És cert, aquest títol era el de la meva col·laboració del mes de juliol (http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/562973-rescat.html) però Catalunya ja ha fet la petició de rescat i les coses s'han situat en un plànol diferent. Diferent? Sí, diferent. Per això cal tornar sobre l'assumpte del rescat. I abans de començar recordem -de nou- dues coses. Una: cap tema financer és polític: cap, en tot cas es polititza. Dos: jo mai parlo de política.

Resulta que Catalunya ha sol·licitat un rescat de 5.000 milions d'euros perquè, a), no pot atendre els venciments de deute, i b), no té prou fons per atendre les seves despeses corrents. Pregunta: resoldran gaire, a Catalunya, aquests 5.000 milions d'euros? Resposta: no, tan sols són un pegat (petit). Llavors, quin és el problema que aquest rescat no pot resoldre? El problema és triple: d'una banda, Catalunya creix molt poc; d'una altra, avui l'estructura d'ingressos fiscals de Catalunya no es correspon amb la seva estructura de despeses; i tercer, Catalunya té un dèficit fiscal interregional amb les regions de règim financer comú que tenen superàvit de més del 8%.

El pla econòmic i financer de reequilibri de la Generalitat de Catalunya del 2012–2014 publicat per la Generalitat al maig d'enguany establia un creixement del -1,8% en el 2012, del -0,3% en el 2013, i del 0,7% en el 2014.

Menys creixement suposa més atur (Catalunya ha de créixer el 2,69% perquè la seva taxa d'atur descendeixi i al 1,26% perquè comenci a generar-se ocupació) i menys recaptació fiscal, alhora que, en principi, més despesa assistencial. A això, hi afegim el que a dia d'avui Catalunya arrossega: un deute públic de 42.000 milions d'euros i un dèficit propi que el 31-12-2011 es va situar en el -3,9% del PIB. El que ve és fort: aquest camí mena Catalunya al desastre i a la portugalització.

La manera d'invertir una situació com aquesta requereix, a més, fer millores constants en la gestió dels recursos disponibles i fer neteges de les ineficiències que hi ha per créixer, i per a això cal invertir i despendre en el que s'hagi d'invertir i gastar, i per fer això, es necessiten fons.

Catalunya ha hagut de demanar 5.000 milions d'euros però any rere any lliura a l'Estat espanyol 16.000 milions d'euros, dels quals rep per tots els conceptes. Això té una conseqüència doble: els serveis que la ciutadania catalana rep són pitjors que les que reben altres ciutadanies a què Catalunya dóna, alhora que Catalunya deixa de poder invertir en sectors i activitats amb què podria créixer. I el pitjor: a Catalunya han de demanar a qui ha donat i, a sobre, aquests hi posaran condicions lleonines per donar-los-ho. Simplement és absurd.

I a sobre, l'agència de qualificació Standard & Poor's ha rebaixat al nivell de bo escombraries el deute públic català (Moody's ho va fer al maig). Ho ha fet perquè l'economia de Catalunya té més problemes, però també perquè la demanda de Catalunya d'un altre sistema de finançament pot desestabilitzar l'economia d'altres regions. Com? Doncs perquè si tornessin més fons aquí, no anirien a altres llocs on ara reben part del PIB que genera Catalunya, un tripijoc que permet que hi hagi menys problemes en altres parts. I alerta, les agències no s'equivoquen en el seu dictamen, el que és pervers és el sistema de finançament regional que hi ha a l'Estat espanyol.

Asseguin-se'n, per llegir el que ve: si Catalunya recuperés la totalitat d'aquests 16.000 milions d'euros de dèficit fiscal, hauria tancat l'any 2011 amb un superàvit propi del 4,8% i podria liquidar el seu deute al cap de tres anys. Però això no només no es diu, sinó que tampoc no s'explica, ni s'exigeix ni es reclama.

I en el que s'ha dit no hi ha ni un sol gram de política, ni un de sol. (Tot i això, penso que aquestes xifres podrien -millor dir, haurien de?- figurar en les pancartes que encapçalaran les marxes que se celebrin el proper dia 11 de setembre).