No se si es poden mesurar les mentides, però en tot cas l'argument més malintencionat ha estat afirmar que si Catalunya fos independent els jubilats no cobrarien les pensions. Deixa entreveure que els diners per pagar les pensions estan guardats en una caixa forta a Madrid i ignora que les pensions es financen amb les contribucions dels treballadors en cada moment, i per tant l'únic que importa per saber si un país pot pagar les seves pensions o per saber la generositat d'aquestes és l'índex d'ocupació i el nivell de salaris.

Vistes les circumstàncies actuals òbviament hi hauria dificultats, però en tot cas no serien més grans que les que té l'Estat espanyol. De fet probablement tindríem menys dificultats i fins i tot les pensions podrien ser lleugerament més generoses, perquè a Catalunya tenim una taxa d'ocupació i uns salaris més alts que la mitjana de l'Estat espanyol.

No es pot ser membre de la zona euro sense estar dins la UE, això és una qüestió formal, els tractats no parlen d'aquesta possibilitat, ni l'accepten ni la prohibeixen, per tant en darrer terme seria una qüestió política, i d'entrada el que hem vist al llarg de la història ens mostra que l'interès és el de facilitar les coses. Ho vam veure amb la reunificació alemanya, i això que parlàvem d'un país amb un sistema econòmic i polític totalment diferent a la UE.
D'altra banda, tampoc no ens ha d'obsessionar si deixem de tenir durant un període de temps -segur que curt- representants al Parlament Europeu, a la Comissió o al BCE. Això no ens ha d'importar en el curt termini, en canvi sí resultaria crucial que durant tot el procés de transició es preservin els que són els pilars fonamentals del mercat comú, la llibertat de circulació de mercaderies, persones i capitals. Aquesta hauria de ser una condició irrenunciable per als nostres líders polítics a l'hora de tirar endavant tot aquest procés, establir acords amb la UE a l'estil del que tenen països com Suïssa, Islàndia o Noruega.

En el curt termini, si no som admesos automàticament dins la UE, seria important mantenir l'euro com a moneda oficial i en qualsevol cas garantir, idealment amb un acord monetari, l'accés a la liquiditat del BCE per part de les entitats bancàries que operin a Catalunya, així com l'accés lliure i ple ús als sistemes de pagaments, que és el que permet les entitats bancàries rebre i fer transferències.

En part sí, perquè no hem d'oblidar que hi ha una incertesa sobre el que passarà, però aquestes resistències també es donaven quan es parlava de la integració a la Unió Europea. També hi havia la por de pensar que l'economia s'enfonsaria perquè no serem competitius, i aquests arguments ara semblen fins i tot ridículs.
Però és comprensible que hi pugui haver recels, perquè com en qualsevol procés d'inversió no saps exactament els beneficis que n'obtindràs i en canvi saps que hi pot haver uns costos d'inici, i també pot ser que aquests empresaris no tinguin la percepció d'uns grans avantatges en el futur. Però en el que volem insistir és que aquests possibles costos no s'han de produir necessàriament sinó que més aviat vindrien provocats per decisions deliberades de perjudicar Catalunya i la seva economia.

Els polítics o els individus per si sols, com quan es parla de la possibilitat d'un boicot als productes catalans.

Això dependrà de la qualitat de les institucions de què ens dotem i de fins a quin punt aquestes afavoreixen l'activitat econòmica. Però en tot cas hi hauria molt marge per a la millora perquè fins i tot si el dividend de la independència es limités a la fi del dèficit fiscal això ja seria molt, perquè estem parlant d'un 8% del PIB any rere any. Disposar d'aquests diners permetria moltes actuacions, com fer millors infraestructures i lligades a facilitar l'activitat productiva i el comerç exterior i sobretot la connexió amb Europa que l'Estat espanyol ha tingut totalment oblidada durant dècades.

En aquest moment sí. Imaginem ara un escenari ideal, amb una consulta pactada i amb una actitud de col·laboració d'Europa. Amb les millores evidents en la perspectiva fiscal l'accés als mercats per a la Generalitat quedaria obert automàticament perquè estem parlant d'un país que tindria -si no malversa els seus recursos- una situació fiscal molt millor que l'actual, podria posar fi al dèficit en el curt termini i hi ha molt pocs països que tinguin un dèficit zero.

Precisament per això, perquè el rescat que sol·licitaria ara l'Estat espanyol, i de fet el que està negociant tot i que no se'n parli, és un programa molt diferent al que s'ha donat en aquests països. És el que es coneix com a programa d'assistència financera preventiu, que suposa senzillament obrir una línia de crèdit que es posa a disposició d'aquell Estat per si té dificultats per refinançar el seu deute. Amb això s'entén que seria suficient perquè els inversors es relaxin i reduir la prima de risc. A més el BCE s'ha compromès a comprar deute públic dels Estats que estiguin sota aquest programa de manera il·limitada. No s'entén que oferint-te un regal com aquest el rebutgis, i sincerament a Europa tampoc no ho entenen. Ara l'Estat espanyol encara té els mercats oberts, però el dia que deixi de tenir-hi accés, aleshores res de res.

En tot cas no seria a canvi de més del que ja es demana ara. El que sí s'hauria de demostrar és un avançament en l'assoliment dels objectius als quals ja s'ha compromès l'Estat espanyol i que en tot cas són compromisos comuns a la resta dels països de la zona euro.

No ho crec, i de fet en aquest sentit jo seria partidari d'una intervenció directa perquè aportaria una visió objectiva externa que veuria fins a quin punt els dèficits fiscals i les transferències de recursos són les que són. Serien més conscients que són precisament les Comunitats Autònomes les que estan més pressionades a fer els ajustos fiscals i alhora les que tenen les competències en àmbits tan sensibles com sanitat o educació. Si això estigués en mans d'un àrbitre extern crec que aquest donaria suport a una major contribució de l'administració central a l'ajustament global del dèficit.

Crec que sí, el gruix seria més fàcil.

Si al que ens referim és a deute públic tots els països de la UE el tenen elevat degut a la crisi, i començant per aquells que es presenten a si mateixos com a més virtuosos. Catalunya tindria un deute públic més gran o petit en funció de com es negociés amb Madrid, però en qualsevol cas no estaríem parlant d'un nivell escandalós en relació amb la mitjana europea.
El problema és l'endeutament exterior del sector privat i en aquest sentit estaríem a la banda dels deutors, tot i que amb més perspectives de millorar-lo a curt termini.