El rescat de les autopistes radials de Madrid amb l'allargassament de les concessions perifèriques sembla afortunadament descartat. Sembla que ni el mateix sector privat no hi tenia gaire interès, en aquesta sortida. Superat aquest argument, un dels missatges més repetits pel moviment #novullpagar ha estat el fet que les concessionàries ja havien amortitzat la inversió feta. Aquesta afirmació és sorprenent per diverses raons. Primer, perquè ningú, llevat de les concessionàries, coneixen a dia d'avui fins a quin punt això és cert. No serveix la comparació entre inversions corrents fetes als anys 60, 70 i 80 amb l'acumulació d'ingressos corrents. Tampoc no es fa un tractament correcte del cost de manteniment, ni de les diverses renegociacions que han afectat tant els preus com les inversions. Obviar això és perdre's una gran part de la història i no plantejar un debat seriós. Però a més, és difícil d'entendre que algú que fa una inversió privada no tingui dret a recuperar aquesta inversió a més d'un benefici industrial. La regulació actual no posa cap límit en aquest benefici, però això no és nou ni és exclusiu d'aquest sector. Això vol dir que tot funciona bé? Ni de bon tros.

(1) Un dels grans riscos en el negoci de les autopistes és el de demanda. És impossible saber quin serà el trànsit al cap de 20 o 30 anys, període necessari per amortitzar la inversió. Per això, totes les prediccions s'equivoquen. Quan les empresessón massa optimistes potser no recuperaran la inversió en el termini establert. Quan el trànsit és superior a l'esperat, recuperaran la inversió aviat i tindran beneficis durant molt de temps. El que genera el desequilibri és el termini fix. La introducció d'un mecanisme de termini variable permetria ajustar els anys de concessió a un benefici preestablert (en termes presents) pactat en un concurs competitiu. Això mitigaria el risc de demanda i en limitaria els beneficis. Els anys de concessió dependrien del ritme d'obtenció de beneficis.

(2) Les renegociacions entre empresa i govern són poc transparents. És indispensable aportar un estudi públic sobre l'impacte de les renegociacions sobre els usuaris, l'empresa i l'administració, especialment en els casos d'extensió del termini de concessió abans d'aprovar-les.

(3) Les concessionàries són empreses regulades per l'Estat. És democràticament necessari que es conegui la situació financera individualitzada de cada concessió, en quin punt està l'amortització i els beneficis obtinguts. La transparència millora el debat i el rendiment de comptes.

(4) Ens cal debatre quin model d'autopistes volem. Falten nou anys perquè s'acabin les concessions de les principals concessions del país. Ens hem de preguntar si ara que introduïm el copagament sanitari i l'intensifiquem a l'educació volem la plena gratuïtat de les autopistes o que, en canvi, siguin els usuaris els que es facin càrrec del seu cost de manteniment. A Europa es promou el pagament per ús, cap a on volem anar els catalans?