Anthony Browne defensa al seu exquisit Ridículament correcte (La Campana, 2010) que hi ha realitats que el discurs políticament correcte es nega a admetre i a debatre perquè no encaixen en el seu esquema i que per tant no s'afronten o s'afronten malament. Aquesta asfíxia de la democràcia que impossibilita la deliberació de qualsevol realitat objectiva limita la llibertat, la raó i el progrés de les nacions. En la relació econòmica i fiscal entre Catalunya i la resta d'Espanya hem viscut molts episodis en què la correcció política espanyola s'ha abraonat amb contundència i menyspreu sobre el qüestionament legítim de realitats objectives que bé valien un debat serè, obert i honest. Entre altres, recordin el qüestionament dels ajuts rurals del PER, els deliris centralistes de Madrid, les inversions irracionals de l'AVE, o la demanda de reobrir el model de finançament per posar fi a un dèficit fiscal abusiu. Dins Catalunya els 1,5 milions de manifestants van rebentar finalment el tabú que la pròpia correcció política catalana havia imposat sobre la independència als anys vuitanta i noranta. A la vegada, i per sorpresa, van arraconar qualsevol proposta d'acords mínims promoguts a la primera dècada del 2000. La naturalitat amb què avui podem debatre la independència és una novetat en termes històrics. A Espanya aquest canvi els ha agafat a contrapeu, acostumats a sentenciar i evitar el debat amb exabruptes, menyspreu, o l'“ara no toca”. Però aquest cop és diferent. Molts han vist que els calia començar a articular un mínim discurs contrari, encara que sigui el de la por. Per això ja ha començat l'ofensiva advertint-nos sobre l'apocalíptic endemà de la independència. Han passat d'ignorar i menystenir la independència a convertir-la en el centre de l'escenari polític. Catalunya té tradició deliberativa com a nació democràtica i parlamentària i ha d'entomar el repte llançat pels arguments de la por, i ho ha de fer amb rigor i serenor. Primer perquè aquest debat permet explorar quins són els veritables reptes de la independència. I segon perquè permetrà desmuntar les fal·làcies i manipulacions, quan sigui el cas. Aquest debat és una campanya d'incalculable valor per convèncer els espantats i els indecisos. Entre altres coses, cal explicar que el boicot es compensaria àmpliament amb l'estalvi del dèficit fiscal, mentre l'empresariat català reorientaria les seves exportacions i l'efecte del boicot minvaria amb el temps. Cal eliminar qualsevol dubte sobre les pensions, ja que amb el sistema de repartiment les pensions es paguen amb l'esforç dels treballadors actuals i no depenen de l'acumulació de les pròpies cotitzacions fetes a Espanya. Cal explicar quin seria el full de ruta en la relació Catalunya-UE, així com presentar les fortaleses d'una hisenda pròpia independent i amb disposició de tots els recursos i instruments tributaris. En definitiva, han arribat els primers arguments en molt de temps des de les files unionistes. L'exercici de contrarestar-los amb respostes sòlides ens farà millors amb independència del resultat.