acusacions i insults dels clients”, d) “Al client més ximple és al que més se li ven”, e) “Cada dia hem de suportar que som uns lladres, pocavergonyes, mentiders”, f) “En la sucursal d'un poble de Granada on es van vendre moltes preferents, les esposes dels empleats eren objecte d'assetjament i d'insults en el supermercat”. Aquestes declaracions dels propis afectats són l'evidència del fet que els casos d'ansietat i absentisme s'hagin disparat.

No obstant això, la lluita tot just ha començat. La competència bancària agressiva no permet que les entitats baixin la guàrdia, per això en un futur immediat la pressió en el sector, per ostentar la supremacia del rànquing encara s'aguditzarà més. Ser “bancari” potser ja ha deixat de ser una canga.