Edoa, l'empresa del Segrià que produeix les cireres més cares del món, està tancant un acord amb socis d'Amèrica del Nord per tal d'ampliar el negoci i tenir una planta de producció de cireres Cherries Glamour a Califòrnia. El director comercial d'aquesta societat agrària de transformació (SAT), Òscar Ortiz, explica que l'aliança d'empreses està quasi feta, per créixer a Amèrica i així arribar a més punts del món. Fins ara, afegia el directiu, han tingut dificultats per exportar als Estats Units perquè l'Estat espanyol no té signat un protocol que els permeti aquesta comercialització, i la millor manera d'entrar en aquest mercat és amb socis locals.

D'aquesta manera, Edoa fa un pas important en la seva curta trajectòria, però d'èxit.

I és que Edoa fa les cireres més cares del món perquè ha estat capaç de produir-les quan ja s'han acabat a l'hemisferi sud i encara no ha començat la collita al nord. Es tracta d'un negoci a contrarrellotge, atès que han de collir i comercialitzar les cireres en aquest període que va des de final de febrer i principi de març i fins a final d'abril. Són dos mesos i mig “de bogeria”, segons explica David Satué, un altre dels socis d'Edoa i un dels responsables de camp.

El truc, patentat per l'empresa lleidatana, és alterar el cicle vegetatiu dels arbres. És a dir, que produeixen les cireres en hivernacles, amb temperatures controlades, per tal d'“enganyar” la natura i fer que en ple hivern els arbres visquin en una primavera i avancin la floració i la collita uns mesos.

Aquest procediment que pot semblar fàcil de dir és molt complex de dur a la pràctica, i els quatre socis d'Edoa van tenir fracassos mentre experimentaven i analitzaven la viabilitat del negoci. Òscar Ortiz afegeix que, a més, és un sistema molt car, no només per la necessitat de disposar de grans hivernacles, sinó pels costos energètics i de manteniment. Uns costos que poden suposar més de 300.000 euros d'inversió per hectàrea i 250.000 de manteniment.

Això sí, si la collita és bona tenen cireres quan ningú més en disposa al món i poden fixar uns preus de luxe i convertir les seves cireres, sota la marca Cherries Glamour, en les més cares, a preus que oscil·len enguany entre els 35 i els 105 euros per quilo, tot i que algun any han superat els 130 euros per quilo. Això implica que una sola cirera pot costar més d'un euro o gairebé dos.

Edoa té 5 hectàrees de cirerers en hivernacles, quatre a Almacelles i una a Sucs, i produeix una varietat de cireres que fan d'entre 24 i 34 mil·límetres de calibre, és a dir, grosses com una moneda de dos euros, i amb un índex Brix de dolçor d'entre 18 i 24, és a dir, força alt, i que els dóna molt de gust. Això fa que al valor afegit de ser els únics al món durant dos mesos s'hi afegeixi que les cireres són bones i gustoses.

L'exclusivitat aconseguida ha provocat que d'una collita de 10 tones el 2005 s'hagi passat a prop de les 70 actuals.

Aquesta producció marxa en un 95% a l'estranger. “I si les vendes en un principi i fins al 2007 es quedaven en un 40% a l'Estat espanyol, ara aquest mercat es quedarà enguany reduït al 5%”, segons Òscar Ortiz. La causa és la crisi espanyola i la forta demanda d'altres països. “Busquem totes les vetes de mercat que podem, i ara mateix el gruix de les vendes el tenim a Rússia, amb una quarta part”, però també exporten al Canadà, Dubai, Qatar, Singapur, Montecarlo, Niça i París o a la Gran Bretanya, on les cireres “lleidatanes” de luxe es poden trobar a centres comercials com ara Harrods, Mark & Spencer i Tesco.

Per fer possible tot aquest treball, durant la campanya de recol·lecció, que s'acaba aquests dies, necessiten la contractació eventual de 65 persones, però la resta de l'any l'empresa es queda amb només 5 persones, les fixes de plantilla.

Les cireres collides als hivernacles d'Almacelles i Sucs es guarden immediatament en camions frigorífics i el mateix dia passen al centre logístic de Torrent de Cinca (Osca), on ja s'empaqueten per viatjar als països de destí. “En un o màxim dos dies ja són als lineals de les botigues o seccions gurmet”, explica el director comercial. Alguns transports europeus es fan per carretera i la resta, en avió des de Madrid. “Podem collir avui i demà ja s'ho mengen a Moscou”, hi afegeix David Satué.

Aquest manifesta que en pocs dies acabaran la collita, una recol·lecció que fa que els treballadors passin deu o dotze vegades per cada filera d'arbres i van agafant les cireres en funció del grau de maduresa i quan la intensitat del color és l'adequada. “I la resta de l'any fem manteniment dels arbres, poda i altres feines, i també tenim cura de les instal·lacions i dels hivernacles”, afegeix Satué. No tenen la certificació de producció ecològica, però la major part dels procediments segueixen aquestes tècniques, inclosa la lluita biològica contra plagues i insectes. “I és que s'ha d'estar molt al cas perquè qualsevol problema et pot tirar per terra la collita de tot l'any”, segons el tècnic.

Sobre aquesta manera de treballar i la singularitat del projecte empresarial, el responsable de camp destaca: “Fa que no tinguem estoc i que tot el que es cull es vengui i no quedi res.”

Tot i la patent, ja hi ha hagut intents d'altres persones de copiar la iniciativa, però fins ara ningú més se n'ha sortit. Satué assegura que “hi ha gent que ho ha provat però ha trobat que és car i ha tingut molts problemes”, i Òscar Ortiz recorda experiències a Israel, França i els Estats Units de fa anys i que avui cap d'aquestes iniciatives segueix activa. També manifesta que comercialment seria de difícil viabilitat que hi hagués diverses empreses fent el mateix.