Antigament els temors de les inclemències del destí es tractaven de conjurar oferint sacrificis, fins i tots humans, als déus. Alguns diran que a l'actualitat, a un món presumptament civilitzat, les polítiques de retallades són la versió contemporània d'aquests sacrificis destinats a aplacar als nous déus que reben el nom de mercats. L'evolució de la prima de risc ha esdevinguts en els últims temps la manifestació més coneguda –i temuda– dels recels, quan no de la fúria, dels que prenen les decisions als mercats financers i que, de manera més prosaica, alguns prefereixen anomenar com “els nous vàndals”.

Més enllà de fatalismes, la dinàmica vertiginosa de les famoses primes de risc és substancialment un símptoma, un termòmetre significatiu, tot i que probablement imperfecte i manipulable, de malalties de fons que, si són afrontades amb èxit, allunyarien les preocupacions i les angoixes. Al meu entendre les “teràpies” d'aquestes malalties es poden encaixar en tres grups:

D'una banda, cal reprendre la seriositat en els plantejaments i l'execució dels programes de polítiques. Això inclou, per començar, l'ús més elemental del llenguatge: el 2012 un rescat és un rescat i no una altra cosa, com el 2008 una crisi era una crisi o no cap altra cosa. Els famosos mercats tenen molts vessants criticables i de vegades contraposats als interessos del conjunt de la ciutadania però tots coincideixen a penalitzar la frivolitat d'eludir la realitat de manera tan cridanera. Sobretot, quan això s'afegeix a una deriva de contradiccions i rectificacions que han fet que el govern espanyol dilapidi en pocs mesos el bagatge que li donava una majoria absoluta... i les expectatives d'una gestió dels problemes més seriosa que la del govern anterior. Quan es parla de problemes per restablir la confiança dels mercats, el primer lloc on cal mirar és a la taula del Consell de Ministres... i als llocs d'on provenen les inspiracions per moltes de les mesures que allà es prenen... o no.

D'altra banda cal taponar els forats immensos de la construcció europea. Ara ja sabem que posar en marxa una moneda única sense els complements d'altres mesures va ser una ingenuïtat equivalent a intentar sostenir una taula pesada només sobre una pota lateral. Això aguanta transitòriament i en èpoques de bonança. Quan vénen mal dades passa a ser evident que calen altres punts de suport més sòlids. Des de uns mercats de deute federalitzats i una integració dels sistemes bàsics de supervisions i garanties bancàries fins a mecanismes de fiscalitat realment europeus. En absència d'aquests mecanismes complementaris i paral·lels a la integració monetària, aquesta no només queda coixa sinó que esdevé una font de fragilitats i friccions que han fet que alguns parlin del fet que ara els europeus ens trobem realment “separats per una moneda comuna”, amb les asimetries sobre el cost del finançament entre els més proper a l'Olimp (com Alemanya) i els més allunyats (com l'Estat espanyol) com un dels ingredients més cridaners de la dualitat intraeuropea.

I en tercer lloc, cal constatar la necessitat de recuperar un raonable equilibri, ara perdut, entre la política i l'economia o, si es vol, entre unes democràcies sòlides i uns mercats que ja son prou forts. Hauria de ser una obvietat constatar que mercats globals requereixen institucions de qualitat també globals, així com reconèixer que mecanismes europeus requereixen polítiques efectives, intel·ligents i democràtiques d'abast realment europeu. Ni a l'escala global ni a l'europea les institucions no estan a l'altura, ni de bon tros. Basta veure el maniqueisme poruc amb què es tracten propostes com els eurobons o sobre una supranacionalització de la fiscalitat sobre rendiments del capitals per entendre que si la democràcia a Europa vol sobreviure necessita urgentment posar en marxa eines que estiguin a l'altura dels reptes del món global del segle XXI.