En plena febrada de la prima de risc, el govern de Rajoy ha anunciat una retallada addicional de 10.000 milions d'euros en educació i sanitat. Si bé és cert que són dos fonaments de l'estat del benestar i que cal protegir-los, cap sector o activitat econòmica no ha de quedar al marge d'una revisió acurada i objectiva, ni de l'escrutini fred de l'ús dels diners col·lectius. Per tant, un programa de retallada de 10.000 milions difícilment es limitarà a depurar excessos, i que algun efecte inevitable tindrà sobre la qualitat d'aquests serveis. Dit això, sobta sentir aquesta notícia mentre un es repassa el pressupost del Ministeri de Fomento i s'adona – sense cap sorpresa – que només en alta velocitat ferroviària es despenen 4.187 milions d'euros el 2012. Les prioritats del govern espanyol són clares. Ho han estat sempre. Hi ha a qui li estranya que això passi en un país parcialment intervingut i amb grans dubtes que sigui capaç de tornar els deutes contrets. Però la Comissió Europea (CE) i el Banc Central Europeu, per ara, només segueixen les grans quantitats de despesa, d'ingressos, dèficit i deute, i no han entrat – encara - en el que és la sobirania nacional (com li agradaria anomenar-ho a Mariano Rajoy): la composició de la despesa, i aquest és un element important que connecta amb el debat cada dia més intens sobre creixement i austeritat. Hi hagi massa o poca austeritat i més o menys reformes, el que és indubtable és que una distribució de la despesa disponible esbiaixada i irracional és un llast enorme per a qualsevol país en la situació econòmica i financera de l'Estat espanyol. Si els que demanen menys austeritat volen destinar la despesa a projectes com l'alta velocitat o a autopistes sense demanda s'esvaeixen tots els dubtes, prefereixo l'austeritat.

Per aquest motiu, cada cop hi ha més gent que defensa un grau superior d'intervenció sobre el disseny de la política econòmica a l'Estat espanyol. I a Europa, comencen a mirar de cua d'ull les nostres decisions de despesa. A Holanda, per exemple, han quedat perplexos amb un informe recent de la Asociación Española de la Carretera en què s'alerta del mal estat de les carreteres espanyoles. La pregunta òbvia que s'han fet ha estat: on han anat a parar els fons europeus? Els egoistes europeus ens han fet arribar uns 100.000 milions d'euros (termes corrents) en fons estructurals de convergència i de cohesió des del 2000. És una autèntica riuada de cofinançament de projectes (principalment de nova construcció) per millorar competitivitat i desenvolupament regional i s'han dedicat massivament a projectes d'alta velocitat ferroviària. No és estrany que amb els ferrocarrils s'hagin despès cap a la meitat de tots els fons des del 2000, i prop de 3/4 parts dels fons dedicats al transport. I no per substituir el trànsit de mercaderies de la carretera, com es promou en la CE. Amb un cofinançament de projectes d'un 10 i un 40%, es pot dir que una part significativa de la factura de l'AVE la paguen els Europeus a fons perdut.