La inter­venció del govern de l'Estat francès a Mali, més enllà de la cirur­gia d'urgència per evi­tar que un immens ter­ri­tori del Sahel cai­gui en mans del giha­disme, és una clara acció de pla­ni­fi­cació energètica per pre­ser­var les mines d'urani de Níger, a menys de dos-cents quilòmetres de la fron­tera amb Mali, país sobre el qual també pla­nen expec­ta­ti­ves de jaci­ments de la matèria pri­mera de l'ener­gia nuclear, i també d'or, petroli i gas i mine­rals estratègics.

L'expert en segu­re­tat i tendències energètiques del Cen­tre d'Estu­dis i Docu­men­tació Inter­na­ci­o­nals a Bar­ce­lona (Cidob), Fran­cis Ghilés, des­taca el fet que “l'urani que s'extreu a Níger suposa el 30% del que pro­cessa l'empresa esta­tal Areva per man­te­nir la infra­es­truc­tura nuclear al país, i per tant, bar­rar el pas a l'ofen­siva dels isla­mis­tes cap la capi­tal Bamako supo­sava esvair les ame­na­ces sobre el veí Níger”. Com diu, “és clar que l'ope­ració es jus­ti­fica pel fet de man­te­nir la segu­re­tat de França, on tres quar­tes parts de l'elec­tri­ci­tat que es genera pro­ce­dei­xen de l'ener­gia nuclear.” A més, com remarca, no és pas sen­zill adqui­rir urani a bon preu als mer­cats inter­na­ci­o­nals. No en va, la segu­re­tat energètica fran­cesa i la seva capa­ci­tat expor­ta­dora, en dades de l'Asso­ci­ació Nuclear Mun­dial, mate­ri­a­litza 3.000 mili­ons d'euros anu­als als mer­cats exte­ri­ors gràcies al negoci nuclear. Areva ha fet del Níger, a les regi­ons d'Aga­dez i Tahoua, un cen­tre d'extracció de valor ines­ti­ma­ble per als seus interes­sos, amb un crei­xe­ment del negoci del 6% durant el 2012, amb pers­pec­ti­ves de millora per a l'any actual. Des de fa unes quan­tes dècades, explota les mines d'Arlit, Imou­ra­nen, Comi­nak i Somaïr, i aviat començarà el movi­ment de ter­res per obrir un altre jaci­ment a Imou­ra­ren, que serà la ter­cera mina en aquesta àrea geogràfica situ­ada en ter­ri­tori tran­si­tat per les tri­bus tua­regs. De fet, si el pre­si­dent francès François Hollande no va tenir escrúpols a l'hora de pren­dre una decisió que molts podien obser­var com un pecat neo­co­lo­ni­a­lista és perquè hi havia alliçona­do­res històries recents: el 2010 set tre­ba­lla­dors d'Areva van ser segres­tats a la mina d'Arlit pel grup sala­fista algerià Al-Qaida del Magrib Islàmic, amb tres ostat­ges alli­be­rats l'any següent, després d'un paga­ment d'un sucós res­cat, men­tre que els qua­tre res­tants roma­nen pre­so­ners del grup fona­men­ta­lista.

La deri­vada energètica també és un carta que vol jugar l'opo­nent. Els grups giha­dis­tes rebels són cons­ci­ents de la ines­ta­bi­li­tat que poden crear ata­cant pols energètics, com s'ha vist en l'atac a la planta de gas alge­ri­ana de In Ame­nas a Tigan­tou­rine. A les can­ce­lle­ries d'Occi­dent, i espe­ci­al­ment a la secre­ta­ria d'Estat dels EUA, no es des­carta la fatal hipòtesi que si aquests jaci­ments d'urani cauen en mans del ter­ro­risme islàmic, l'Iran ja tin­dria un proveïdor per al seu pro­jecte nuclear. Les acti­vi­tats d'Areva, a més, també han lle­vat la revolta eco­lo­gista: a Níger, fa cosa de sis anys, la guer­ri­lla tua­reg es va aixe­car en armes, tot recla­mant el dret a l'auto­de­ter­mi­nació, però també en pro­testa pel risc de des­as­tre que les mines d'urani feien pla­nar sobre les pas­tu­res.

Par­lem de l'urani nigerí, però de fet, també a Mali també s'hi podrien tro­bar filons interes­sants d'aquesta matèria pri­mera. Com adver­teix un dels grans experts actu­als en neo­co­lo­nit­zació afri­cana, Gilles Labarthe: “Mali podria estar en el punt de mira de les pros­pec­ci­ons d'urani, sobre­tot en el cen­tre del país, així com de gas en el nord.” Segons càlculs de Glo­bal Rese­arch, orga­nit­zació que inves­tiga sobre la glo­ba­lit­zació a la regió de Faléa s'hi podrien allot­jar fins a 5.000 tones d'aquest mine­ral. No és casual, doncs, que un gran grup com Rock­gate, del Canadà, ja faci uns quants anys que hi facin pros­pec­ci­ons. A aquest gran jaci­ment hi hauríem d'afe­gir el de Samit, a la regió de Gao, que podria ofe­rir unes 200 tones a l'any.

El zel del govern francès, que no ha dub­tat a reim­pul­sar la seva política de Franc Afri­que per apun­ta­lar interes­sos econòmics estratègics o aixe­car-ne de nous, també tro­ba­ria una inter­pre­tació en el temor que un con­flicte d'aquesta mena s'estengués com una gan­grena, com asse­nyala Ghilés: “Si un estat feble, com és el cas de Mali, arriba a caure, què pot pas­sar amb els veïns? En el fona­ment de la inter­venció fran­cesa també hi ha la por que el con­flicte s'esten­gui fins a Nigèria, i lla­vors, el risc recau­ria sobre el petroli nigerià.”

I si fem esment del petroli nigerià no hem d'obli­dar que Mali també ha està en la ment dels pros­pec­tors, ara que el preu de l'or negre va a l'alça. En el ves­sant geo­es­tratègic, Mali podria ser una via de pas de petroli i gas de les àrees sub­sa­ha­ri­a­nes. Actu­al­ment les tas­ques de pros­pecció geològica es fan a cinc con­ques sedi­mentàries del Mali més sep­ten­tri­o­nal: Taou­deni, Tamesna, Ilu­men­den, Ditch Nara i Gao.

Obser­va­dors com Fran­cis Ghilés temen que el con­flicte es vagi tras­pas­sant de gene­ració en gene­ració: “Des de la inde­pendència, Mali no ha sabut resol­dre la qüestió dels tua­regs, que no han rebut suport per poder desen­vo­lu­par-se com a poble.”