Segons les ortodòxies que ens governen, una expropiació com la que ha portat a terme l'Argentina amb YPF és un greu error. La combinació de populisme demagògic, les dades i sospites sobre camarilles de relacions empresarials i personals que envolten la decisió, els antecedents poc exemplars -i no gaire llunyans- de la privatització de la mateixa YPF, conformen un cas que alguns poden qualificar de la versió econòmica de la declaració de guerra de les Malvines, amb els mateixos objectius d'envoltar de retòrica patriotera severes deficiències de gestió pública i connexions tèrboles. La gravetat de la mesura seria més gran en vista de les expectatives d'una severa pèrdua de credibilitat enfront dels inversors internacionals que donaria lloc a represàlies, retirades i paralització de projectes de futur que donarien fonament –malgrat ser políticament força incorrecta– a l'afirmació del ministre espanyol d'Afers Exteriors que “l'Argentina s'ha disparat un tret al peu”.

En vista d'aquestes expectatives, fets importants ens porten a una visió molt diferent. D'una banda, els moviments de la diplomàcia argentina intenten convèncer els inversors, actuals i potencials, de la “singularitat excepcional” del cas YPF, assegurant que no és extrapolable a altres situacions. D'altra banda, la feblesa de la posició d'Espanya com a país agreujat de referència: amb problemes interns, amb unes dinàmiques de severes polítiques de retallades que alguns podrien qualificar també d'expropiacions de drets socials, laborals i, des de Catalunya, també nacionals (“ajustos de comptes” en els termes d'importants representants empresarials).

I també cal destacar el paper d'una notòria fragilitat de la posició exterior d'Espanya, amb un nou govern que hem vist com en pocs mesos repetia les dinàmiques de l'anterior pel que fa a improvisacions, missatges contradictoris i respostes a cop de tensions als mercats financers. Tot això probablement contribueix a explicar la resposta molt més light del que s'esperava de la Unió Europea, els Estats Units o els principals organismes internacionals. Les educades clàusules de condemna i advertiment a l'Argentina estan molt lluny del que hauria passat en cas que l'empresa expropiada hagués estat francesa, alemanya, nord-americana... o fins i tot holandesa, austríaca o finesa. De fet, per molts analistes això seria impensable, la qual cosa contribueix a reforçar l'argumentació argentina d'“excepcionalitat”.

Però el més important és que en relacions internacionals el que manen al final són els interessos, més que els principis. I els interessos tenen ponderacions. Fins i tot si potències emergents de primer ordre no tinguessin poderosos interessos a accedir als jaciments petrolífers -existents, estimats i presumptes– en territori argentí, els seus punts de vista serien tan importants en aquest contenciós com ho són en tots els altres aspectes geopolítics de primer nivell. I no hem sentit ni una paraula, ni probablement la sentirem. Espanya seria la baula feble del conjunt de països fins ara dits avançats en la nova versió del great game en aspectes energètics i de matèries primeres que, com en altres moments de la història, enfronta potències tradicionals i emergents en les friccions pel control dels inputs estratègics en la pugna per l'hegemonia econòmica.

En aquest escenari, per impresentables que siguin –que ho són– els “arguments” argentins, el suport internacional i les eventuals represàlies inversores són amenaces objectivament febles que, amb tota seguretat, han estat calculades (millor que en el cas de les Malvines). Repsol i Espanya no tenen gaires més opcions que negociar de forma discreta amb els interlocutors formals i informals argentins i també, directament o fent servir intermediaris, amb els amos del món que mouen els fils d'aquesta i altres operacions.