La corrupció afecta la confiança ciutadana en la qualitat democràtica i les seves institucions, com ara els governs, els partits polítics i els representants i gestors públics, entre altres. La corrupció, però, té també un important impacte sobre l'economia, tal com diversos estudis han posat en relleu en els últims anys. De fet, la corrupció genera una assignació de recursos ineficient, basada en la persecució de l'interès privat d'aquells amb possibilitats d'influir sobre les polítiques. Però també perquè distorsiona les decisions racionals dels individus, com per exemple les decisions d'inversió, i obstaculitza l'eficiència dels mercats i el desenvolupament econòmic. Un dels antídots de la corrupció, o com a mínim un dels obstacles que s'han introduït arreu per tal de dificultar-la, és l'aprovació de lleis de transparència o lleis d'accés a la informació. Totes elles situen en el seu centre l'accés lliure i eficient a la informació que es derivi de l'activitat pública, de les institucions i dels seus gestors. A Espanya, en canvi, aquesta llei mai ha estat una prioritat. De fet, som de les poquíssimes democràcies que encara no tenen una llei de transparència en vigor i, segons alguns índexs de transparència elaborats per agències internacionals, ens trobem inclús al darrere d'alguns règims pseudodemocràtics, com el de Singapur. Més de noranta països disposen de lleis de llibertat d'informació. Espanya tan sols regula l'accés a la informació des de l'any 1992 amb una llei restrictiva i que incompleix l'esperit de les lleis de llibertat d'informació. A Suècia, en canvi, aquesta llei existeix des de l'any 1766.

Les futures lleis de transparència (la catalana i l'espanyola) es troben en estats diferents però en moviment. La catalana, tot just en el seu inici amb la voluntat d'alguns partits de reprendre la ponència decaiguda en l'anterior legislatura. L'espanyola, en recent tramitació al Congrés. De moment, el que coneixem de l'avantprojecte de llei espanyol és que tant la monarquia com els partits polítics en queden exempts. No és un bon començament, precisament quan es tracta de dues de les institucions més afectades pel descrèdit popular. A elles s'hi haurien d'afegir tots aquells organismes i institucions que gestionen o reben finançament públic.

Però una bona llei de transparència hauria resolt tots aquests escàndols actuals? Segurament, no. Cal dir que els estudis que han avaluat l'impacte de les lleis de transparència ofereixen resultats mixtos sobre l'impacte que tenen sobre la corrupció. El que és necessari perquè aquestes lleis aportin els resultats esperats és que s'apliquin
en un bon context institucional. Que estigui dissenyat per aportar incentius de promoció de bones pràctiques i, en canvi, que defineixi correctament uns mecanismes eficients de supervisió, control i càstig, sense oblidar la política activa de conscienciació i educació de llarg termini. La llei de transparència no pot ser una solució tota sola, sinó que ha d'anar acompanyada d'una reforma profunda de les institucions democràtiques. Una reforma més pendent. Però cal començar per alguna cosa, per la primera llei de transparència.