Josep Soler no és un nouvingut al món empresarial, ja que arrossega una llarga experiència en el camp del software i el disseny assistit per ordinador. Aquest disseny l'ha aplicat a maquinària com les fresadores, els torns i els robots –convertia robots antropomòrfics en fresadores de grans dimensions tot acoblant-hi les eines necessàries–, i ha treballat en àmbits tan diversos com l'escultòric i el naval. L'evolució del mercat va dur Soler a treballar amb escàners en tres dimensions que utilitzava, per exemple, per facilitar la construcció a gran escala de peces escultòriques. Ho feia a través de l'empresa Samec, i a través d'internet van sorgir clients interessants en l'escàner en tres dimensions per a una aplicació radicalment diferent: la de les pròtesis dentals. “Teníem l'escàner, el robot, el software... i ens van venir a buscar del món de la pròtesi perquè escanegéssim.” En el mercat ja existien, cap a l'any 2008, escàners per digitalitzar les peces dentals, més petits i barats que les màquines potents amb què treballava l'empresa de Soler. “Llavors ens vam interessar pel sector de la pròtesi. El nostre escàner era molt gros i en vam importar un altre d'una empresa danesa. Vam veure que el món de la pròtesi era molt diferent del que coneixíem, i llavors vam decidir comprar una màquina per fer les peces. D'aquesta manera, en comptes de vendre la màquina i el software al protèsic li veníem l'estructura metàl·lica de la dentadura postissa.”

Però llavors van sorgir els problemes, ja que sovint “les peces no encaixaven a la boca del pacient i ens les tornaven”, relata Soler. Era difícil trobar un motiu objectiu, ja que la peça acostumava a encaixar bé en el motllo que prèviament havia tret el dentista de la boca del pacient. Soler va començar a analitzar el procés per mirar de trobar el problema i es va adonar que fer una dentadura postissa, o col·locar uns implantaments, és un procés amb molts passos i per tant moltes probabilitats d'error. Llavors se li va acudir la manera de simplificar-ho i evitar la necessitat de fer un motllo d'escaiola de la boca del pacient per fabricar la pròtesi.

Es va plantejar fer una tomografia computaritzada de la boca i a partir d'ella reconstruir-la amb una imatge en tres dimensions. “A partir d'aquí tenim la informació per evitar un motllo d'escaiola, amb la qual cosa es pot ser molt més precís” i evitar els problemes d'ajustament de les peces. L'empresa Samec es va desfer de la màquina que fabricava pròtesis i ara s'ha centrat en la imatge en tres dimensions amb la col·locació exacta dels implantaments a les genives que ha de permetre a un tercer realitzar la pròtesi. I està buscant finançament per poder posar al mercat el sistema que ja ha patentat i que diu que és únic al món. “Necessitem entre 300.000 i 400.000 euros, ja que ja n'hem gastat 267.000 en la compra de la màquina i la realització de proves i casos clínics.” Part de la inversió serviria per comprar una impressora que imprimeix la imatge 3D en motllos de plàstic. Soler afirma que l'interès dels dentistes és “brutal, com vam comprovar en el recent congrés de Mis Implants”, i en la recerca de finançament s'ha aliat amb el centre mèdic Melsa.